Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

La infància com a decepció

J. M. COETZEE

Infantesa. Escenes de la vida a províncies , Edicions 62, Barcelona, 2006. Traducció de Dolors Udina

Més que el paradís perdut de què parlen els lírics, la infància és, abans de tot, l’escola de la decepció. Això sembla haver-ho entés en carn pròpia el novel·lista sud-africà J. M. Coetzee i per això el primer volum de les seues memòries, que Edicions 62 serveix al lector en llengua catalana, té el regust d’una certa amargor, el sabor exacte del xiquet que creix en una família i en un país on se sent estrany, escadusser.

Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pa amb tomaca– perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna («Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare») i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats («Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat»).

No esperem en aquest llibre, però, una precoç anàlisi antiracista ni res que s’hi aproxime. Tanmateix, la visió afuada de la realitat social hi és, com ara quan se’ns conta l’episodi en què un dels creditors del pare, un home de raça negra, és convidat a casa a prendre el te. Quan se’n va, la família discuteix què fer amb la tassa. Si segueixen el costum del país, l’haurien de trencar. La mare, però, opta simplement per desinfectar-la amb lleixiu…

En realitat, ningú honest no rememora la infància per a justificar res, ni que siga perquè les justificacions a posteriori són una mica patètiques. Em pense que Coetzee simplement ha volgut explicar-nos quina mena de turpitud informava la seua vida familiar, construïda a parts iguals –per utilitzar les seues paraules– amb els maons de la seriositat, la decepció i la desil·lusió. Aquest infant verbalitzat només és feliç en els episodis de contacte directe amb la natura (les visites a la granja Voëlfontein, de la qual se sent part i on vol ser soterrat) i també entre els llibres. No podien faltar, en unes memòries d’infantesa, les referències a les primeres lectures, que en aquest cas són Enid Blyton (hi coincidim), els germans Hardy, els contes de Biggles i les històries de la Legió estrangera de P. C. Wren (el pare li proposa provar amb Shakespeare, però ell desconfia dels consells paterns).

La natura, la lectura: un recer comprensible en un xaval perpètuament desplaçat: anglès entre afrikaners, catòlic entre protestants, filosoviètic entre filoamericans.

I tot servit amb aquest estil enganyosament diàfan, que oculta amb pulcritud el treball de fusteria, projectant la complexitat en els dilemes morals del protagonista i no en la sintaxi del seu relator: una bona lliçó per a tants escriptors lírics que escriuen confús i sota el mantell embarbussat del paràgraf torturat no batega ni la més mínima idea literària.

Les primeres paraules

JEAN PAUL SARTRE

Els mots , Proa, Barcelona, 2005. Traducció de Josep M. Corredor

Quan Jean Paul Sartre publica Les mots , l’any 1963, té 58 anys. És ja la glòria compromesa i estràbica de la filosofia francesa, un maître-à-penser que es permetria el luxe, molt poc després, de rebutjar el premi Nobel de literatura. Les mots és, en essència, una autobiografia centrada en la seua infància i primera adolescència. Per què un escriptor, entrat en anys, sent de sobte la necessitat de fer llum –de fer llum de l’única manera que sap: per escrit– sobre els primers anys de la seua vida? Perquè en aquests anys hi ha el misteri on es cou la personalitat, les primeres imatges gravades a foc en la consciència, el principi del que s’és i les causes profundes del que s’ha arribat a ser. Perquè en la infància –i en això tenia raó molt probablement Sigmund Freud– hi ha l’origen de les experiències primordials que ens fan estar en el món d’una determinada manera, i no de cap altra.

Són molts els escriptors que han realitzat aquesta operació. Josep Maria de Sagarra, per exemple, dedica bona cosa de les seues Memòries a eixos primers anys, amb pàgines emotives i, per moments, prodigiosament evocatives. Un escriptor en les antípodes de Sagarra, el sud-africà –nacionalitzat australià– J. M. Coetzee, publicava l’any 1998 el primer volum dels seus records biogràfics amb el títol ben explícit de Boyhood: Scenes from Provincial Life , que Edicions 62 ha editat en català ( Infantesa: escenes de la vida a províncies ). Per a un escriptor, no hi ha res com bussejar en els seus primers anys: alguna cosa del misteri de la vida hi batega violentament.

Sartre va créixer sense pare, i per això assegura que no li va ser inculcat el principi d’obediència. Son pare festejà sa mare i li féu un fill a corre-cuita, per a tot seguit intentar «refugiar-se en la mort». El més semblant a un referent masculí en la família, vagament patern, seria l’avi Karl, alsacià, que parlava malament la llengua francesa, per la qual sentia, tanmateix, una torbadora adhesió emocional, que va encomanar al nét. Aquest es confessa ungit intellectualment amb una «jovialitat sacerdotal» per la condició de clerc del seu iaio, que l’influiria decisivament en el seu decurs vital.

És així com el jove Jean Paul va créixer enmig dels llibres del despatx de l’avi, a l’ombra protectora del Grand Larousse. «No hi ha pares bons», diu Sartre, però en canvi tampoc no es coneixen avis dolents, o això hem d’entendre quan el veiem imbuir-se de literatura imitant el pare de sa mare: Les enfants du Capitaine Grant , Le dernier des Mohicans , Nicolas Nickleby, Les cinc sous de Lavarède i tot el que caiguera a les seues mans. Després, més avant, el fulletó matinal de Michel Zévaco a Le matin . I finalment, com una conseqüència lògica, escriure les seues pròpies novel·les, amb el perill d’acabar emulant la sentència de Chateaubriand: «Sé molt bé que només sóc una màquina de fer llibres».

També el cinema és un descobriment fastuós i provoca en el memorialista curioses associacions d’idees:

Aquell públic tan barrejat semblava reunit més aviat per una catàstrofe que no pas per una festa […] Em vaig fastiguejar de les cerimònies i vaig adorar les multituds, n’he vistes de tota mena, però no vaig retrobar aquella nuesa, aquella presència sense retrocés de cadascú en tots els altres, aquell somni despert, aquella consciència obscura del perill de ser home, fins l’any 1940, al Stalag XII D.

L’escriptor que arribà a ser es va formar amb aquests elements. Els mots que hi aprengué els faria servir tota la vida.

Llibre sense títol

SUSO DE TORO

Home sense nom , Bromera, Alzira, 2006. Traducció de Carles Miró

Comprenc bé Suso de Toro: comprenc el plaer d’exposar les idees criminals del feixisme, la concupiscència de definir el monstre, d’apamar-lo, de fer-ne l’autobiografia moral. Molts llibres s’han publicat vindicant –finalment– el punt de vista dels vençuts. La nòmina dels vençuts, en totes les guerres civils, és extensíssima. Però el que aquest autor ens proposa en Home sense nom és precisament un exercici fins un cert punt original, i d’una indubtable bellesa literària. El que vol Suso de Toro és que ens fixem en la psicologia del vencedor de la Guerra Civil. Ja se’ns havia oblidat que els qui van guanyar la contesa –els falangistes espanyols, els regulars marroquins, els nazis alemanys, els feixistes italians– en van estar orgullosos durant molt de temps. Van tindre quaranta anys per a edificar l’edifici lent d’aquest orgull i el rastre d’això no s’apaivaga amb només un quart de segle de democràcia.