Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

Continuem amb els ports, en concret amb els de València i Barcelona. En lloc de perfilar polítiques conjuntes davant la competència dels de Marsella, Gènova, Livorno o Nàpols (tots en la Mediterrània nord-occidental, les portes de l’Europa meridional), es discuteix quin serà el port de Madrid, és a dir el port mediterrani del centre de la península. Els 350 quilòmetres escassos entre Madrid i València fan de la discussió un sense sentit, havent-hi tants altres aspectes de l’estratègia portuària a parlar i negociar.

Acabem, per ara, amb el tema de l’aigua de l’Ebre. En lloc de fer front comú davant la posició tancada d’Aragó, el conseller Macías aventa unes declaracions lamentables (tot i que electoralistes, si més no) en què s’oposa, «rotundament i radical», al transvasament d’aigua a «altres comunitats autònomes» mentre no s’assegure l’abastiment a la regió de Barcelona. La conya que fan alguns columnistes de la premsa local no pot ser més punyent: «Molta unitat lingüística i poca unitat de l’aigua». A tot això, la part valenciana està reivindicant només 60 hm3 (menys del que l’afluent valencià, el riu Bergantes, aporta al riu Ebre) dels 6. 000 a 15. 000, segons les pluges, que van al mar.

Això són només unes mostres del munt de situacions concretes en què una mica de trellat (els catalans en diuen seny) afavoriria l’acostament entre catalans i valencians. Els valencians som un poble europeu de quatre milions de persones amb estrets llaços històrics i culturals amb el poble català. ¿No es podrien fomentar prudentment les relacions mútues en clau positiva, com es va fer quan les dues Generalitats van treballar conjuntament per aconseguir l’Euro-Disney, tot i que finalment va fer fallida, o la feina que s’ha fet des de la Xarxa de Ciutats-6, impulsada en el seu moment per l’alcalde Maragall?

No es tracta que les decisions es prenguen a Catalunya en «clau valenciana», però sí que aquesta clau fóra un factor a tenir en compte. Si més no, perquè el pacient camí de retrobament entre ambdós pobles necessita encara molta asimetria de tracte entre l’un i l’altre. Entre altres motius, perquè les coses al País Valencià, amb el senyor Zaplana de president, no acaben de rutllar en la direcció adequada, en tant que s’afavoreix únicament el regionalisme espanyol bien entendido, òbviament adobat de prejudici anticatalà.

Acabar amb aquest prejudici, en les actuals circumstàncies, no serà fàcil. Cal posar, si més no, enginy i imaginació. La discreció en els temes culturals i lingüístics és positiva, però insuficient. Cal projectar i desplegar tots els àmbits en què els interessos dels uns i els altres siguen comuns, particularment els econòmics. Sense paternalismes ni prepotències. D’igual a igual. Com toca, com ha de ser.

Avui, 23/5/1999

El valencià, país d’immigrants

Un dels encants del valencianisme polític és el seu allunyament dels plantejaments tradicionals dels nacionalismes excloents. El professor Sanchis Guarner ho expressava amb claredat quan deia que la identitat valenciana es fonamenta en elements culturals, de tal manera que qualsevol persona, de qualsevol origen (murcià, manxec, andalús, marroquí, senegalès o dominicà, per posar-ne uns quants exemples), pot adoptar la identitat de la societat d’acollida, si vol.

De fet, així ha sigut al llarg de la nostra història. Som un país d’immigrants, com els Estats Units d’Amèrica. Un gresol en què la llengua i les institucions regnícoles van fer de catalitzador de la nostra identitat des dels temps fundacionals de Jaume I, com allà ho han sigut l’anglès i la bandera de les barres i les estrelles.

Però tot començà a complicar-se quan a partir del segle XVIII, i sobretot del XIX, van vèncer les tesis nacionalistes espanyoles. Segons aquests nacionalistes, Espanya es va construir a la manera de Castella. Des d’aquell moment, sense institucions pròpies —per la pèrdua dels Furs— i amb la llengua del nacionalisme espanyol, el castellà, intentant substituir —i no complementar— la nostra llengua, la valencianització dels immigrants contemporanis ha sigut més difícil.

Per a acabar-ho d’adobar, l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió) apareixen en els temps de la dictadura franquista, que justament practica la versió més radicalitzada del nacionalisme espanyol excloent, de manera que els centenars de milers d’immigrants de la segona meitat del segle XX arriben a la nostra terra sense que es puga recórrer als mecanismes normals que tota societat tolerant i solidària té a disposició seua per a integrar-los.

A les portes del segle XXI, si els valencians volem sobreviure com a poble no podem quedar-nos de braços plegats i permetre que les inèrcies d’aquesta història nefasta ens facen desaparèixer. El treball que hi ha per davant és difícil, però apassionant. Amb dues premisses: s’ha de fer com un aprofundiment dels valors democràtics que ens identifiquen i cal comptar amb tots, amb els quatre milions de valencians. Amb els valencians bilingües i els monolingües, amb els que han nascut ací i els que van nàixer fora.

Un futur que és compatible —ho ha sigut sempre— amb marcs de convivència polítics més amplis, tant si s’anomenen Corona d’Aragó com Espanya o Europa. Ara bé, perquè tots ens hi sentim còmodes, aquests marcs més amplis han de recolzar en el principi de la diversitat i del respecte a la diferència. En altres paraules, han de rebutjar l’uniformisme i la substitució d’unes identitats per altres, perquè totes les identitats són igualment legítimes.

Qualsevol demòcrata pot entendre aquest ideari que, naturalment, serà incomprensible per als nacionalistes excloents, començant pels fonamentalistes del nacionalisme espanyol. I és una casualitat —o no ho és tant— que aquest tipus de fonamentalista abunda entre els valencians de tirada franquista i als cercles de la dreta local més rància.

De fet, els nostres problemes de futur no es troben en els valencians d’origen forà, sinó en els valencians que s’autoodien com a tals, no importa on hagen nascut. Per posar-ne un exemple, quina actitud és més lamentable: el castellanisme desvalencianitzador del valencià d’origen murcià Eduardo Zaplana o el de la valenciana per naixement i llinatge Rita Barberà?

Levante-EMV, 16/9/2000

Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians

A Eduardo Zaplana el legitimen les urnes. A Eliseu Climent el legitimen la capacitat de convocatòria al carrer i la defensa incansable de la nostra llengua i la nostra cultura. Però tots dos viuen als extrems d’un possible acord que cicatritze les ferides del conflicte civil valencià i que permeta mirar el nostre futur com a poble amb esperança. Zaplana és un nacionalista espanyol tradicional. No tant pels seus orígens murcians —que també— sinó perquè no ha fet cap esforç per valencianitzar-se —més enllà de la cosa folklòrica, que no està malament— i té tots els tics típics dels nacionalistes dominants: ignora o criminalitza els qui no pensen o senten com ell. Ací el tenim de president cinc anys i no s’ha dignat aprendre la llengua pròpia dels valencians. Tot un símptoma, però no l’únic.

Eliseu és un nacionalista pancatalanista tradicional. No tant pels seus orígens de lluitador antifranquista i, per tant, de radicalisme ideològic —que també— sinó perquè no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el porta a un gueto d’or, però un gueto al capdavall, al si de la societat valenciana. Ací el tenim convocant cada any les setmanes culturals i els espectacles musicals més dignes que puguen imaginar-se i el personal sense fer-ne cas. Tot un símptoma, però no l’únic.