Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

València té un port molt competitiu gràcies, en part, a importants inversions del Ministeri del ram, això si, però en el de Barcelona s’hi ha invertit més encara. La Fira de Madrid està aconseguint consolidar-se —amb la complicitat de l’administració central— a costa de les fires de València i Barcelona, que tenen molta més tradició. La Borsa de València no ho té millor que la de Barcelona davant els intents unificadors de la Borsa de Madrid. Continuem?

Un altra cosa ben diferent és que Madrid necessite connectar-se a l’Eix Mediterrani per no quedar-se despenjada d’una de les zones més dinàmiques del sud europeu i que ho vulga fer pel camí més curt, que és el de València. Però, això, tot i ser positiu per a València, no coincideix amb interessos prioritaris d’aquesta, que són justament enfortir la seua pertinença a l’Eix del Mediterrani. Potser per això, l’administració central, que confon sovint els interessos generals amb els particulars de la capital de l’Estat, està prioritzant les infraestructures viàries des de Madrid a la costa mediterrània i no les de l’Eix Mediterrani.

Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (d’Espanya) pot haver pensat alguna cosa d’això —en són capaços, amb la borratxera d’arrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre—, la cosa els està resultant ben barata.

Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.

Però de debò que amb aquesta constatació el tema ja està tancat? Quan les queixes vénen de gent tan raonable que temen València; quan el victimisme està tan a flor de pell. . . Quina diferència hi ha amb el dels anticatalanistes blaveros valencians? Hi ha algú que dubte que aquesta mena d’actitud perjudica fins a extrems insospitats les sempre difícils relacions entre aquestes dues grans ciutats de nissaga comuna?

Avui, 24/1/2001

La quarta nacionalitat històrica

Com és ben sabut, en 1936, per culpa de l’aixecament feixista del 18 de juliol, els valencians vam perdre una gran oportunitat per a recuperar l’autogovern. En aquelles circumstàncies, només Catalunya, Euskadi i Galícia aconseguiren l’Estatut d’autonomia.

Ara fa 25 anys, també vam perdre una gran ocasió per a recuperar un autogovern que s’adequara amb la nostra singularitat històrica, amb la nostra condició de nacionalitat, que ja preveia la nova Constitució de 1978. Les inèrcies de moltes forces antifranquistes, que només consideraven nacionalitat històrica les tres comunitats autònomes que havien aconseguit aprovar el seu Estatut durant el període republicà, i l’obtusa oposició de la dreta valenciana, encapçalada per Abril Martorell, ho van fer inviable.

No va servir ni la manifestació de mig milió de persones demanant «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia» del 9 d’octubre de 1977. No va servir que progressivament les forces democràtiques anaren rectificant sobre les inèrcies i assumiren que el nostre País podia i havia d’obtindre l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució, el pensat per a les nacionalitats històriques. No va servir l’acompliment escrupulós dels requisits constitucionals com, per exemple, que ho demanaren la majoria dels municipis —ací ho va demanar més del noranta per cent—. No va servir res de tot això i moltes més coses. La dreta (ucd i ap), que tenien majoria al Congrés dels Diputats, ho va impedir. La pregunta que queda en l’aire és si l’esquerra podia haver aguantat el repte més i millor, sabent que aquella majoria de dretes al Congrés tenia els dies comptats.

Això dit, comptat i debatut, molts pensem que els valencians ens trobem en un moment històric en el qual se’ns dóna una tercera i decisiva oportunitat històrica per a aprovar l’assignatura pendent d’aconseguir la consideració de nacionalitat històrica, de ser considerats la quarta nacionalitat històrica de l’Estat espanyol.

El canvi de govern recent a l’Estat i l’equilibri de forces al Parlament espanyol crea un escenari impensable no fa ni uns mesos, quan la cara més agra del nacionalisme espanyol —a les acaballes del govern Aznar— impedia el més mínim moviment en una direcció reformista institucional, fóra constitucional o merament estatutària. Un fet especialment destacable és la doctrina governamental de reformes estatutàries a la carta —és a dir, a voluntat dels parlaments autònoms—, amb l’únic sostre d’allò previst en la Constitució, principi més aviat evanescent, sobretot si també s’hi inclou possibles reformes constitucionals.

Un símptoma precís dels nous aires és el debat entorn de la llengua, originat per la proposta que el ministre Moratinos va fer el proppassat més de setembre a Brussel·les per tal d’oficialitzar a la ue les llengües no castellanes de l’Estat, que és, en ella mateixa, un fet històric sense precedents. Perquè, per primera vegada en la història contemporània, un Govern espanyol es fa defensor dels drets de les llengües no castellanes, aplicant —per primera vegada, cal insistir— el precepte constitucional d’entendre que el plurilingüisme de l’Estat és una riquesa i no un problema. Sembla mentida que una cosa tan elemental encara no s’haguera incorporat abans en el disc dur de l’Administració central, després de 25 anys de democràcia. Queda pendent, és clar, l’oficialitat d’aquestes llengües al Senat i al Congrés i, en general, en l’Administració central, és a dir, a l’Estat espanyol. Una oficialitat que superaria emblemàticament segles de discriminació. Per això, és desitjable iniciar el camí —encara que siga donant la volta per Brusselles— i treballar perquè això de l’«Espanya plural» siga quelcom més que una fórmula buida de contingut.

I queda pendent, és clar també, la denominació de la nostra llengua a Europa. Sóc de l’opinió que seria un final feliç si s’imposara la doble denominació català-valencià que permetria compaginar el principi irrenunciable de la unitat de la llengua amb la visibilitat política valenciana i la preservació de la legalitat estatutària.

VALÈNCIA I L’ESPANYA PLURAL

Una oportunitat, doncs, que els valencians hem de saber aprofitar. Ara bé, se’m fa difícil pensar que puguem aconseguir gran cosa si no fem causa comuna amb tots aquells que plantegen una reforma del model d’Estat des d’una lectura avançada i pluralista de la Constitució vigent, una lectura —i una reforma, segurament, de la mateixa Constitució— que concrete efectivament això de l’«Espanya plural».

Pensem que la Constitució de 1978 és la primera que ja planteja com una regla, i no com una excepció, el dret a l’autogovern dels pobles que integren l’Estat. Més encara, fa una clara distinció entre aquests pobles quan hom parla de nacionalitats d’una banda i de regions de l’altra. És a dir, planteja una visió de l’Estat sobre la lògica de la diversitat i no de la uniformitat. Per tant, qualsevol reforma constitucional ha de seguir aquesta senda marcada ja per la Constitució i desplegar-la sense pors artificials i drames imaginaris. Remarquem-ho: no pot ser una reforma cap a l’uniformisme, sinó cap al respecte a la diversitat, a la diversitat de situacions i d’identitats.

Sóc dels que pensen que l’única eixida lògica cap avant en l’Estat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal. Per això, pense també que, en coherència amb això que s’ha assenyalat fins ara, caldrà que la reforma constitucional camine, en suma, cap a un federalisme que reculla la realitat no uniforme de l’Estat, un federalisme asimètric, en el sentit descriptiu d’aquest adjectiu. Un adjectiu, per cert, perfectament aplicable ja a la Constitució vigent quan diferencia entre nacionalitats i regions .