Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Amb els nostres ulls, els del segle XXI, podem considerar que els plantejaments del duc eren classistes. Certament ho eren, però suposaven un avenç social enorme per a aquell moment històric, ja que, sense anar més lluny, estaria bé recordar que l’educació que no fos primària, fins a la revolució liberal, era un dret al qual només tenien accés els privilegiats o els que eren molt rics. Saavedra, com a novetat del seu pla, incorporava a un nou bloc social en el centre d’interès educatiu, la classe mitjana, i estenia «por todo el suelo español la enseñanza primaria, acercándola hasta los mas menesterosos; proporcionar á las clases algo acomodadas la instruccion que han menester para las transacciones comunes de la vida; y reducir los estudios superiores y especiales á las necesidades de la nacion». El pla deixava molt clar que havia «una escala gradual para que cada individuo pueda llegar hasta el punto de instruccion que su posicion social le permite». [38]

En aquest sentit, el temor a fornir una societat massa assenyada que descurés les seves obligacions laborals era comú en els plantejaments polítics del liberalisme espanyol vuitcentista. Sense anar més lluny, José de la Revilla, que més endavant (1845), participà en l’elaboració del pla Pidal, considerava «preciso la instruccion de las clases laboriosas del pueblo», tot i que no necessitaven la formació «filosófica, la literaria, la científica, no: semejante enseñanza vendria entonces á ser perjudicial á todos, porque preponderando las clases consumidoras sobre las productivas, desaparecerian estas, y llegaria á ser imposible todo género de gobierno, sería imposible la existencia de la familia y la sociedad». Davant aquesta possibilitat, el sector liberal més avançat del moment apostava per donar al poble «la instruccion que necesitan, ademas de la primaria y de la moral religiosa, es la que se funda en el conocimiento elemental y de aplicacion práctica de los procedimientos científicos á las respectivas artes ú oficios á que cada cual se dedique». [39]

Tanmateix, durant aquells anys, les ambicions liberals es van veure frenades per la guerra contra els carlins (1833-1840), que condicionà l’escenari polític espanyol. Aquells foren anys difícils on la convivència es féu inestable, i en els quals es legislà a favor de la mobilització militar liberal i en contra de la revolta proabsolutista. Els mestres de tots els nivells d’instrucció solien impartir les seves classes amb l’uniforme de la milícia nacional (cos paramilitar civil de defensa del liberalisme), mentre un Reial Decret del 24 d’octubre de 1835 establia que, per compensar les lleves de la joventut espanyola, els anys de campanya fossin equivalents als acadèmics si els nois estaven estudiant alguna carrera en el moment en què eren cridats a files. Una altra disposició compensatòria i de captació en un moment de transició política fou l’equiparació dels cursos assolits en un convent als acadèmics universitaris. Les inversemblants mesures del nou i feble govern liberal espanyol feien exclamar a Sánchez de la Campa que «los estudios en cuerpos de guardia, y los ejércitos de guerrillas, convirtieronse en estudios de Derecho, de la Medicina, ó de la Farmacia, y en ejercicios de forenses, anatómicos ó analíticos». O «¿que cosa mas natural que convertir en año académico de una Facultad, el año empleado al calor de la lumbre en la amena lectura de algun Padre?». Llavors, «con órdenes como las que insertas quedan, con la guerra civil y la guerra política, estraño y mucho fué que los estudios encomendados á la Direccion general se terminaran ... Resultado fueron, muchos abogados y no pocos médicos, que hicieron toda su carrera con las armas en la mano». [40]

