Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

Una idea central en el seu raonament sobre la nació dels valencians —ja recollida a nivell teòric en el seu anterior llibre Crítica de la nació pura— és que cal no confondre la nació política amb la nació cultural i lingüística. Raonament que servirà per a entendre moltes altres situacions al món. La comunitat de nacions castellanoparlants és l’exemple més pròxim, però potser el cas flamenc-holandès siga el més semblant pel que fa a les disquisicions nominalistes sobre la llengua.

Segons el nostre autor, l’antic Regne de Valencia —que va existir prop de cinc-cents anys— fou l’espai polític que va fer de motlle de la nacionalitat política valenciana. Ho va fer un poc a la manera de la nació anglosaxona dels Estats Units. És a dir, a la manera del melting pot, de la barreja d’originaris diferents, sobre un solatge lingüístic i cultural predominantment anglès allà i català ací, però fent del territori —americà allà i valencià ací— el referent principal de la nova identitat. La fortalesa i les debilitats de la nació política dels valencians estan vinculades, doncs, als avatars d’aquell Estat premodern del Regne de València. Debilitats agreujades perquè la transició cap a la societat actual es fa sense un marc institucional nacional propi (des de 1707 a 1982, des de la pèrdua dels Furs fins a la consecució de l’Estatut d’Autonomia) i sobre uns nivells de consciència diferencial sota mínims.

Aquestes són les dades fefaents sobre les quals Mira ens convida a reflexionar. Sens dubte, és un exercici de seny (de trellat, diem els valencians) que ens urgeix practicar. Una reflexió sobre el futur de la nació dels valencians que ara podem fer sense les urgències dels seixanta, sense l’ànsia de creure’ns en una situació terminal i, sobretot, amb el bagatge de molt de treball científic acumulat i de reiterades contrastacions socials fetes per les consultes electorals. Mira se n’ha fet càrrec i ha produït un llibre que fa goig. Potser, a més, el moment històric s’ho valia i l’herència fusteriana també.

Avui, 4/6/1997

El valencianisme polític

Abans de la guerra civil, les ciutats d’Alacant i València eren bàsicament valencianoparlants; avui —a pesar dels esforços realitzats—, la recuperació del valencià en aquestes ciutats sembla una tasca titànica. Els 40 anys de dictadura no han passat debades, perquè tot i que la castellanització dels segments socials dominants arranca pràcticament del desenllaç de les Germanies en el segle xvi, la generalització del procés és relativament recent, una mescla de repressió i menyspreu (del valencià) i escolarització obligatòria (en castellà). Per a desgràcia de la llengua, a les ciutats mitjanes el procés també ha contaminat les classes mitjanes: l’última enquesta del cis certifica la situació.

La salut del valencià com a llengua és d’una transcendència enorme per a la salut dels valencians com a país. Perquè el valencià ha tingut un paper decisiu en la caracterització del nostre poble al llarg de la seua dilatada història de quasi vuit segles com a poble, convé recordar-ho, de procedències heterogènies. Un poc com l’anglès en el melting pot dels Estats Units. Perdre la nostra llengua pròpia és perdre, per tant, un instrument bàsic de cohesió i d’identitat. Per això, el franquisme també ens va fer molt de mal en afeblir la nostra capacitat per a integrar els centenars de milers d’immigrants de la segona meitat d’aquest segle, que només van trobar, en el millor dels casos, tradicions locals, ben sovint adulterades, per a sentir-se acollits en la nova societat.

Però, no ens enganyem, el franquisme es va limitar a practicar amb una impunitat total i un zel ben desplegat les idees que el nacionalisme espanyol contemporani havia elaborat prèviament. Espanya, com a estat nació, es va definir en el segle passat com a uninacional d’arrel castellana: allò castellà (i les seues varietats regionals) caracteritza allò espanyol, i la resta són problemes que caldrà resoldre d’una manera o d’una altra. Tot el segle XX espanyol esdevindrà, per tant, un conflicte de nacionalismes: del dominant i dels que se senten dominats.

