Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

o són ganes d’armar gresca per part de l’oposició. Com a mostres, el polèmic contracte amb Julio Iglesias, els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, les plusvàlues dels terrenys limítrofs amb Terra Mítica, les residències de la tercera edat que van a la seua, els col·legis concertats per a rics que no paguen la Seguretat Social, la degradació galopant de l’hospital d’Alzira, la incògnita del traçat de l’ave Madrid-València o les raons de la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta. Però n’hi ha molt més, com se sap o se sabrà. I no parlem ja del nivell esgarrifós d’endeutament a què ha arribat la Generalitat amb el seu mandat. Els diputats de l’oposició ho tenen magre per a aconseguir qualsevol document comprometedor, de manera que es dificulta, així, la seua tasca legítima de control al govern.

El nostre president suposa que, utilitzant a palades els diners públics en subvencions i contractacions discrecionals ben mesurades o lligant els mitjans de comunicació (amb això dels informatius de rtvv n’hi ha per a tirar el barret al foc, però no sols és rtvv), la seua conducta quedarà a recer de costos polítics més grans. Que la ignorància cultivada dels ciutadans el protegirà de possibles càstigs electorals. Potser té raó, però ningú que valore mitjanament la funció d’un polític en democràcia podrà acceptar tan tremenda perversió de les regles de joc. L’opacitat és el principal lenitiu de la vida democràtica, sobretot l’opacitat practicada sistemàticament i conscientment des del poder.

El futur encara pot ser més fosc. L’externalització cap al sector privat de moltes tasques públiques (algunes de les quals podrien tenir sentit) és un caldo de cultiu idoni per a precipitar-se a l’abisme de la corruptela, si continua realitzant-se en aquest inquietant marc d’opacitat. El bilió de pessetes que maneja el Consell de la Generalitat és una quantitat respectable que mereix tota la transparència de gestió de què els nos-tres governants siguen capaços. Però temem el pitjor, fixats els precedents de què es disposa. Per a acabar-ho d’adobar, haurem de passar per la vergonya de veure que els valencians només eixim en els noticiaris del món mundial en les seccions de successos i de tribunals.

El País, 24/11/1999

Absències de Zaplana

Un president tan omnipresent, que el mateix està a la llotja presidencial en el partit Espanya-Iugoslàvia com participant en qualsevol acte de medio pelo en Madrid, va fer sentir la seua absència (i la de tota la seua gent) al paranimf de la Universitat de Valencia quan la commemoració dels vint-i-cinc anys de la detenció dels deu d’Alaquàs.

Aquesta absència expressa amb nitidesa que l’abisme que va obrir el polític segovià Abril Martorell al bell mig de la societat valenciana, a finals dels setantes, encara no ha desaparegut. Que la nostra dreta no és partidària dels grisos, sinó dels blancs i negres, dels vencedors i dels vençuts.

Que el seu sectarisme, gens centrista, els impedeix valorar que la institució que usufructuen, la Generalitat, fou el motiu pel qual foren empresonats i processats davant el top (el tribunal de repressió política del franquisme) els deu antifranquistes que, com a referents d’una època i d’unes actituds, eren homenatjats al paranimf.

Però, és clar, al senyor Zaplana li pot interessar creure —i fer creure— que això de la democràcia i de l’autogovern fou una fruita cultivada amorosament per demòcrates i autonomistes de tota la vida, com els torcuatos fernández mirandas o els martins villas, dels quals ell se’n sent hereu. És a dir, que els que reprimien i tancaven en la presó a la gent com els deu d’Alaquàs són els pares del present. Per això, segurament, ignora els qui poden ser testimoni del contrari, per això no va anar al paranimf.

Mal assumpte aquest de re-escriure la història. Perquè sí que va haver-hi una dreta democràtica i valencianista i aquesta dreta va estar al paranimf sense cap complex. La dreta de Vicent Ruiz Monrabal, de Joaquim Maldonado, de Josep Maria del Rivero, de Vicent Diego, la dreta de la Unió Democràtica del País Valencia (udpv), el partit demòcratacristià que convergia amb els deu d’Alaquàs. O la de Joaquín Muñoz Peirats, Josep Lluís Barceló o Paco Burguera, que foren devorats, dins de la ucd, pel monstre d’intolerància que va crear el polític segovià adés esmentat.

Però sembla que el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, s’inscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa d’inofensiu dependent de la quarta planta d’El Corte Inglés (i que ens dispensen aquests magnífics professionals del comerç). Estem convençuts que Ruiz Gallardón —per posar un exemple que sabem que el molestarà— sí que hauria estat al paranimf.

I no creiem que aquesta adscripció política li vinga per profundes conviccions ideològiques. Més aviat es tracta del contrari. Ell lidera un món, el de la dreta local, sense tradició antifranquista (a diferencia d’una bona part de la basca

o de la catalana o de la pròpia udpv) i senzillament fa seus els valors d’intolerància i exclusió que caracteritzen aquest tipus de dreta i que Abril Martorell va saber instrumentar de manera hàbil.

Simptomàticament, el règim de terror i de llistes negres que té establert entre les gents que es relacionen amb la Generalitat —confederacions empresarials incloses— va concretar-se en altres moltes absències al paranimf, fins i tot d’alguns que els hi hauria agradat acompanyar els deu d’Alaquàs i el públic que omplia, de gom a gom, el paranimf i que, com molt bé va dir l’Ernest Lluch, eren perfectament intercanviables amb els homenatjats.

Levante-EMV, 29/6/2000

Majories absolutes aclaridores

Ha sigut una benedicció del cel que la dreta valenciana governara amb majoria absoluta. No us ho prengueu malament, però en aquestes circumstàncies és quan es coneix la gent de veritat. I la nostra dreta està mostrant així el seu rostre autèntic, per més que ens pese als qui la voldríem d’una altra manera. Ja us podeu riure dels jocs de distracció centrista de la llei de parelles de fet. Ací el que funciona és la compra o l’amenaça i la intolerància. Anem als fets.

Parleu, per exemple, amb empresaris que estan fins al capdamunt de les arbitrarietats cartageneres i veureu com de-manen, després de confessar el seu estat d’ànim i per damunt de tot, anonimat per a no ser presa del llarg braç executor de qui disposa del diari oficial i dels diners dels contribuents. La discriminació a determinats periòdics és només la punta de l’iceberg de les maneres despòtiques (no il·lustrades) i maleducades (això del Síndic de Greuges és per a donar menjar a banda) del governant de casa.

Escolteu els seus portaveus i observareu que sona familiar. Frases i tons d’altres temps, els de la dictadura, perquè ací, per poc que discrepes, se t’obri un dossier i se’t penja de traïdor a València i a Espanya i s’ha acabat. Així mateix, s’ha perdut la vergonya per a reviscolar les antigues adhesions indestructibles al règim, com les que s’exigeixen en els actes públics sobre el pla hidrològic. Pobre de qui que no hi vaja o no es disculpe: la llista negra sempre està oberta.

Gasten els diners de tots a mans plenes i no es veu enlloc. Els serveis públics es degraden i tot fa pensar que han emprès la construcció d’un nou model econòmic, el de l’economia familiar (tot per a la família de qui mana i dels qui l’envolten). S’endeuten fins al cap i qui vinga darrere ja s’ho farà.

Viuen del cicle econòmic, de les coses que van bé a Europa. Però el mèrit que s’autoadjudiquen és patètic: l’economia va bé (per ara) a pesar d’ells, a pesar de totes les barbaritats que cometen cada dia.