Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

Per a sorpresa de tothom, el fracàs d’aquesta operació és total, ja que el moment en què es posa més carn a la graella coincideix amb les majories més altes de l’esquerra: els anys 1982 i 1983. Amb el temps, es demostra que el desgast de l’esquerra en el govern vindrà per altres motius. En el moment present, el desengany arriba a límits insospitats: les eleccions han posat la nostra dreta en un compromís. La seua actitud en el tema que ens ocupa només li ha servit per a perdre credibilitat centrista i, a més, ara ha de pactar amb un partit i un personatge (Pujol) que era la síntesi de tots els dimonis familiars creats per ells mateixos.

Alguns líders, més espavilats, van distanciant-se de l’embrutidor anticatalanisme a marxes forçades. Hi ha un nou discurs en la nostra dreta; l’enemic exterior ha deixat de ser-ho i els vells interessos comuns es descobreixen com per encanteri: l’eix del Mediterrani, l’economia productiva, la política fiscal, la política de la PIME, la vocació europea, etc. Fins i tot l’exemplaritat en la defensa de la identitat pròpia es veu en clau positiva i va diluint-se l’absurda actitud renuent a acceptar allò que en tota societat civilitzada s’admet sense més ni més: que la universitat és l’autoritat científica en qualsevol àrea del saber i, per tant, també en la lingüística. Sens dubte, aquest nou discurs és objectivament positiu per al conjunt de la ciutadania, perquè tots sabem que la batalla de València només la poden tancar els qui la van obrir, és a dir, la dreta.

No obstant això, com si fóra un boxejador sonat, el gros de les files del pp continua sense reaccionar. A pesar que una tasca que la ciutadania els ha encomanat als qui van guanyar les eleccions el passat 3 de març és desfer el camí recorregut des dels inicis de la transició. Desfer el camí, entre altres coses, per a acompanyar l’esquerra en la construcció del país. Construir el país en positiu, contra ningú, i encara menys contra els qui comparteixen amb nosaltres moltes coses i molta història, és a dir, els catalans. Perquè, entre altres coses, comparteixen amb nosaltres la llengua. La comparteixen i n’exemplifiquen l’ús. Una cosa tan senzilla com això permet que se’ls respecte com a poble, perquè comencen per respectar-se ells mateixos cuidant que aquest senyal d’identitat tan decisiu recupere protagonisme i ús social.

Des de l’esquerra, hi ha molts que desitgem que la nostra dreta aprofite l’ocasió i contribuesca a la normalització política i social del nostre poble i al seu prestigi creixent a Espanya i a Europa. Per a això, el president de la Generalitat, l’alcaldessa de la capital i molts alts càrrecs de cap a cap de la Comunitat hauran de canviar d’actitud en molts aspectes i abandonar, per exemple, el seu castellanisme recalcitrant. Tenen l’obligació moral de passar aquesta llarga pàgina de la nostra història. Una pàgina tenyida d’una exasperant insensibilitat valenciana per part dels grups poderosos econòmicament i socialment i dels seus representants polítics.

Si el pp a nivell espanyol ha sigut capaç de desfer-se de la seua vella tirada joseantoniana de la unidad de destino en lo universal, és a dir, del nacionalisme espanyol més ranci, si ho ha fet —amb convicció o sense, això no toca valorar-ho ara—, per què els seus representants valencians no se n’adonen i fan una lectura valenciana de la nova situació? En seran una excepció?