El nacionalisme espanyol disposava d’apòstols eficaços en terres valencianes. Tant, que els qui discrepaven d’aquelles idees van haver de quedar-se en moltes cunetes de la història, com ens descriu admirablement el professor Alfons Cucó en el seu reeditat El valencianisme polític, 1874-1939. El llibre de Cucó ens permet comprendre de quina manera passem els valencians de «problema» a «solució», que renunciant a la nostra pròpia identitat nacional esdevenim finalment un cas «regional exemplar», com Extremadura o Múrcia. Així és com un jove Calvo Sotelo, en l’arrancada de la dictadura primoriverista, ens pren com a coartada per al «regionalisme» del règim enfront del catalanisme i el basquisme polítics. El primer vers de l’«Himne de l’Exposició», que aquesta primera dictadura va oficialitzar com a himne regional, era el paradigma del que es tractava.

La lectura d’aquest clàssic de la historiografia valenciana es fa imprescindible per entendre, a més, l’actual ressorgiment del nacionalisme espanyol i dels seus possibles adlàters valencians. Sembla mentida, però tot estava escrit abans del 39. Tots els llocs comuns que s’utilitzen ara mateix en la controvèrsia nacionalista espanyola i valenciana els trobarà el lector en el llibre de Cucó.

Potser, el marc de la Unió Europea, que permet superar dilemes sobiranistes obsolets, i la unitat institucional representada per la Generalitat, que permet l’exercici d’una bona dosi d’autogovern, donen unes possibilitats al present que no van tenir les generacions anteriors.

Arribar al postnacionalisme en el segle XXI, que molts desitgem, només serà possible si aquest marc de convivència que és Espanya enterra l’excloent matriu nacional castellana i es dota d’una consideració plurinacional tal com la història i la realitat l’han forjada. I que quede clar que els valencians hi tenim coses a dir per molt que pese a alguns dels fills del franquisme que ara ens governen. És a dir, que el valencianisme polític té més sentit que mai perquè ens hi va el nostre futur com a poble i la nostra contribució a l’aprofundiment de la democràcia i la convivència a Espanya.

El País, 27/3/1999

Catalunya i València, sempre distants?

Enmig de la Batalla de València, en què milers de valencians lluitàvem per conservar els nostres símbols més autèntics —entre els quals destacava la senyera del nostre rei fundacional, Jaume I—, els parlamentaris catalans, reunits a la vora del pantà de Sau quan redactaven l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, decidiren que la bandera oficial seria la que històricament compartien amb la resta de territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Una decisió no gens consultada amb la resta de territoris, totalment unilateral, sense prendre en consideració els efectes que podria tenir arreu, particularment entre els valencians, que ho patirien en carn viva. Aquell dia, alguns vam veure perduda la batalla per la bandera al País Valencià.

Les frases solemnes i els discursos abrandats de germanor ensopeguen amb actituds d’aquesta mena, que entrebanquen la fluïdesa de relacions entre valencians i catalans. Durant els vint anys que ens separen d’aquests fets de la bandera, hem assistit a altres situacions similars, que l’anticatalanisme valencià ha aprofitat admirablement. Especialment greu és el to amb què, de Barcelona estant, es plantegen els suposats contenciosos amb el País Valencià. Potser, els exemples més fàcils de posar són els d’infraestructures.

Comencem pels ferrocarrils. El reforçament de l’Eix del Mediterrani fins a Alacant no danya en absolut els interessos catalans. Doncs bé, en lloc de conrear la defensa conjunta d’aquest eix amb la Generalitat Valenciana, s’assegura l’ample de via europeu només fins a Tarragona i l’ave per Saragossa. Per als contraris a l’acostament mutu valencianocatalà, és fàcil de traslladar a l’opinió pública valenciana la sensació que «els catalans sempre van a la seua». Particularment en un tema de tanta sensibilitat com les comunicacions amb Europa.