Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

3. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI AGRARI

Les pertinences d’un mas representaven una diversitat de parcel·les dedicades a un policultiu que proporcionava una notable diversitat de recursos vegetals però que requerien també notables inversions de recursos i energies, així com uns esforços en matèries com la irrigació, la regeneració i la fertilització de les terres. Cadascuna de les parcel·les del mas estava ben delimitada i resulta probable que amb ocasió de l’atorgament contractual del mas el batlle del senyor hagi mostrat sobre el terreny els límits i les fites (fixurias, fitas, terminos, limites) de les diferents parcel·les al receptor que els desconeixia. Això explicaria el sentit d’un gir com mansus terminatus et fixuriatus. [67]

3.1 Les parcel·les

El vocabulari que utilitzen les fonts per referir-se a aquestes parcel·les és ric, particularment a partir del segle XIII. Amb tot ignorem en bona mesura els trets específics de parcel·les com els cellons (seyonos), els torons (toronos), les taules (tabulas) i els troços (trocios). Però, malgrat aquesta incertesa pot establir-se amb força seguretat que les distincions bàsiques entre aquestes parcel·les s’establien a partir tant de les seves característiques formals, com a partir de la seva dedicació econòmica. Els criteris per distingir les parcel·les en funció de la seva forma podien ser varis: la dimensió, la morfologia o l’existència d’una tanca al seu torn. Quant a les dimensions, diguem que el freqüent ús de diminutius (sortetas, peciolas, peciunculas) pressuposa una notable varietat quant la grandària. Tanmateix, els escrivans i notaris no acostumen a precisar la llargària dels quatre costats d’una parcel·la (terra mensurata). En el cas de fer-ho recorren casi sempre als destres (dextros) com mesura estàndard. Amb major freqüència es distingien les parcel·les segons la seva superfície. Existien, així, una sèrie de termes per definir una parcel·la en funció de la llaurada que requerien: la parellada (pariliata), la bovada (bovada), el jornal (iornale). Tots aquests termes s’empraven per denotar una extensió de terra que podia ser llaurada per una parella de bous o mules en una jornada. Altres termes definien una parcel·la en funció de la sembradura que requerien: modiata, semodiata, quarterada, sexterada, cafizada; referint-se a l’extensió de terra que podia sembrar-se amb una mesura de gra de cereal determinada (modius, semodius, quartera, sester, cafis). Tot i que es tractava de mesures d’àrids, s’aplicaven també a les parcel·les de vinya, fins i tot amb major freqüència que a les parcel·les de cereal.

Quant a la morfologia podem distingir, a partir del vocabulari de les fonts, els quadros, els bancales i les fexias. Els quadros i les quadras eren peces de terra de forma quadrada o aproximadament quadrada. El terme quadronum (terre) es pot documentar a partir del segle XIII. Dels bancales s’ha dit que representen peces quadrilongues de terra. El terme fexia, per últim, s’empra freqüentment en relació a les parcel·les de terra i vinea, tot i que també pot aplicar-se als hortos. La feixa era una parcel·la de terra de morfologia allargada, millor dit, una parcel·la molt més llarga que ampla. La proporció amplitud / longitud pot fixar-se, a partir de les fonts, entre 1/7 i 1/24. En els terrenys amb desnivell la feixa era una banda de terra horitzontal sostinguda per murs de pedra seca o limitada per marges. En aquest últim cas, podia formar part d’un conjunt de feixes que s’emplaçaven successivament i de manera horitzontal sobre un vessant. Cal distingir, doncs, feixes de planura i feixes de vessant, aquestes últimes construïdes amb les tècniques de l’aterrassament.

