Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

Tenen curtcircuitada la informació al ciutadà: manipula-ció dels mitjans públics i compra dels privats, excepte honroses excepcions. Mentre el cicle econòmic aguante, entenen que la gent no demanarà més. Però hi ha alguna cosa que comença a preocupar-los.

No sabem si és que noten que l’oposició va eixint de la seua increïble autodestrucció i comença a fer efecte la seua labor legítima de crítica. No sabem si tracten d’amagar les males olors que fan algunes de les iniciatives governamentals. No sabem encara per què, però la Brunete mediàtica, a la valenciana, està més activa que mai. Fins i tot han tret del bagul dels records l’anticatalanisme, com en els millors temps del cuplet. Temem que alguna cosa fa olor de podrit quan tiren mà de tant de foc d’artifici.

Tot en un escenari més confús que en els temps de Franco. Llavors sabíem a què atenir-nos. Ara, un falangista vergonyant fa classes de democràcia i de valencianisme. Un convers, provinent de l’extrema esquerra, dóna la mà al falangista anterior per a alimentar la croada de la confusió. Sense reparar, per descomptat, en la doble moral: de dia amb el papa i els cardenals, i de nit amb vés a saber qui.

No ens mereixem aquesta dreta. No hem comès tants pecats. Paguem els nostres impostos i habitualment respectem el veí, encara que tenim discrepàncies a les reunions de l’escala. Què més podem fer perquè desaparega aquest lamentable ritornello del passat?

Levante-EMV, 17/5/2001

Intolerància

L’actitud displicent del president Zaplana envers el joc democràtic, envers la llibertat d’opinió, envers la tolerància, arriba a extrems paranoics, per no dir miserables. Perquè va des de la manipulació constant de Canal 9 a les coses més menudes. La llarga mà de Presidència de la Generalitat arriba al lloc que menys pot u imaginar-se. És un autèntic règim de terror. Tant, que s’arriba a comprendre la por irreprimible que empresaris i no empresaris tenen a fer alguna cosa que disguste a eixe senyor de Cartagena que ha pres aquesta terra com a terra de conquesta. La realitat supera la ficció. La realitat supera allò magníficament novel·lat per Ferran Torrent a Societat limitada.

Vegem-ho. Sembla que al senyor Zaplana no li agraden els articles de premsa d’un servidor sobre el mercat de treball, sobre infraestructures, sobre el Pla Hidrològic, sobre la (manca de) política en innovació, sobre el mal ús dels diners del contribuent, sobre el deteriorament de les llibertats, sobre la identitat valenciana, etc. Però, no pot fer res, cosa que, sembla, exaspera al nostre prepotent president i al seu entorn de gossos de presa. Perquè un servidor és professor universitari funcionari doctor (en terminologia de la lou) i pot mantindre la seua plena i gratificant tasca professional docent i investigadora, sense interferències exteriors. Una possibilitat que, desgraciadament, no tenen les desenes de magnífics professionals marginats al si de l’Administració de la Generalitat per eixos mateixos gossos. Uns gossos, però, que usen colònies, roba i somriures de les millors marques.

Ara bé, com passava en Xicago als anys trenta, el padrí ni oblida ni perdona. Fa unes setmanes, se’m convidà a participar en unes jornades sobre el present de la societat valenciana. No vaig dubtar en agrair la invitació, tot i desconèixer els meus companys de cartell. Una vegada conegut el cartell, vaig valorar més encara la meua participació perquè trencava una miqueta el caràcter monocolor progovernamental de les jornades.

Però, heus ací que aquesta proposta havia de passar per Presidència de la Generalitat per tal de poder ser finançada. Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores? Que la Júlia Aleixandre de torn (perdona Ferran que empre el nom del teu personatge de la novel·la) posà una creu sobre el meu nom i vaig desaparèixer del llistat de conferenciants.

