Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de l’espill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).

Un interès menor com a lector, però també notable, demostra per la narrativa actual; la poesia, i encara més el teatre, són convocades en aquests articles de manera molt més esporàdica, tot i que no menys reeixida –recomanem especialment les crítiques dedicades a Walt Whitman o Joan Margarit. Al voltant d’aquestes lectures narratives plana amb insistència un interrogant força significatiu de la concepció literària de l’autor. El formula en aquests termes: «¿Es pot continuar escrivint novel·les com si encara estiguérem en ple segle XIX i no hagueren existit ni Joyce, ni Proust, ni Musil, ni Mann ni tants d’altres autors transcendentals de la nostra primera centúria?» I el respon com a lector, i també com a escriptor, amb una rotunda negativa malgrat constatar que aquesta siga la tendència majoritària de la narrativa que es publica a hores d’ara.

Conceptes i idees literàries que van forjant l’escriptor: literatura sobre literatura; corregir i augmentar, que deia Fuster. Garí desvetlla les fonts que l’han nodrit i el caràcter de la conversa que manté amb els seus companys de viatge. És per això que, sense voler cansar el lector amb un rànquing d’autors o un exhaustiu llistat de les lectures comentades al llarg i ample dels seues articles, considerem un lloc comú obligat dels pròlegs en aquesta mena d’obres apuntar-hi els llocs més transitats.

Hi ha algunes temàtiques que van reapareixent en aquest itinerari. Hi tenen un pes molt rellevant la literatura sobre l’holocaust, molt sovint en clau testimonial, de la mà de Primo Levi per citar-ne un dels autors imprescindibles, i seguint-la de prop les històries que recreen o reflexionen sobre la nostra tragèdia bèl·lica més recent: la guerra civil espanyola, en molts sentits present i irresolta encara. Ja hem dit que dietaris, autobiografies i memòries –ja siguen en forma novel·lada o no–, així com llibres que conreen en noble art de l’aforisme (com el de Ponç Pons o Marina Tsvetàieva) són una altra de les debilitats de l’assagista. Per aquestes pàgines passegen Coetzee, Grass, Bernhard, Sartre, Pamuk, Amos Oz, Trapiello, Pitol, Uribe, Estellés, Umbral i un llarg etcètera. Un altre pecat plenament assumit i confessat de la col·lecció que ens ofereix l’escriptor de Borriana és la literatura eròtica, de la mà d’autors de la cultura oriental i d’altres com Catherine Millet o el recuperat Valerià Pujol.

El pòdium, però, està ocupat per Michel de Montaigne, en primer lloc i per damunt de tots; el segueix Proust, a qui simbòlicament dedica l’epíleg d’aquest volum, i la tercera posició resulta menys evident o podria ser disputada per diferents noms. Aquesta bicefàlia entre el pare de l’assaig i de la literatura autobiogràfica i el fundador de la narrativa moderna –si se’m permet el mot– il·lustra molt clarament la sensibilitat del lector i el temperament de l’escriptor: prefiguren i integren el seu projecte de creació literària i en proporcionen una fotografia prou exacta.

Garí es presenta com un lector intel·ligent i curiós, més atent a les literatures estrangeres, que s’escriuen en francès, alemany, castellà, italià, hongarès, albanés i fonamentalment en anglés –és coneguda la passió que sent per la cultura nord-americana i que plasmà en l’inclassificable Història d’Amèrica – que no pas a la catalana. Tot i que no falten comentaris sobre l’obra de Jaume Cabré, Daniel Bezsonoff, Sergi Pàmies, Josep M. Espinàs, Josep Palàcios, Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, entre molts altres, amb predilecció per Valentí Puig o Joan Francesc Mira. Un lector que, a més, sap alternar amb encert la lectura de les novetats literàries amb el retorn als clàssics, no necessàriament arran d’una nova edició. Aquesta riquesa i varietat en la tria d’obres esdevé un al·licient més per a llegir aquest volum i endinsar-nos en una biblioteca ben assortida, confegida per un lector audaç, lúcid i conscienciós amb qui poder conversar i –millor encara– discutir.

Al remat, aquest espill projecta una imatge de l’escriptor com un lector culte i coherent, de vasta i ben garbellada cultura literària, que des del principi posa les cartes sobre la taula i ens parla sempre des de la subjectivitat més íntima i irrenunciable –tant en la selecció de les obres com en els comentaris. Qualitats que l’ajuden contagiar la passió per la literatura i despertar l’interés per la majoria de les obres que ressenya; és capaç de convèncer el lector perquè confie en el seu criteri i anote, a ulls clucs, moltes de les referències en la llista d’obres «pendents». Un mèrit –potser la vertadera i més preada virtut d’uns papers d’aquesta mena– que només és possible amb la sinceritat (autenticitat) i la solvència que demostra. I no cal insistir-hi, amb el saber fer de l’escriptor.

L’ofici d’escriptor

Si fem una ullada a la trajectòria literària de l’autor de Viatge pel meu país , observarem com sembla esquivar les convencions o les fronteres clàssiques dels gèneres; la fe que professa només té un objecte de culte: la literatura, la bona literatura, mentre que la carcassa amb què es presente aquesta literatura és del tot secundària. Potser per això la literatura autobiogràfica, i molt especialment el dietari, per la seua índole refractària a qualsevol limitació, que defuig l’etiqueta i gairebé s’afirma en la desobediència a qualsevol regla, encaixa tan bé en el seu projecte literari.

Aquesta circumstància serveix per contextualitzar també el volum d’articles de crítica literària que presentem i que podem incloure en el calaix de l’assaig. Una escriptura que connecta de manera natural amb el jo de l’escriptor, que és el punt de vista i de partida –reivindicat per Montaigne, indefugible per a Fuster–, però també esdevé el tema, si voleu tangencial, d’alguns dels articles. Ara, l’ofici de lector és també ofici de viure i en aquesta simbiosi es fa inevitable llegir-lo –almenys en part– com un dietari de lectures.

Aquesta presència rotunda del jo resulta ser també una estratègia estilística manifesta que, juntament amb les freqüents apel·lacions al lector (amb la segona persona del plural o amb l’ús de vocatius com ara «amics» o «amic lector») i les interrogacions que entrelliguen i fan avançar la valoració de les obres proporcionen sovint una sensació de conversa i generen un clima de complicitat plaent i confortable.

Normalment, les referències més clarament autobiogràfiques irrompen amb força al principi dels escrits per captar l’atenció i guanyar la confiança del lector. Molt sovint, apareixen a propòsit del tema del llibre ressenyat. En concret, ens assabentem que té «un avi per part de pare que va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi –la reclusió de l’avi, el patiment de mon pare, el seu germà i l’àvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat– ha pesat com una llosa en el relat familiar. I ara sóc jo l’encarregat d’exorcitzar aquesta memòria, i ho aniré fent de l’única manera que sé: segregant literatura». La vida, de nou, com a matèria literària present i futura.

Aquesta proposta dialogant s’estén també als judicis negatius que li mereixen determinats aspectes d’alguna obra –en ocasions molts comptades, es mostra implacable. No debades, Garí és un fusterià de soca-rel i el diàleg, empeltat sovint d’ironia, esdevé una actitud vital, a més del fonament de l’assaig. En el cas de En el trineu de Shopenhauer sol·licita suggeriments als lectors per contrastar el seu judici.