Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

A l’hora d’estudiar les característiques de les feixes hem comprovat la possible existència de parcel·les agençades, emplaçades de manera horitzontal sobre els vessants. La manera tradicional de portar a terme aquest agençament consistia en la construcció de murs de pedra seca que sostenien els successius bancals de sòl. L’aterrassament donava, així, la possibilitat de conrear els vessants incultes i al mateix temps que evitava l’exposició d’aquestes terres per naturalesa pobres i esquelètiques al desgast que podien provocar les pluges torrencials i els forts corrents d’aigua. Les terrasses podien sostenir pràcticament qualsevol conreu, però cal suposar que aquestes es dedicaren de manera preferent a l’arboricultura, la viticultura i a les cultures irrigades; mentre que els cereals, pels escassos rendiments que proporcionaven, no es conreaven sinó com una cultura intercalar. La llaurada sobre els bancals s’havia de realitzar en la majoria dels casos amb l’aixada. [84]

Resulta difícil provar amb certesa per al nord-est català la difusió d’una agricultura que aplicava sistemàticament el conreu en terrasses a gran escala. Sobre els precedents antics no estem millor informats: els agrònoms romans no esmenten les terrasses i no existeix un terme llatí per designar-les. Cap document relacionat amb el nord-est català ens descriu l’existència de conjunts de terrasses més o menys amplis. Malgrat això, Pierre Bonnassie creu que entre els segles X i XI hi va haver a escala regional una veritable conquesta dels vessants. [85]Com els arguments que sostenen la seva afirmació són escassament concloents, resulta més prudent considerar com provat el coneixement de tècniques d’aterrassament, tal com les hem vist aplicades en les feixes, tècniques que probablement es desenvoluparen durant els primers segles medievals. La necessitat d’un ulterior agençament a gran escala que portaria a crear les impressionants vessants aterrassades que encara avui poden observar-se en el paisatge dependria de diversos fets. Així, l’aterrassament sols podia portar-se a terme sobre determinats sòls excloent-se d’entrada els vessants argilosos, sense resistència a l’erosió, difícils d’agençar a causa de la fisuració del sòl i dels lliscaments de terrenys. Així mateix es solien descartar terrasses sobre formacions detrítiques dels vessants calcaris. A més, la construcció, el manteniment i el conreu des bancals exigien una gran quantitat de treball i la disposició de notables recursos. Per tant, havia d’existir una forta pressió per la seva difusió. Però, encara existint aquesta pressió, res obliga a suposar que l’aterrassament hagués de realitzar-se a gran escala i com a obra col·lectiva. L’aterrassament pot pensar-se perfectament com una empresa realitzada a petita escala pel mateix interessat, que a la llarga podia conduir a l’agençament de tot un vessant. La necessitat d’aquest agençament, així com la seva qualitat, depenien, a més, dels objectius que els constructors de les terrasses s’havien imposat. Oliver Rackham i Jennifer A. Moody han indicat diversos d’aquests objectius: redistribuir els sediments, crear sòls més profunds i capaços de retenir quelcom d’humitat, incrementar la possibilitat de penetració dels arrels, controlar els mants d’erosió, incrementar la capacitat dels sòls per absorbir les pluges torrencials, crear superfícies horitzontals per les cultures (irrigades)... Finalment, la necessitat de l’agençament depenia també de la sensibilitat dels vessants i aquesta, al seu torn, podia obeir a una pluralitat de factors, tant geològics com antròpics, sempre difícils de separar. En aquest sentit, no hi ha dubte que les pluges torrencials i els forts pendents determinaven en bona part aquesta sensibilitat. Però, l’amenaça de l’erosió també depenia de la cobertura del sòl i del tipus de conreu que s’hi practicava. De fet, s’ha constatat que l’erosió sol afectar sobretot els vessants d’inclinació mitjana (fins al 12-13%) i que es cultiven des d’antic. [86]

5.3 La regeneració de les terres

L’objectiu de garantir la productivitat de les terres de conreu que pertanyien al mas s’intentà assolir de diverses maneres: per exemple, mitjançant la construcció de rases per a l’evacuació de l’excés d’aigües a les parcel·les que pel seu emplaçament es podien veure afectades negativament per les pluges prolongades o per la crescuda d’un torrent veí, sobretot, quan el sòl manifestava una escassa permeabilitat, així com quan es veia afectat per l’ascens de les aigües de saturació. El mateix objectiu de mantenir la productivitat de les terres es perseguí també incidint en el continguts de nutrients del sòl, en l’estructura i textura d’aquest, així com en la seva capacitat per retenir l’humitat. No cal dir que l’estudi sobre el grau d’aplicació real d’aquestes pràctiques ha d’enfrontar-se a un decebedor silenci de les fonts. Amb tot, quelcom podem afegir a la simple enumeració de les diferents pràctiques constatables. Comencem per senyalar que ja a les Etimologies d’Isidor de Sevilla (coneixedor dels escrits agrònomics romans) trobem una descripció dels diversos processos de treball que requeria una òptima cultura agri. [87]En concret, Isidor cita la cinis, que designa (segons sembla) la crema de les males herbes perquè la terra es desprengui del seu humor inútil; l’aratio, la llaurada preparativa, realitzada dues vegades a l’any; la intermissio, el guaret aplicat en anys alterns perquè el sòl pogués recuperar la seva força; la incensio stipularum, la crema dels rostolls; la stercoratio, la dispersió dels fems pels camps; l’occatio, el treball de besllaurar, o sigui, de rompre amb l’aixada els grans terrossos una vegada realitzada la sembra; i la runcatio, l’escarda, consistent en arrancar de la terra les males herbes. Veurem que diverses d’aquestes pràctiques descrites per l’enciclopedista hispanogot ens consten que van ser aplicades també durant els segles que estudiem.

5.3.1 Els fertilitzants

L’aplicació de fertilitzants al sòl tenia la finalitat de proporcionar a aquest una sèrie de substàncies (humus) i nutrients (nitrogen, potassi, fòsfor), per tal d’incrementar així els rendiments i la qualitat de la vegetació i millorar les propietats fisicoquímiques i biològiques del sòl. [88]Entre els possibles fertilitzants es distingeixen, per una part, els orgànics (fems humans i animals, residus vegetals), designats com fimus i stercus, els quals, segons Isidor de Sevilla, amb el seu poder nutritiu fan exuberants les plantes i tornen els camps pròspers i fecunds. [89]Per altra part, estaven els fertilitzants minerals (cendres). L’ús d’un o altre tipus de fertilitzants i la quantitat a aplicar depenia de les diferents necessitats de les espècies conreades. (Concretament, les verdures exigien fertilitzants orgànics, mentre els cereals requerien una menor quantitat de substàncies nutritives que altres plantes, fet que precissament va afavorir el seu conreu extensiu.) En general, però, estem mal informats sobre les pràctiques de fertilització als segles X-XIV. Amb tot, hi ha indicis que revelen que la pràctica de fertilitzar les terres amb fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques d’estabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, l’existència mateixa d’aquests recintes es significativa perquè indica l’esforç d’una fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè l’adob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part d’aquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.