Era una modesta conferència, un dimecres qualsevol, en unes jornades més de les moltes que es fan a la ciutat de València, enmig de molta altra gent de pensament diferent. Podem parlar d’actitud intolerant?

Vostè, estimat lector, pose el qualificatiu que vulga. En tot cas la reflexió que se’n pot extraure d’aquest petit incident és esgarrifosa perquè, si per una nimietat així Presidència de la Generalitat actua immisericordiosament, què no estarà disposada a fer en assumptes més importants? Com dèiem, de vegades, sembla que la realitat supera el món —europeu, malgrat tot— de Societat limitada i acaba entrant en l’escenari bananer de La fiesta del Chivo, de Vargas Llosa.

Levante-EMV, 13/3/2000

Amb acritud

Són lluny els discursos regeneracionistes amb què la nostra dreta va guanyar les eleccions dues vegades. Aquells bells discursos sobre la transparència i l’austeritat en la gestió dels assumptes públics i la diligència en la resolució, sobre el paper central del parlament en la vida política i l’assumpció del diàleg i el consens com a via principal per a decidir en els grans assumptes d’estat. I, així, un llarg etcètera.

En l’actualitat, només percebem opacitat, dilapidació, incompetència, sectarisme i, sobretot, acritud —molta acritud—, rancor, paraules gruixudes i cultiu de la crispació i el desassossec social. Quin desengany per als votants que busca-ven, amb el seu vot a la dreta, tranquil·litat i confort social!

Potser l’exemple més representatiu de la situació és l’actitud d’un vell conegut nostre, l’actual ministre de Treball, el senyor Zaplana. Recordem que, durant la seua etapa valenciana, va deixar un regueró de males pràctiques polítiques que sorprèn quan es posen juntes l’una darrere de l’altra. Des de la manera d’accedir al seu primer escaló de poder, l’alcaldia de Benidorm, i els seus tempteigs en el cas Naseiro, fins a l’opacitat amb què va privatitzar alguns serveis públics, com les itv, el garbuix de concessions a empreses dorments o a penes creades o realitzades per mitjà del mètode Roldán (complir només formalment la legalitat), la preferència per les despeses sumptuàries o d’impacte mediàtic, com també l’endeutament astronòmic en què ha deixat la Generalitat —sense cap reflex en creixement d’infraestructures—, la degradació econòmica i de continguts de rtvv, les llistes negres de periodistes, periòdics i la resta, etc.

Amblaproximitatde leseleccions, les coses s’han fetencara més enutjoses. No sols perquè, després de tants anys de govern, els populars continuen atemptant contra la intel·ligència dels ciutadans responsabilitzant els socialistes de quasi tot, sinó que han recuperat el vocabulari franquista enfront dels crítics —del tipus i la procedència que siga— en blasmar-los com a gossos lladradors, traïdors, deslleials, oportunistes o epítets semblants. Epítets de què no s’han escapat ni els artistes en els Premis Goya ni els líders socials de Nunca Mais.

Però pràcticament provoca una esgarrifança assistir a les fanfarronades de tot un ministre, el mateix d’abans, quan amenaça —com ho fan els pinxos de les bandes mafioses— el president dels empresaris valencians de «contar el que sap» si continua criticant algun aspecte de l’acció governamental. O quan no desmenteix les seues interferències en el cas Aigües de València, sinó que s’encara amb la llotja quan assegura que «no es podrà provar res». Què us sembla, benvolguts lectors, aquest llenguatge en ple segle XXI i en un país d’Europa occidental?

La nostra dreta confia, suposem, que l’assumpte de la contractació eventual del precunyat de Pla a l’ivaj temporalment fa deu anys puga tapar tota aquesta gresca. Encara que alguns confiem justament tot el contrari. Confiem que l’assumpte del precunyat permeta comparèixer a Pla al parlament i deixe els amics del pp sense arguments per a oposar-se al devessall de compareixences que l’oposició ha demanat per a aclarir tantes coses que l’exercici opac i fatxender del poder ha anat acumulant aquests últims temps.