Levante-EMV, 7/5/1996

El centre liberal valencià

El partit que ens governa està esforçant-se per presentar nova cara davant la ciutadania. A la Moncloa, el canvi de Miguel Ángel Rodríguez per Piqué és paradigmàtic. Sembla que la caiguda del dòberman Cascos apuntala l’operació. Aznar, des de les Platgetes, sembla decidit a desprendre’s de l’estil i les formes de dreta dura que han caracteritzat el seu govern des del principi. Que l’operació els isca bé i que la ciutadania els compre el nou producte, això caldrà veure-ho. Les enquestes per ara són d’una crueltat esbalaïdora: mai un govern amb l’economia tan de cara havia tingut tants problemes per a alçar el vol de la credibilitat. En terres valencianes, l’operació sembla més difícil. Tan sols el pacte lingüístic s’emmarca en una estratègia coincident amb la de la Moncloa. Però, fins i tot en aquest assumpte, la falta de convenciment i de ganes d’acabar la baralla per part de la premsa afí a la Presidència de la Generalitat hauria d’inquietar els qui desitgen el canvi d’imatge. En els altres assumptes, en el fons i la forma, el «centre liberal» no es veu enlloc. El sectarisme i la mala educació suren d’ací i d’allà. Els seus portaveus són incapaços de resistir-se a l’insult quan algú discrepa. Els grups d’interessos s’han apoderat de la situació. Els enfrontaments comencen a fer forat a les entranyes del partit. Com a exemples pròxims, hi ha les discussions urbanístiques entre ajuntament i Generalitat a la ciutat d’Alacant o l’esborronadora lluita —també entre ajuntament i Generalitat— en el procés de nova concessió de les aigües potables a València, per no parlar de temes patètics com el de l’aeroport de Castelló. El vell clixé d’una dreta que viu per al negoci no sols no s’ha desterrat al nostre país, sinó que els valencians assistim sorpresos al seu cultiu sistemàtic fins i tot en els projectes que podrien ser bandera unitària, com el de Terra Mítica. Són comportaments de dreta antiga. Aquella que usa i abusa del pressupost i del patrimoni públic. Es troben lluny els eslògans liberals de reduir la grandària i la intervenció de l’Estat que es plantejava quan s’estava a l’oposició. Ara, l’Estat és omnipresent: en les subvencions, en les ajudes, en les privatitzacions, en les entitats financeres. Els responsables de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, des d’una discrecionalitat fora de seny, premien els bons i castiguen els roïns. Com feien els seus pares en el règim anterior. Però la petita gran diferència és que ara funcionen les urnes cada quatre anys. Hi ha pressa. Tanta, que es perd ben sovint la discreció. Massa evidències per a contrarestar-les només amb campanyes d’imatge o amb simples rentades de cara. El problema té un impacte profund. Parlem de l’opacitat en l’ús de més d’un bilió de pessetes que es manegen a les administracions valencianes, parlem de tolerància, parlem de pluralitat a la ràdio i la televisió valencianes, parlem de mil promeses incomplides. Costa pensar que amb acabar la N-III per Contreras n’hi ha prou. Sincerament, creiem que el president Zaplana fins i tot ho té més difícil que el president Aznar per convèncer la gent que representa el centre liberal.

El País, 13/8/1998

Opacitat

No és gens estrany que al president Zaplana se li amuntegue la faena. No tant la de governar —el desert d’idees en aquest camp és clamorós— com la de posar ordre entre els seus col·laboradors i companys de partit que van camí dels tribunals de justícia. En aquest altre camp, les comparacions amb el govern anterior resulten, cada dia que passa, més odioses. En tretze anys de govern Lerma, només hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals, i l’implicat és avui membre del govern Zaplana. En poc més de quatre anys d’etapa conservadora, els escàndols s’han fet rutina i els tribunals comencen a treballar amb cura. Quan no dimiteix un conseller pel tema de les primes úniques són les privatitzacions de les itv, o les empreses vinculades a un diputat que contracta amb l’administració sanitària, o les vergonyes dels contractes de tvv, o els avals de qui va ser director de l’ivex. Rita Barberà ha vist dimitir quatre dels seus regidors per la seua participació en assumptes poc transparents, al predi de Carlos Fabra es projecten —per exemple— aeroports en terrenys d’amics i coneguts i el mateix alcalde d’Alacant, Díaz Alperi, ha hagut de personar-se davant del magistrat per assumptes que no li aporten una imatge millor. Un valencià del govern Aznar acaba de dimitir perquè ha estat processat. A Eduardo Zaplana se li amuntega la faena, però no canvia la raó de fons de tot aquest embolic: la profunda opacitat amb què ha envoltat la seua labor de govern i, en general, la seua conducta pública. Va ser simptomàtic que una de les seues primeres decisions fóra fer del palau de la Generalitat un lloc inexpugnable per als mitjans d’informació, però més simptomàtic encara és que, davant de les preguntes més elementals sobre temes candents de govern, use amb massa freqüència la mateixa falca, que «l’avorreixen». Tot l’avorreix o són foteses