Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

4. L’ARTICULACIÓ DE L’ESPAI

Les parcel·les i la casa del mas degueren formar sols excepcionalment un conjunt compacte. Com norma pot establir-se que les pertinences d’un mas, les seves diverses terres de conreu, s’emplaçaven longe et prope de les cases i in separatis et diversis locis. Per consegüent, les hem d’imaginar disperses sobre l’espai del cultum i barrejades amb les pertinences d’altres masos veïns (comixtum). La constitució d’un mas com un conjunt compacte degué constituir una excepció que sembla limitar-se a les àrees de muntanya: aquí, els artigatges portats a terme de manera puntual en els segles XII-XIV i al llarg de les valls fluvials van permetre la creació d’explotacions en les que les cases i les pertinences degueren limitar les unes amb les altres. A la resta de contrades i sobretot a les planures la dispersió de les parcel·les, a escala de l’explotació individual, es va consolidar com estructura topogràfica més pròpia del mas. Aquesta estructura, per altra banda, s’ordenava sempre en funció d’una varietat de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà, la distribució de la propietat... En qualsevol cas, el mas es presentava com una combinació extremadament complexa de cultures que permetia a l’agricultor no sols diversificar els riscs d’una mala collita sinó també accedir a diferents paratges d’una contrada per explotar-los de la manera més adequada. El policultiu a microescala que es realitzava en el marc del mas pot considerar-se així com una manera d’aprofitar el mosaic d’ecologies que caracteritza qualsevol contrada mediterrània. Dit això, el que cal retenir és que la difusió de l’estructura topogràfica pròpia del mas no requeria una reorganització de l’espai agrari a gran escala. De fet, hem pogut descriure la difusió del mas com la constitució de noves unitats d’explotació mitjançant la redistribució d’elements ja existents, en el curs d’una profunda reorganització dels patrimonis senyorials. Això va facilitar, al seu torn, la conservació d’un parcel·lari heretat de segles anteriors i que es mantindria a vegades fins a èpoques molt recents.

Aquesta conservació del parcel·lari, la dispersió de l’hàbitat i l’opció pel policultiu, són els tres factors que permeten explicar perquè la distribució de les cultures es va realitzar llavors a microescala, a partir del mas individual, sense arribar a configurar uns espais amplis, racionalment estructurats, coherents i articulats, propis de l’hàbitat rural concentrat. De fet no existeix en les nostres fonts un terme que pugui descriure un espai d’aquesta mena (que pugui traduir el terme francès de finage). Cal deduir, doncs, que l’espai agrari s’articulà a partir d’una suma d’opcions individuals respecte a l’emplaçament de cadascuna de les cultures. A la dispersió de l’hàbitat corresponia un espai agrari que s’estenia, sense límits precisos, sobre amplis àrees d’una vall o d’una plana i una distribució heterogènia de les cultures. Com a molt es pot observar l’agrupació a escala local de les cultures en funció de criteris diversos, d’índole tant ecològica com social i econòmica. Així, les exigències quant l’aigua i els sòls podien determinar l’agrupament dels prats, llinars i canemars a la vora de les rieres i dels torrents. Però la concentració en sectors determinats de vinyes i oliveres podia constituir una resposta tant a les propietats del medi com a la voluntat d’estalviar temps, energies i recursos. Això últim l’hem constatat per als horts emplaçats al costat de les cases. Pierre Toubert, per altra banda, ha indicat que la difusió de les vinyes degué sovint obeir menys a factors topogràfics i pedológics que a les facilitats per transportar les collites als cellers. [74]

5. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS CULTIVATS

El mas va consolidar una civilització del policultiu consistent en l’explotació de cultures diverses, freqüentment associades, que responien a necessitats diverses i exigien cadascuna les seves cures especifiques. En l’aspecte quantitatiu pot retenir-se un predomini de les cultures cerealístiques i vitícoles. Ara bé, el lloc quantitativament secundari de les parcel·les dedicades als horts i a les cultures de farratge no deu conduir-nos a conclusions precipitades. Més enllà de la seva importància numèrica, tota parcel·la i tota cultura tenia una funció en la lògica econòmica del mas, una funció que pretenia respondre a les més diverses necessitats de la unitat domèstica. Aquest policultiu descompensat, com veurem, es practicava en el marc d’un parcel·lari complex, fràgil i discontinu, en el qual la distribució de les parcel·les venia determinada per una multitud de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà... L’existència mateixa d’aquest policultiu responia no sols a les necessitats i a les pautes del consum humà sinó també als imperatius senyorials (civada). Deriva també de la fragilitat del mateix ecosistema mediterrani. En aquest ecosistema l’agricultura es practicava sobre sòls moltes vegades mediocres i s’enfrontava a notables reptes climàtics, sobretot, a la sequera estival. Per això combinava el conreu del cereal amb el conreu de les vinyes, dels arbres i dels horts, seleccionant espècies vegetals resistents a un medi inhòspit i evitant la dependència de conreus massa propensos a patir les incidències negatives del clima. Això permetia diversificar les collites, distribuir-les sobre moments diferents del cicle anual i reduir així el risc de veure’s condemnat a la fam.

Tant la característica del parcel·lari com la fragilitat de l’ecosistema i la pràctica del policultiu van implicar un sobreconsum d’energies. El predomini d’un parcel·lari fragmentat i discontinu obligava a un treball parcel·la per parcel·la, que l’agricultor realitzava dedicant a cada peça de terra una atenció particular en el moment que aquesta ho requeria. La dispersió de les parcel·les, que podia a vegades ser excessiva, exigia, per altra part, una gran quantitat de temps de desplaçament i, amb això, també una despesa notable d’energies. La importància, per altra part, atorgada en el marc del policultiu a les cultures intensives requeria notables inversions en treball manual (aixada). Però també les restants cultures exigien una adaptació a la fragilitat de l’ecosistema i, amb això, una inversió d’energies i recursos per mantenir i incrementar la productivitat agrícola aplicant determinades pràctiques més o menys complexes. A aquestes pràctiques, concretament a la irrigació, a l’aterrassament i a la regeneració del sòl, en part conegudes des de l’Antiguitat, dedicarem els apartats següents.

5.1 La irrigació

A partir de segle XI, les fonts permeten constatar un tret característic de l’agricultura medieval catalana: la cerca de la proximitat de l’aigua. Una i altra vegada les fonts descriuen les parcel·les de conreu emplaçades al llarg d’un torrent o d’una riera, a les ribes i junt a una font o una rasa. Una enquesta feta a partir d’una mostra de gairebé vuit-centes compra-vendes realitzades entre els anys 900 i 1050 a les comarques del Vallès mostra que gairebé la meitat de les terras, un 49%, limitava per un o més costats amb un corrent d’aigua. El mateix es constata per un 40% de les vinyes, malloles i trilles. Als segles XII i XIII, entre les parcel·les afectades al mas, n’hi havia diverses que aprofitaven la proximitat de les corrents d’aigua: canemars i llinars, els prats, els ortos subreganeos i les terras subreganeas. Entre aquestes cal citar, sobretot, les insulas. Aquestes eren parcel·les que s’emplaçaven sempre junt a una torrent o en el mateix llit d’una corrent natural d’aigua (terra in insula de flumen, insula rieria). [75]Es tractava, doncs, de terres d’al·luvió, formades pels dipòsits de grava, sorra i codols que les corrents d’aigua havien anat acumulant en aquells paratges del curs fluvial on el desnivell era moderat i l’estuari ampli. De les fonts es dedueix que les insulas podien estar dedicades al conreu de llegums, verdures i cereals (isla de terra), que podien estar associades a prats i que podien portar arbres, vinyes i trilles.