Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

En aquest sentit, és just valorar la immensa sort que he tingut en la vida d’haver pogut pensar i fer País junt amb la gent entusiasta i generosa en l’antic pspv i en el posterior recorregut dins del socialisme valencià unificat. Sense oblidar-me dels que, des d’altres posicions ideològiques, han pogut i volgut compartir amb mi les il·lusions de canvi social i nacional que desitge des de ben jovenet.

Incloc en aquest capítol també Lola Ausina i la candidatura renovadora i oxigenadora a la Junta Directiva de l’Ateneu Mercantil de València, tot i que no vam guanyar;la gent de la revista Nexe i l’incombustible Elies Seguí; de la Fundació Ernest Lluch (Salvador Almenar, Elvira Garcia, Vicent Llombart, Jorge Olcina, Salvador Salort, Antonio Escudero, Clementina Ródenas, Ferran Montesa, Daniel Gozalbo, Amàlia Nàcher, Ernest Nabàs i Ferriol Sòria, particularment); de la Càtedra Alfons Cucó —i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i la seua ànima, Joan de l’Alcàzar;i tants i tantes altres. Segur que me n’he deixat un bon grapat, perdó: són molts anys de rodar pel món.

I això, en la clandestinitat i en la democràcia, en les institucions i fora d’elles, en el Consell del País Valencià, la Diputació de València, la Conselleria d’Administració Pública amb el President Joan Lerma, les Corts Valencianes o l’Ajuntament de València. És a dir, en tots els espais col·lectius i de responsabilitat pública on he anant madurant com a ciutadà.

Com a economista i professor d’economia aplicada, he d’esmentar els meus col·legues espanyols i italians amb els quals he fet camí professional i dels que he après la poca economia que sé i amb els què —almenys, amb un bon grapat d’ells— hem acabat aplegant-nos en l’European Regional Science Association, i en les seues seccions italiana, espanyola i valenciana, o en la Asociación Libre de Economía.

Vull tindre, però, un especial record dels meus mestres, Ernest Lluch i José Luís García Delgado. També de professors com Jordi Nadal, Josep Fontana o José Luis Sampedro que m’han deixat una bona petjada intel·lectual. Com també ho han fet tants estudiants amb els quals he compartit l’aula i activitats para-acadèmiques. I tanta gent que m’han enriquit amb la seua curiositat insaciable en les innombrables xarrades i col·loquis que he tingut la possibilitat de fer al llarg i a l’ample del país.

Amb ells i amb els meus col·legues hem debatut de molts temes. Però, especialment, del caràcter de ciència social que té l’economia. De fet, com a professor d’economia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no m’agrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot d’esdevenir pensament únic. En el meu entorn, aquest pensament pren un tarannà proper al neoliberalisme i al neocentralisme espanyol.

Per exemple, quan emfasitzen la reforma laboral —que cal fer-la, per suposat— i no la millora de la productivitat com a palanca per eixir de la crisi. O quan menystenen que les nostres caixes d’estalvi hagen perdut la capacitat de decisió estratègica per unes SIP que la traslladen a Madrid. Perquè no sé si dirien el mateix si el trasllat s’haguera fet a Lisboa, a París o, fins i tot, a Barcelona.

Last but no least, amb els companys i companyes de la Facultat d’Economia de València, amb els/les de la taula del dinar a la cafeteria (des de l’època de Facultat a Blasco Ibáñez, amb Carme Alborch o Dulce Contreras com a referents, fins a l’actualitat amb José Honrubia, Victor Fuentes, Josep Maria Jordan, Isidre Antuñano, Paz Jordán, Lola Forés o Maria Labarta, entre d’altres); del meu Departament d’Estructura Econòmica, els joves i els no tan joves i del seu actual director, Cecilio Tamarit; i de tota la Universitat de València.

No seria just si no destacava ara i ací els companys i companyes que m’acompanyaren en la candidatura al Rectorat de març de 2010, que tan bon sabor de boca ens ha deixat malgrat perdre. Isabel Burdiel, Enrique Alborch, Amparo Oliver, Manuel Vàzquez, Lola Bargues, Enrique Sanchis, Maria José Reyes, Juan Luís Gandia, Josepa Cucó, Francesc Hernández, Ángeles Cuenca, gràcies! Elles i ells, i tots els Domingo García, Vicent Hernández, María José Vañó, Joan Hornos i Vicent Almenar que ens ajudaren a fer arribar el nostre missatge a PDI, PAS i estudiants, moltes gràcies!

Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en l’àmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far d’il·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».

En tot cas, si aquest llibre ha arribat a rams de beneir, es deu a la invitació que em féu de publicar-lo, fa ja molt de temps, Antoni Furió, molt abans de trobar-nos com a candidats rivals en les eleccions a Rector. Cal dir que Furió ha estat el director de Publicacions de la Universitat de València (PUV) que ha aconseguit posar aquesta editorial entre les de més prestigi dins el món universitari espanyol i llatinoamericà. A ell i a l’equip de PUV —particularment, a Gustau Muñoz que li ha posat ganes i intel·ligència— la meua més sincera mostra d’agraïment. També al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València pel seu ajut desinteressat.

Això dit, les meues darreres lletres d’agraïment han de ser necessàriament per al prologuista, Martí Domínguez, que no va dubtar a acceptar l’encàrrec i que, a més, ho ha fet —com es pot veure— amb tota la llibertat i sinceritat del món, que inclou evidentment sucoses crítiques, cosa que agraesc de tot cor.

En suma, L’ofici de raonar, de tantes connotacions pavesianes, tracta d’allò que tan bé s’adiu amb la meua doble condició de professor d’universitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que m’estime, però que m’agradaria millor

Vicent Soler

València i Rocafort (l’Horta), desembre de 2010.

Temes de País

La nació dels valencians

Fa trenta-cinc anys, Joan Fuster escrivia Nosaltres els valencians, llibre que, en paraules d’Ernest Lluch, separa la historia de la prehistòria en el camp de la reflexió teòrica sobre el país dels valencians. Des d’aleshores, les reflexions fusterianes empeltaren l’acció cívica però també el treball científic d’una part significativa de la societat. Ara, Joan Francesc Mira acaba de publicar Sobre la nació dels valencians, llibre que aspira a tancar un primer període de reflexions al voltant de les aportacions fusterianes.

El moment no pot ser més oportú. Amb la dreta avalenciana en el poder, els fusterians estaven obligats a reflexionar sobre la tasca feta i la feina per fer. Reflexió teòrica però també tàctica i estratègica, perquè malgrat els immensos esforços esmerçats, la sensibilització nacional —com s’ha comprovat reiteradament a les urnes— no ha arribat ni de lluny a la majoria dels quatre milions de conciutadans. Més encara: els sectors més contraris a la represa nacional, han tingut bastant èxit a demonitzar el fusterianisme davant amplies capes de la societat valenciana.

Un present, doncs, farcit d’interrogants, i de temes, alguns ni tan sols albirats el 1962, que demanaven ser repensats. Mira no en defuig cap. Amb una sinceritat aclaparadora —i amb una erudició més aclaparadora encara— posa en revisió, fins i tot, alguns dels seus papers anteriors. Amb idees no necessàriament originals —sense anar més lluny, Alfons Cucó en el seu llibre País i Estat ja en va assenyalar algunes, però hi ha qui demana el copyright en data tan llunyana com les darreries dels seixanta—, Mira té la virtut d’arrodonir un cos d’interpretació bastant complet sobre la realitat nacional valenciana que singularitza aquest llibre de tot el que s’havia escrit fins ara.