Tanmateix, tot i l’esforç de la comissió, les idees que contenia el pla educatiu del duc de Rivas encara tardaren un xic en posar-se en marxa, però els canvis polítics, mitjançant reials ordres i altre tipus de manaments governamentals, continuaren. Tot just començava l’estiu de 1836, quan els moderats decidien que l’educació passés a dependre directament del Ministeri de la Governació. Més endavant, al setembre, després d’un canvi de govern, en aquest cas progressista, el nou ministre d’aquell organisme, Joaquim María López, ratificava la Dirección General de Estudios, que el moderat Rivas volia substituir un mes abans, perquè continués gestionant els temes educatius. La renovada comissió estaria formada per 7 vocals experts en educació (entre 1821 i 1823 també es creà un organisme amb aquest nom i amb atribucions molt similars), amb la missió de tornar a les directrius legals que abraçava l’article 369 de la Constitució de 1812, però les seves intencions tampoc prosperaren. En aquest sentit, en 1837 les Corts aprovaren una nova Constitució, que tornava a aquesta cambra les atribucions educatives estatals, encara que retallava els plantejaments fets per la Pepa en 1812, sobretot en els apartats referents a la seva universalitat i gratuïtat.

De nou la inestabilitat política, cinc ministres de Governació diferents entre 18361837, retardà molt les intencions liberals de fer prosperar una llei global d’instrucció per a la població espanyola. Finalment, el Govern, des de finals de 1837 de nou en mans moderades, aconseguí almenys aprovar, el 21 de juliol de 1838, una Reial Ordre que regulava la primera llei d’instrucció primària fonamental de l’època isabelina, coneguda com Llei Someruelos, nom del marqués que regentava el Ministeri de Governació llavors, encara que, posteriorment, el marquès fracassà en el seu intent de promulgar un pla d’estudis per a l’ensenyament secundari i superior en ser rebutjat el seu projecte per les Corts. Concretament, el pla proposava la nacionalització dels estudis de secundaria existents fins llavors, en mans del clergat, doncs entre els fons contemplats per sufragar els instituts elementals, un per a cada província, es tenien en compte els destinats per al manteniment dels col·legis d’humanitats, cosa que provocà la radical oposició dels diputats més conservadors que aconseguiren neutralitzar el projecte d’estudis intermedis i superiors. [41]

Per un altre cantó, la llei Somoruelos d’ensenyament primari aprovada, recollia, quasi íntegrament, tot el que contenia l’arraconat pla educatiu del duc de Rivas de 1836 per a aquest nivell d’instrucció. També incidia en la qüestió d’aconseguir que la instrucció més bàsica, l’elemental, fos general, encara que en no garantir la seva gratuïtat feia del tot impossible que es pogués assolir el nivell d’ensenyament desitjat. Amb tot, com diem, la llei no limitava l’accés dels nens a la instrucció més bàsica, i els més pobres, si ho demostraven a la comissió d’instrucció local, no pagaven cap taxa. Més endavant, el Reglamento de las escuelas públicas de instrucción primaria elemental, del 26 de novembre de 1838, fou més precís en els seus propòsits i delimitava socialment l’abast de l’ensenyament primari superior, que «no se establece para todos; se destina a una clase determinada aunque numerosa, cual es la clase media, y todos los conocimientos que (...) se comunican no son indispensables para las clases pobres». Per això, establia que el nombre de places d’ensenyament de primària superior «no excederá nunca de la décima parte de los niños contribuyentes que asistieren a la escuela superior». [42]

Per dur a terme els seus objectius, la llei establia que en cada capital de província es fundés una Escola Normal de magisteri de primària, no feia restriccions a què la instrucció pogués ser pública o privada, i dividia l’educació primària en elemental i superior. Quant als manaments directes, obligava als ajuntaments que tenien entre 100 i 1.200 veïns a fundar una escola de nivell elemental completa si no l’havien constituït amb anterioritat, mentre que els que tenien menys veïnat s’havien d’agrupar amb les corporacions d’altres llogarrets per crear una escola elemental al servei de totes les comunitats implicades. A banda, els municipis que passaven de 1.200 veïns tenien l’obligació de crear un centre de primària superior, és a dir, havien d’oferir tot l’ensenyament inicial als seus habitants i als dels indrets més propers. Finalment, el codi establia que els mestres contractats per les corporacions municipals de més de 100 veïns devien tenir el títol de mestre de primària elemental o superior.