Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

El joc de manipulació identitària arriba a l’extrem de convertir la denominació estrictament geogràfica de llevantins en el nou gentilici comú dels homologats valencians i murcians. Amb això, el gentilici de valencians queda només per als veïns d’una ciutat o, com a màxim, per als habitants d’un territori còmplice de l’uniformisme, la província. No és casualitat que una de les primeres reivindicacions del valencianisme polític va ser la de denunciar la denominació de llevantins, atesa la perversió de l’ús que en feia —i en fa— el nacionalisme espanyol. Per cert, sembla que aquests drames valencians importen ben poc als famosos acadèmics de la història capitanejats per Gonzalo Anes.

A les portes del segle XXI, l’Estat ha omplit el protagonisme social que abans tenien altres institucions, com l’Església, gràcies a la consolidació de l’Estat del benestar. En el nostre cas, aquest protagonisme correspon, en gran part, al nostre autogovern, a la Generalitat. Una Generalitat desitjada, entre altres motius, per a acabar amb un estat de coses, amb una inèrcia històrica que resultava letal per a la supervivència dels valencians com a poble. Val la pena recordar que, fa 25 anys, els 10 d’Alaquàs (deu valencians antifranquistes) eren detinguts i processats pel top (el tribunal de repressió política del règim) pel gravíssim delicte de lluitar per un autogovern que aclarira per sempre les boires sobre la identitat valenciana a l’horitzó democràtic que es conjecturava. Tot aquest llarg recordatori històric fa al cas perquè actualment tenim un president de la Generalitat d’origen murcià. I no deixa de ser lamentable que, atès que és un càrrec de caràcter tan emblemàtic (i voluntari), a diferència de molts dels seus paisans que han apostat per identificar-se amb la societat valenciana que els ha acollit, el senyor Zaplana haja sigut capaç d’assumir la seua alta magistratura com si res. Com si haguera accedit a la presidència de la Regió de Múrcia.

La seua obra més personal, Terra Mítica, ho defineix amb nitidesa perquè, lingüísticament parlant, sembla ubicada en terra murciana. És també el cas de la seua infraestructura més vociferada, l’ave, que sembla pensada més en termes de Sureste que de ComunitatValenciana, i per això la seua reticència a acceptar la proposta última de traçat del ministre Álvarez Cascos.

Almenys resulta simptomàtic que els nostres senyals d’identitat, començant per la llengua, els visca com un problema, no com un tresor que cal recuperar. I que una de les seues principals «preocupacions» polítiques siguen els ciutadans i les ciutadanes que lluiten per rescatar la valencianitat de la nostra societat. Els/les satanitza amb una desimboltura només concebible en algú que no s’identifica, ni de bon tros, amb el destí de la nostra terra. Els improperis, en aquest sentit, que han eixit dels seus llavis i dels dels seus epígons fabres, giners, font de mores i la resta la primavera passada van ser antològics. I no cal dir res sobre la seua obstinada negativa a aprendre a parlar en valencià. No és, potser, l’únic cas al món d’un president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president? Només faltava l’aquelarre nacionalista espanyol del seu partit a San Millán de la Cogolla per donar-li més ales en aquesta obstinada despreocupació per la salut del valencià.

Sens dubte, Múrcia és una terra càlida pel clima i per la gent. És una terra envejable pel dinamisme de la seua economia, sobretot del sector agroalimentari. És una terra pletòrica de bellesa i de varietat del paisatge, des de la serra d’Espuña fins a la vall morisca de Ricote, sense esmentar tants altres llocs tan atractius de terra endins i també de marina, inclosa la preciosa Cartagena natal del nostre president. Però, caldrà recordar al president Zaplana que, des de principi del segle XIV, açò no és Múrcia?

El País, 5/9/2000

Barcelona-València

La política cultural de pólvora en salves que practica el govern del senyor Zaplana ha somogut els fonaments de la societat barcelonina. L’espantall ha funcionat i sembla que, en l’actualitat, a València es lliguen els gossos amb llonganisses. El victimisme s’ha instal·lat a la vora del Llobregat. Ara resulta —Xavier Bru de Sala i Oriol Bohigas, entre altres, ho han escrit— que els diners de Madrid flueixen a dojo cap a València per menystenir Barcelona i buscar-li contrapesos, perquè ni vota pp ni està tan castellanitzada com la ciutat del Túria.

Aquest suposat premi al comportament políticament correcte —a criteri del pp— dels valencians estaria en la línia del que els progenitors dels actuals dirigents d’aquest partit concediren als anys seixanta a les ciutats que havien estat fidels a l’Alzamiento Nacional. Recordem que la geografia dels famosos polos de desarrollo va anar així. De tota manera, si hom pensa que el pare del senyor Aznar López fou el cap dels serveis informatius de Falange quan les tropes de Franco entraren l’any 39 a València, convindran amb un servidor que és un pas endavant el que estaria fent ara el seu fill. Premiar és un mètode més confortable que el que es gastava aleshores per garantir la unidad de destino en lo universal.

Això dit, es tracta de verificar la presumpció. Almenys, d’avaluar-la en termes pressupostaris. Hi ha una abocada de recursos estatals cap a València? Vegem. El País Valencià té l’índex de despesa pública per habitant més baix, després de Catalunya. El senyor Zaplana ha aconseguit l’índex d’endeutament per habitant més alt entre totes les comunitats autònomes, en bona part per finançar la política de caríssims disbarats culturals —i de tota mena, Terra Mítica inclosa— que practica, al marge de les autèntiques prioritats de la societat i l’economia valencianes.

La seua rival al si del partit, l’alcaldessa Rita Barberà, practica la mateixa mena de política. El resultat és una ciutat de València sense nord, en uns moments tan delicats com els presents, on la sana competència entre ciutats caracteritza l’Europa del segle entrant. Una situació que els seus companys del carrer Génova a Madrid no sembla que intenten pal·liar: les darreres col·laboracions financeres d’entitat que la ciutat ha rebut provenen de l’època socialista: el Palau de la Música i el passeig Marítim.

A València no hi va haver ni Olimpiades ni Expos, durant el govern anterior, però tampoc capitalitat europea de la cultura (que es va demanar amb força i unanimitat) durant el del senyor Aznar López. La majoria dels edificis emblemàtics de la nova València, des de l’ivam a la Ciutat de les Ciències, han eixit de la butxaca dels contribuents valencians, amb algunes ajudes de Brussel·les.

Una aglomeració metropolitana de més de milió i mig de persones té el seu principal eix viari, el de la costa, de peatge. L’aeroport enllaça amb molt poques ciutats europees i amb cap de transatlàntica. L’estació d’autobusos és tercermundista. La peça clau en la nova articulació urbana de la ciutat, el Parc Central, porta ajornada tota la dècada dels noranta. Les ajudes per a la rehabilitació del centre històric (un dels més extensos d’Europa, que encercla les muralles de Pere III) no arriben i encara hi ha molts llocs que semblen més aviat Beirut durant de la guerra. La xarxa de metro i tramvia ha perdut gas expansiu amb l’administració actual. La infraestructura ferroviària continua sent insuficient, tant pel que fa a rodalies com a la connexió principal de llarga distància, amb Barcelona i Europa, on encara hi ha trams de via única. El famós ave de Madrid vindrà desprès del de Valladolid i Màlaga, i ho farà no se sap ben bé quan, perquè primer són les connexions amb Albacete (que no és el traçat directe a València, sinó al Sureste de España).