Quant a les parcel·les dotades d’una tanca podem retenir que les fonts esmenten les clausas, el clausum, el clausalis, el closal, la clausura i la closura. Tots aquests termes designaven un tipus de parcel·la que s’emplaçava normalment al costat de la casa pagesa i dels hàbitatges del mas. Les fonts mostren que a vegades es dedicaven a horts i que en elles es conreaven arbres i ceps. En altres ocasions el terme clos queda associat a una terra. Més que denotar un determinat tipus de conreu, els termes ressaltaven, doncs, l’existència d’algun tipus de tanca (tapia, pariete) en torn a una parcel·la. El terme macenaria, per la seva banda, deriva del llatí maceria, designant una tàpia o una paret feta de pedra seca, maó o argamassa (cat. maceria). Per a Isidor de Sevilla les maceriae són les parets llargues amb les que es tanquen algunes vinyes. [68]Segons José Balari la macenaria degué ser un tipus de parcel·la assimilable a un hortum, però tancada per una paret seca. [69]Un tipus de tanca que apareix rarament en les fonts és la barrera. Amb major freqüència s’esmenta el vallum, que podia tancar un hortum, una terra i, freqüentment, una vinea (vinea circumvallata). Les fonts no ens diuen en què consistia aquest dispositiu. El llatí vallum designava, sobretot, una estacada feta de branques entreteixides, però també un dispositiu construït de terra o pedra. En aquest doble sentit podria haver-se emprat també en els segles que estudiem.

3.2 El parcel·lari

Poc és el que pot dir-se, a manca d’estudis pertinents, quant a l’estructura formal del parcel·lari. [70]L’anàlisi de la morfologia de les parcel·les agrícoles sols pot recórrer a les dades metrològiques que proporcionen les fonts més antigues. Perquè a partir de mitjan segle XI pràcticament desapareixen les referències a les dimensions de les parcel·les. L’avaluació de més d’un centenar de notícies relatives a terras i vineas del comtat de Barcelona sembla indicar l’existència d’una estructura parcel·laria que, almenys a les planes sedimentàries, apareix com un mosaic de parcel·les obertes, de quatre costats i de morfologia i dimensions variades. Les referències a parcel·les molt més llargues que amples (feixes) no són excepcionals. Amb tot, s’observa que predomina una morfologia trapezoïdal, essent les parcel·les quelcom més llargues que amples. [71]El nombre de parcel·les exactament quadrades era baix i això ve confirmat per les escasses referències a quadros i quadras. Rectangulars, trapezoïdals o quadrades, les parcel·les poden classificar-se en el seu conjunt com parcel·les-bloc. Aquestes parcel·les s’integraven en un parcel·lari-bloc, caracteritzat per un predomini de parcel·les quadrilàteres que van des del quadrat al rectangle trapezoïdal. Quant a la dimensió i a la morfologia de les parcel·les pot observar-se una certa correlació amb l’afectació d’aquestes. En general pot retenir-se que els horts són de dimensions més petites que les terras i les vineas. Així mateix presenten una morfologia més regular, rectangular, tot i que apropant-se sovint a la forma d’un quadrat. El mateix que s’ha dit dels horts pot dir-se també de les peciunculas subreganeas de terra (cum arboribus et vites). Quant a les vineas acostumen a ser més llargues que amples i sovint superen la proporció 1:4. Les terras acostumen presentar-se molt variables quant a la seva morfologia i dimensió. Això sembla explicar-se pel fet que el terme terra pot referir-se tant a una parcel·la d’hort i verger com a un gran camp de cereal i tant a una parcel·la compacta com a una parcel·la allargada.

Els trets que caracteritzaven formalment el parcel·lari del nord-est català els compartia amb una gran part dels parcel·laris de les regions mediterrànies medievals. [72]La seva gènesi planteja, per tant, interrogants de llarg abast dels quals ja va donar compte Marc Bloch. La pervivència d’elements estructurals del paisatge agrari antic no pot descartarse, tot i que aquesta possibilitat queda encara per estudiar. [73]Es podria també anar més enllà i postular l’adaptació del parcel·lari mediterrani a les possibilitats tecnològiques: la morfologia dels camps es correspondria, en aquest sentit, amb el recurs a una arada que imposava un tipus de llaurada en la que els solcs es feien, successivament, en sentit perpendicular i longitudinal (cross-ploughing). Però aquest nexe explicatiu s’ha de prendre com una entre altres hipòtesis. En qualsevol cas, l’únic que pot considerar-se segur és l’existència d’un règim agrari, que Bloch denomina règim de camps oberts i irregulars, i que es caracteritzava pel treball individualitzat de l’agricultor sobre les seves diverses parcel·les: era aquest agricultor el que decidia pel seu propi compte la manera i el moment de portar a terme el seu treball i el tipus de cultura al que volia dedicar les parcel·les.