Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

És bonica i commovedora la imatge d’aquest deixeble d’Althusser lliscant damunt el trineu d’Arthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca.

I és en virtut d’aquesta llarga conversa que estableix amb el lector de les seues columnes i posts que s’avé a relatar la frustrada i frustrant peripècia personal com a director d’una col·lecció literària que va naufragar abans de veure editat Locucions de la Sibil·la , com a introit a la crítica d’aquesta obra.

Si les obertures acostumen a tirar mà de l’apunt autobiogràfic, els finals solen ser redons, potents, amb frases que esdevenen sentències, de síntesi que es condensa bé en la metàfora, bé en la imatge nítida que perdura en la retina del lector per més temps: «Una obra oberta, doncs, que València no entendrà. Perquè, amb el fum de totes les traques, només es distingeix bé la distància entre el nas i el melic». Cloendes que apel·len al lector de vegades amb la provocació: «Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines», de vegades amb la suggestió dels punts suspensius o bé acaben amb la simple constatació o reafirmació del judici exposat, que contribueix a genera aquest aire de conversa o, si més no, d’oralitat amb un «Queda dit» o un «Doncs això».

Les proses de Garí, d’acord amb la seua concepció literària, inclouen amb plena naturalitat l’hibridisme formal i textual característic del dietaris. En aquest sentit, acullen l’aforisme, per on va destil·lant amb enginy bones dosis del seu pensament i creences sobre la literatura («la imaginació és positiva, però amb dosis homeopàtiques» o «Del clàssic, com del porc, tot s’aprofita») i sobre la vida, que paga la pena reproduir:

Perquè l’educació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.

La psicoanàlisi no acaba, sinó que hom se n’escapa.

A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil.

Juntament amb els apunts en què s’entreveu la força del narrador, a partir d’anècdotes que semblen encomanar-se de l’esperit del llibre sobre el qual parlarà:

Un home escriu en un café a la badia d’Altea. Al davant d’ell, l’Albir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà –o enllà, qui sap– la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. L’home pren el seu café, acompanyat –com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge– d’una botella d’aigua mineral. El café s’ha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan s’haurà acabat, l’aigua li eliminarà del paladar les restes oficioses d’un reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades d’aquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. L’home, però, aprofita el temps –posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia s’acabarà amb el sol, al darrere de l’Albir, però l’home, inexpugnable a la trinxera de la seua taula –allà on és, segons confessa, de vegades l’únic valencianoparlant del lloc– n’haurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café s’ha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta.

Tot i que s’imposa, com és lògic, una clara tendència a l’escriptura dietarística, amb la repetició i la diversitat que li és pròpia. Hi llegim records personals:

Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel·la i jo un d’assaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques.

Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel·ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant d’una tassa de cafè, en un d’aquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què m’havia semblat el seu llibre.

és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d’Enid Blyton i Los tres investigadores , que segur que podria rivalitzar amb la del mateix Puntí. En la qüestió sexual, d’altra banda, les primeres pel·lícules classificades «S» van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle).

La crònica del present:

Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambigües de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment d’anar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat.

I la crònica de viatge, entre el present i el record, que és la més abundant. Des del camí de Santiago:

Vaig passar uns dies, a mitjan mes d’agost, recorrent la costa guipuscoana tot fent l’anomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí […] naix al «pont internacional» que separa Hendaia d’Irún. Si l’emprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí t’ensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixeràs unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. […] No vaig arribar a Santiago tot i que hauria de dir, en realitat, que encara no hi he arribat. No descarte fer algun tros més de camí, però mai en ple Xacobeo ni entre riuades de gent amb pantalons curts i vares llargues. A mi m’agrada caminar per la muntanya en lapses morigerats, avarant sovint en algun racó ombriu a descansar i meditar, i no oblidant recalar al capvespre en una bona butaca on es puga encendre un havà reglamentari. La meua experiència, més que mística, és simplement civilitzatòria.

Al lloc on habità el seu venerat Montagine

Per increïble que resulte, la morada espiritual d’una glòria absoluta de les lletres franceses i universals és un lloc incògnit i de dificilíssim accés, camuflat entre vinyes i castells al bell mig del Perigord. Jo hi vaig passar uns dies meravellosos al Relais de la Renaissance, una coqueta casa d’apartaments rurals regentada per una parella alemanya, Inge von der Ley i Anton Kellner. Saint Michel de Montaigne –que així es diu el poble– és una aldea de poc més de cent habitants, on no falta un monòlit de «Morts pour la France» i una església amassonada i silenciosa. A la torre de Montaigne no queda res del seu contingut originari, ni mobles ni llibres. Ara és propietat d’una terratinent a qui vaig tindre el gust de conéixer, Madame Mähler Besse. I el país, tot al voltant, és d’una bellesa profitosa i punyent.

Passant per alguns dels vestigis de l’Holocaust

Recorde molt bé la primera vegada que vaig veure el complex concentracionari d’Auschwitz. Com passa amb els llocs que, abans que els conegues, vénen precedits per una exhaustiva literatura, per una visualització bigarrada, aquell lloc mític –aquella fita en l’inventari universal de l’horror– existia ja en el meu imaginari molt abans que hi compareguera físicament, un dia de juny de l’any 2003. […] Qualsevol que haja visitat aquests llocs no oblidarà mai les tones de cabells amuntegades, els milers d’ulleres, o les maletes on els desgraciats que anaven a la mort sense saber-ho van apuntar els seus noms, pensant a recuperar-les després.