Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

Sense esmentar els fragments dels seus dietari publicats que reprodueix literalment en algunes ocasions.

Aquesta cruïlla d’escriptures ve tamisada harmoniosament per un estil eficaç i rotund amb què la prosa de Garí excel·leix sense embuts. Respectuós i amatent dels pares literaris més pròxims –com Pla o Fuster, per citar-ne alguns dels més obvis– ja fa anys i títols que ha sabut recórrer un camí literari personal i ben recognoscible en el panorama literari català.

Una veu tocada per la ironia, de vegades sarcàstica, de vegades més sorneguera però sempre crítica, que va destil·lant quan convé; sovint a partir de temes religiosos: «Sí, era l’època en què dels rectors progres es podien esperar grans beneficis, tots en aquesta vida. Ara els guanys que promocionen els capellans són tots per a l’altra vida, i vostés comprendran…»; o polítics, com apreciem en el rebateig de l’ex-president de la Generalitat Valenciana Paco Gürtel Camps.

Una veu directa i amb pols ferm que destaca en l’ús d’una una adjectivació rica i generosa que juga amb el ritme, amb l’enginy («crítics implacables, incorruptibles i indelebles»), amb el matís o la graduació («sensual, perfumada i misteriosa»; «ràpid, fugisser, instantani») i la sorpresa («de personatges trastornats i desguitarrats» o adverbis «epitàfics»), amb una clara predilecció per la cadència de tres, que recorda –conscientment o no– els gustos de Pla o Proust, dos dels seus mestres. En altres ocasions només un adjectiu és suficient per fer el ple; per exemple, quan qualifica d’aquesta guisa alguns polítics actuals: «l’excitable Rodríguez Ibarra o l’inefable José Bono».

Sense profusions líriques, però dotat per a la metàfora i la comparació ben trobades, que accentuen l’expressivitat i eloqüència de la seua prosa. Vegem si no aquesta genial conclusió per a Tot pelant la ceba , de Günter Grass: «S’ha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que l’interior està ben podrit. I no diré noms».

Una veu, al remat, que parla una llengua acurada i culta, amb evidents ressons de la seua formació en altres llengües com el francès i l’anglés, però d’autèntic i refinat sabor popular. Un equilibri fràgil que Garí assoleix, contribuint a dignificar una llengua viva –oïda i parlada– que sovint esdevé també un recurs per a apropar-se i connectar amb el lector. Hi destaquen minidiàlegs amb els autors dels llibres que ressenya («Diu Nothomb, per cert, que els francesos inventaren l’amor. No, carinyo, l’amor és un invent dels trobadors occitans. Però això no li ho tindrem en compte»), troballes expressives com aquesta: «psicoanàlisi de pa amb tomaca», o l’adhesió eufòrica que el fa corejar un genial i definitiu «Montaigne forever ».

Aquest compendi d’articles llueix amb vigor gràcies a l’encaix just entre la proximitat al lector, l’elegància expressiva, i la claredat en l’exegesi, tot ben amanit amb recursos com la ironia, l’humor i el making of de les obres, per en-ganxar el lector i enlairar-lo envers les cotes més altes. Amb aquest volum ens ofereix part de la seua pàtria literària per plaer, pel goig de compartir, per ofici; acollim-lo, doncs, com a lectors perquè «també ells –els llibres– vénen a nosaltres com els immigrants que són, i hem d’oferir-los un espai en la nostra nacionalitat literària». Amén.

Criteris d’edició

Reunim en aquest volum els articles i ressenyes que Joan Garí ha anat publicant durant els darrers deu anys en formats diversos. La majoria procedeixen del setmanari El Temps (2006-2014), del diari Ara (2013-2014) i del seu blog L’ofici de lector (2000-2014) que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que anava publicant en premsa ( El Temps , Ara o Caràcters ). En format de paper o en format digital, la dispersió i el fragmentarisme propis d’aquests temps impel·leixen el creador a recollir en un únic, i primer, volum les peces disgregades per l’espai 2.0. Un transvasament prou habitual que afecta principalment a dietaris i blogs, que sovint muden el seu suport original i passen a editar-se, segons el cas, en paper o digitalment.

El criteri d’ordenació d’aquests assaigs breus ha estat el més senzill i alhora més respectuós amb el procés d’escriptura i de publicació. Els articles segueixen la cronologia de la publicació amb l’excepció dels escrits sobre l’obra de Marcel Proust: À la recherche du temps perdu , que l’autor ha volgut aplegar i situar al final d’aquesta obra, com a homenatge a un dels seus autors de capçalera i merescut colofó d’aquest volum.

Només una màxima ha regit la selecció d’aquest compendi d’assaigs: la protagonista havia de ser la literatura, i més exactament, la lectura. Per aquest motiu la tria s’ha confegit en funció de la temàtica de les obres ressenyades, amb comptades excepcions que vénen justificades per la qualitat literària dels textos. Formalment, hem volgut deixar-hi constància de la referència completa dels llibres que es comenten per evidenciar l’origen d’aquests escrits.

Anna Esteve

Universitat d’Alacant

L’ofici de lector

Un descobriment essencial

IRÈNE NÉMIROWSKY

El ball , La Magrana, Barcelona, 2006

M’agradaria confessar, d’entrada, que no em considere en absolut un «crític literari». Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.

Per a algú com jo, l’alegria específica de descobrir una autora com Irène Némirovsky forma part dels moments màgics de l’existència, de les cantonades premiades amb sorpresa en l’ofici de llegir, que és una subespècie viva i contrastada de l’ofici de viure.

Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, poliglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, «jueus».

Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.

Tots els escriptors somiem a ser llegits cinquanta o cent anys després de la nostra desaparició física. La pròpia Némirovsky, mentre espera el desenllaç a França de la vesània nazi, somia i labora en una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explique la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein, la seua filla.