Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

5.1.1 Els recs

Es ben conegut que l’agricultura mediterrània es veu enfrontada a l’aridesa, sobretot, estival. En aquest context les insulas aprofitaven les condicions naturals per accedir a l’aigua. Allí, però, on no es donaven aquestes condicions, els agricultors van haver d’intentar des de molt aviat remeiar el dèficit d’aigua a través de la irrigació artificial i l’explotació intensiva dels recursos hidràulics que oferia la naturalesa. Ja per a les èpoques romana i visigoda sabem d’una irrigació a petita escala, molt senzilla en tant que obra d’enginyeria, però ben adaptada a les condicions ecològiques i topogràfiques. [76]

Les premisses, per tant, estaven donades. Les planes del Vallès i de l’Empordà, per altra part, eren recorregudes per un gran nombre de corrents d’aigua de major o menor cabal. En alguns casos es tractava de corrents contínues. Tanmateix, en molts altres casos es tractava de corrents d’aigua amb un cabdal desigualment distribuït al llarg de l’any, un fenomen molt corrent del règim fluvial mediterrani. En molts casos aquests corrents depenien d’una pluviositat molt irregular i així no pot sorprendre que la irrigació depengués així mateix de la pluviositat. Amb tot, l’ubiqüitat d’aquestes corrents irregulars afavorí, sens dubte, la creació de xarxes d’irrigació que cobrien una bona part de l’espai conreat. Les fonts realitzen des d’aviat la distinció entre el riguum i l’inriguum i la pràctica de la irrigació pot documentar-se per als segles IX i X. Als segles XII i XIII els masos estaven quasi bé sempre dotats amb recs, sèquies i palafangues i, a vegades, als seus ocupants els era reconegut de manera expressa el dret de conduir les aigües a les seves terres de conreu.

Podem distingir dos tipus de recs: per una part, havia aquells que es connectaven directament a una corrent d’aigua i es distribuïen després sobre les parcel·les d’una contrada; i, per l’altra, els recs que estaven connectats al canal d’un molí, els quals, al mateix temps que es feien servir per rotar les moles, també es destinaven a irrigar les parcel·les que s’emplaçaven en el curs inferior i superior del rec. Una resclosa instal·lada a la ribera de la corrent servia per acumular l’aigua i garantia, així i fins a cert punt, un subministrament relativament regular al llarg de l’any. Des d’aquesta resclosa partien les diverticula aquarum i els bogatells que permetien captar l’aigua i portar-la al aqua ductum. Una sèrie de comportes (destoledors, trestoledors) regulaven el subministrament d’aigües a les parcel·les. El canal en sí degué ser una construcció de poca longitud i bastant senzilla, probablement una simple rasa excavada a la terra i agençada de manera rudimentària amb pedres. Per aquesta es conduïa l’aigua, seguint la inclinació natural del terreny, cap a les terres més properes. Però a vegades els recs podien assolir una longitud notable i servir per subministrar amb aigua amplies extensions del incultum. Aquest és el cas, per exemple, del rec que vers el 1020 projectaven construir els habitants de Corró d’Amunt i que degué estendre’s al llarg de més de tres quilometres: concretament des de la vessant de la Roca Centella fins a Corró, i d’aquí, segurament, fins a la riera de Vallfiguera. [77]

La irrigació s’aplicava als conreus més diversos: tant a les cultures del cereal com a les cultures vitícoles, sobretot, quan una i altra s’associaven amb l’arboricultura. Però, la irrigació es considerava indispensable per al conreu dels llegums, dels farratges, dels prats i de les plantes industrials. En relació amb tots aquests conreus, l’aplicació de la irrigació artificial no representa sinó excepcionalment un subministrament de nutrients addicionals. El seu efecte sobre els rendiments el té com factor de creixement. Per això la irrigació era important en els moments de màxima demanda d’aigua i quan la vegetació consumia un màxim d’energia pel seu creixement. Quant a les aigües degué preferir-se la dels rius a la de les fonts, donat que aquelles contenien petites quantitats de nutrients dissolts i partícules orgàniques, al temps que estaven adaptades a la temperatura ambiental. A canvi de les possibilitats que oferia, la irrigació exigia una sèrie d’esforços: des de la construcció dels recs fins a la neteja regular dels canals quan s’havien omplert de grava i llim. Per altra part, la irrigació també requeria una regulació clara de l’accés als recursos hidràulics. Entrem, amb això, en una temàtica complexa les implicacions jurídiques i econòmiques de la qual es van plantejar de manera diversa segons les èpoques.

5.1.2 L’accés a l’aigua

Fins a la primera meitat del segle XI la construcció i l’explotació de l’ús dels sistemes d’irrigació semblen haver estat un assumpte que requeia la majoria de les vegades en els propis agricultors. L’apropiació col·lectiva de l’aigua sembla venir suggerida per una carta ja citada de l’any 1020, en virtut de la qual els habitants de Corró d’Amunt, al Vallès, compraven a la comtessa Ermessenda el dret de desviar les diverses corrents d’aigües cap al rec que pensaven construir. Aquesta, tanmateix, condicionava la venda a que la desviació de les aigües no afectés al rec dels habitants de Samalús. [78]Certament, enfront a aquesta regulació intercol·lectiva dels accessos a l’aigua, amb l’autoritat comtal com a intermediària, hi ha també evidències de grans recs construïts per iniciativa de monestirs benedictins. [79]Però en general, degué prevaler aquella apropiació col·lectiva de les aigües pels agricultors, una pràctica que per altra part venia sostinguda per la concepció tradicional que considerava les aigües corrents com un element dels espais incultes i amb això com un bé públic al que tot home lliure tenia accés. [80]Aquesta concepció s’havia expressat ja en la legislació visigoda i es tornaria a vigoritzar per part dels sobirans al segle XII en el marc d’una política més general de reactualització de les regalies. [81]Tanmateix, l’apropiació col·lectiva de l’aigua i la noció de les aigües corrents com bé públic no excloïa que el dret d’accedir a l’aigua fos concebut com un dret individual que corresponia a un propietari qualsevol. (De fet, el dret vulgar romà, malgrat concebre les aigües com un bé públic, permetia una apropiació limitada d’aquestes.) D’aquí la possibilitat d’alienar canals de rec i terres de conreu amb les aigües que, procedents dels rius i els torrents, les irrigaven. L’aigua, en aquestes transaccions i perllongant una tradició legal romana, es considerava pertanyent als predis perquè constituïa un accessori i un valor afegit d’aquests.

Aquest fet facilitaria a partir de mitjan segle XI que l’accés a les aigües de reg quedés sotmès, almenys en part, al control dels senyors. Tanmateix, cal subratllar que resulta difícil determinar la incidència d’aquest control senyorial. En qualsevol cas, aquest no va implicar tan una patrimonialització de les aigües i una limitació significativa de l’accés a aquestes, sinó més aviat un esforç per regular l’explotació dels recursos hidràulics amb la finalitat, sobretot, de garantir la irrigació dels predis pertanyent a un domini concret. Va ser, sobretot, aquesta preocupació per la marxa del domini la que sembla haver orientat l’actuació dels senyors. Reflex d’aquesta actuació eren les garanties que els senyors s’esforçaren per atorgar als seus homes de mas pel que feia l’accés a les aigües de rec (regadora, rigatura). [82]En la mateixa línia cal interpretar, a més, la proliferació dels pactes conclosos entre senyors per accedir a les aigües i consensuar el trànsit (transitum) dels recs pels respectius predis. [83]

5.2 L’aterrassament