Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Però a Espanya quedava molta feina per fer, ja que en 1841 només un 9,6% d’espanyols sabia llegir i escriure, als que es podia sumar un 14,5% més que només llegia, per un total aproximat del 24,1% de població en certa manera instruïda. [10]Amb tot i amb això, el percentatge d’analfabetisme havia disminuït en aquells primers 40 anys del XIX, ja que en 1803 se situava al voltant del 94% i el dels anys 20 del vuit-cents vorejava el 85-90%. A banda, hi havia enormes desigualtats socials, perquè el major nombre d’alfabetitzats se situava en el grup dels homes, i entre aquests els que vivien a les ciutats i pertanyien als sectors amb millor poder adquisitiu, i quedaven en unes pitjors proporcions, gairebé al marge de la formació elemental, les dones, els camperols i jornalers. [11]També existia un segon condicionant, en aquest cas geogràfic, que explicaria que en el nord de la península, exceptuant Galícia, se situessin, per norma general en tot el període, els majors nivells d’alfabetització. Així, les regions del País Basc, en primer lloc d’alfabetització a mitjan segle XIX amb un 40% de mitjana, Madrid, el nord de Castella, Navarra, Cantàbria, Astúries i Catalunya, totes elles per sobre del primer nivell d’alfabetització (30%), sobrepassarien de llarg a totes les del sud, les insulars i Galícia. [12]

Entre les causes de la deficient i desigual alfabetització espanyola que s’han assenyalat al llarg de la història, podem destacar en primer lloc la clàssica defensada per Luzuriaga, que relacionava el retard educatiu amb l’extens ruralisme del país. Posteriorment, noves explicacions sobre el tema incideixen en culpar a l’Església, manipuladora d’una educació elitista i privada en l’Espanya de l’antic règim, i l’Estat, molt dèbil i amb pocs recursos econòmics i sensibilitat cultural per implantar una xarxa d’escoles nacional. [13]

Tot i l’evident necessitat d’educació bàsica que plantejava l’analfabetisme general, els esdeveniments polítics posteriors evitaren inicialment l’aplicació legal del document de Quintana, encara que el text havia pres forma i fou un punt de referència per a les posteriors redaccions de codis educatius. La reacció absoluta del maig de 1814 va tornar a l’Estat espanyol al sistema d’antic règim, cosa que significà una aturada de sis anys en les preteses reformes educatives gaditanes. Fins al pronunciament de Riego de 1820, l’absolutisme encapçalat fer Ferran VII no va elaborar, ni va mostrar el mínim interès per fer-ho, cap pla o llei educativa que regulés la instrucció pública nacional, cosa que determinava els distints objectius polítics entre liberals i absolutistes.

Aquests, entre 1814 i 1820, ratificaren la seva aliança amb el sector més reaccionari de la noblesa i l’Església, de forma que el Govern demanà expressament als convents dels ordes religiosos que obrissin escoles de primeres lletres. Ferran VII sol·licitava la col·laboració eclesiàstica,

en justa correspondencia a las limosnas y bienes que han salido y salen de los pueblos donde estan fundados, en debida observancia de la obligación de propagar el conocimiento de la Religión y la enmienda en las costumbres, en gran parte relajadas por la pasada irrupción francesa, y en demostración también de su gratitud a los bienes que con larga mano les ha dispensado mi paternal y religioso desvelo. [14]

En el tercer cicle es tornà, inicialment, al que disposava el Pla Caballero de 1807, tot i que fou rebutjat aviat per algunes universitats per massa avançat pel moment polític que es vivia, per la qual cosa Salamanca, Valladolid i Santiago demanaren, i obtingueren, permís per acollir-se a la legislació aprovada en 1771, de la qual substituïren alguns textos titllats de jansenistes per altres d’autors ortodoxos amb l’absolutisme. [15]

El pronunciament de Riego en 1820 propicià el retorn dels liberals al poder emparats pel jurament de la Constitució de 1812 fet per Ferran VII. Aquests, ràpidament, es posaren mans a l’obra per completar l’aprovació del projecte educatiu elaborat en 1814. En aquest sentit, una de les primeres mesures que van prendre fou la formació d’una Comissió d’Instrucció Pública, a l’agost de 1820, perquè vetllés per la implementació d’un arranjament acadèmic, fins que s’aprovés la definitiva llei educativa, davant l’imminent començament del nou curs. Inicialment, la comissió, presidida pel comte de Taboada i assessorada de nou per Quintana, va elaborar una nova relació de llibres de text per a l’estudi universitari. La llista no restà exempta de dificultats davant «la falta de libros elementales bien hechos, y cuan pocos corresponden al objeto que se proponen en sus títulos y anuncios». Amb tot, el problema ja era visible «a mediados del siglo pasado, cuando por todas partes se empezaron á renovar los estudios; y el acrecentamiento que ha recibido desde entonces una gran parte de los conocimientos humanos no se ha llenado todavía».

La Comissió d’Instrucció carregava amb força contra els absolutistes, que havien governat amb duresa

una nación como la nuestra, en donde por cerca de treinta años los estudios han sido ó bien perseguidos, tiranizados y descaminados por la autoridad, ó bien descuidados entre las atenciones y agitacion de los acontecimientos políticos. De aquí la incertidumbre y el desaliento, la ninguna ambicion literaria, la poca aplicacion para producir dentro, la corta voluntad para traer de fuera. [16]

L’any següent, la mateixa comissió presentava un dictamen a les Corts en què s’esglaiava de la situació de l’educació «primaria, cuyo cuadro es en el día tan lastimoso, que arranca lágrimas a cualquiera que ame con sinceridad el bien de su Patria». Més endavant, afirmava que

la Comisión ha visto con el más grande dolor una perspectiva tan triste, solamente tolerable porque es hija de un régimen absoluto, cuya diferencia del representativo sólo puede conocerse por el mayor cuidado que las Cortes manifiesten por la educación, de la cual pende esencialmente la felicidad de los Estados y la consolidación del sistema constitucional.

Els membres de la reunió s’havien adonat que

en todas las provincias de la Monarquía se ve un extraordinario déficit de escuelas, y en algunas se puede decir que faltan por mitad con respecto a las poblaciones. Pueblo hay en que el maestro es pastor; otros en que estos funcionarios se dedican a las más viles ocupaciones y a la educación simultáneamente, llegando así a parecer unos seres mercenarios y envilecidos. [17]

Les Corts, davant aquest panorama i promogut pel Govern dels liberals exaltats, aprovà el Reglamento General de Instrucción Pública (el 29 de juny de 1821), que era pràcticament una còpia del presentat al Parlament en 1814 i fou la primera llei educativa liberal general posada en circulació efectiva; però que, com havia succeït al maig de 1814, una segona reacció absolutista engegada durant el segon semestre de 1823 va impedir que prosperés. [18]Entre les poques mesures dutes a terme pels liberals destacava la creació de la Direcció General d’Estudis, el 10 de juliol de 1821, presidida per Quintana. Uns mesos més tard, el mateix Quintana inaugurava la Universitat Central de Madrid, el 7 de novembre de 1821, i dirigia diverses comissions dedicades a recollir informació sobre l’estat de l’educació espanyola, encara que, finalment, la tasca pràctica de la Direcció fou molt limitada durant el trienni.

Amb tot, potser perquè Quintana tornava a estar present entre els membres de l’esmentada comissió, el reglament del 21 era una símil dels propòsits que contenia el decret de 1814 quant a universalitat de l’ensenyament, la gratuïtat dels tres graus en què es dividia (primària, secundària i tercer cicle), però augmentava la uniformitat i limitava la llibertat d’ensenyança en la universitat, integrada en gran part per centres eclesiàstics. Tanmateix, el pla fou molt criticat pels seus contemporanis per la inviabilitat material que presentava la iniciativa, doncs en un país amb molt poques escoles, sufragades fins llavors pels fons municipals, es creia utòpic proposar un programa educatiu que contemplés l’Estat com a únic avalador pressupostari de l’educació pública, i perquè no havia un volum suficient de mestres formats per portar a terme l’ensenyament universal pretès. [19]Per això, un any després (1822), la pròpia comissió facultava les diputacions provincials perquè establissin un cànon per als alumnes de famílies benestants amb la finalitat de mantenir al mestre, a banda d’establir unes taxes per a la secundària i el tercer cicle per a cada procediment administratiu (matricular-se, inscriure les actes d’aprovats, fer els certificats de títols, etc.).