Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

El treball de Casals aprofundeix en les dimensions de la política liberal educativa i, a partir de l’anàlisi del seu marc general espanyol, en l’exemple concret de Lleida. Aquí podem seguir amb detall l’ensenyament de les primeres lletres, els estudis de Magisteri i l’ensenyament secundari i també com va incidir en el territori lleidatà la política universitària liberal i les respostes de la societat lleidatana. Els interessats en la història educativa i pedagògica trobaran en aquesta obra un ric treball i els lectors, en general, podran contemplar com va evolucionar tant la visió educativa d’una elit política i social com la mateixa societat. Això es pot veure en les relacions entre administracions municipals i Diputació i ensenyament, les posicions sobre la gratuïtat i les característiques de l’ensenyament primari i l’abast de l’ensenyament secundari, dissenyat, per part dels promotors de l’Institut, com el mitjà d’impulsar la classe mitjana.

L’educació de les noies i la mena d’habilitats que se li volien donar és un altre fet significatiu que podem seguir en les planes que segueixen. Cada opció tenia la seva visió de la dona; els tradicionalistes i moderats la veien com la base de la conservació de la seva societat; els liberals com a formadora de ciutadans. L’ensenyament havia d’ajudar-hi, però ni uns ni altres creien que fos oportú donar-li un ensenyament secundari. Vegem un exemple prou clar: no fou fins el curs 1890-1891 que es van matricular dues joves, Ramona Llano i Francesca Fontova, a l’Institut de segon ensenyament de Lleida. I ben significatiu també: hom se n’assabenta en la lectura de la memòria que llegeix el director de l’Institut, Josep Oriol Combelles, no pas com una novetat singular, si no de refiló, a l’apartat de disciplina acadèmica, en indicar que, tot i haver-se matriculat dues senyoretes, «por cierto muy aventajadas, no ha habido perturbación grave en la disciplina académica» [5]. Això no obstant, a la memòria que llegeix el secretari del mateix Institut, del curs 1891-1892, destaca que una alumna ha obtingut un premi, i ho aprofita per subratllar que totes les classes socials manifesten el desig d’il·lustrar-se i instruir-se i que la dona no podia restar al marge d’aquest moviment, recomana a les alumnes de formar-se, però «para ser mujer, sin hollar el terreno que no le pertenece, ni, arrastrada por la más loca fantasía, pretender reemplazar al hombre en todos los negocios de la vida pública»; sense competir amb l’home –afegia més endavant–, ja que cada sexe

«tiene y debe cumplir deberes muy distintos» [6].

El lector resseguirà amb interès la diversitat dels discursos ideològics educatius del segle XIX. Ja sigui mitjançant la premsa, les memòries que es llegien a les inauguracions de curs de l’Institut de Lleida, obres com les del professor de l’establiment lleidatà, pedagog, estudiós i historiador de l’educació Juan Miguel Sánchez de la Campa, o altres textos, podem examinar la batalla educativa i cultural que s’estava desplegant a Lleida i en la geografia espanyola en general. Quintí Casals ens mostra un bon nombre d’exemples d’aquestes fonts. És un encert la seva atenció a l’esmentat Sánchez de la Campa, representant del pensament educatiu més avançat a l’Espanya del seu temps, i amb el qual Lleida va poder comptar, durant uns anys, al si del claustre del professorat del seu Institut. Les memòries dels instituts, durant una bona colla d’anys (fins que el govern de la Restauració va prohibir les reflexions educatives generals al marge de la descripció de dades d’aquests textos en els discursos inaugurals de curs), ens permeten de veure el combat dels liberals lleidatans per un ensenyament que incorporés la ciència i superés les antigues formulacions escolàstiques. Molts d’aquests liberals no havien trencat amb la religió, però sí reivindicaven un espai educatiu secular autònom, al servei del progrés, que creien encarnaven les ciències experimentals. En aquest sentit es donava una pugna entre cultura liberal i cultura tradicional catòlica, si bé amb ponts com el que representava la figura del clergue liberal Josep Castel, el primer director de l’Institut de Lleida entre 1842 i 1854.

Les mateixes memòries d’una altra banda ens permeten observar la convivència de diferents punts de vista ideològic a l’Institut de Lleida: Juan Sánchez de la Campa, Jaume Nadal o Miquel Ferrer i Garcés, en un sentit liberal o democràtic, i un Manuel Larrosa, Joan Feliu o Josep Francesc González dintre d’una línia catòlica ortodoxa. Algun cop se succeïren en les intervencions d’inicis de curs. Així Miquel Ferrer i Garcés parlava en l’obertura del curs 18491850 per destacar que la història humana tenia un destí racional a acomplir i estava desplegant un progrés de civilització [7]i el curs següent ho feia el professor de religió Joan Feliu, el qual d’alguna manera replicava Ferrer sense esmentar-lo, per reivindicar la reconciliació de la filosofia i la religió i el paper del catolicisme que havia d’acabar la civilització del món. [8]Paradoxalment els dos esmentaven elogiosament Balmes, si bé per fonamentar cada un d’ells el seu propi discurs, i de manera extensa Miquel Ferrer. Però aquest darrer, tot i que es mostrava prou eclèctic i contemporanitzador –estem en l’etapa del govern moderat– connectava amb el pensament històric de Guizot i considerava que el món intel·lectual i moral es regia per lleis tan certes, si bé no tan conegudes, com les de la natura física, mentre Feliu ho feia especialment amb el tradicionalisme de Bonald i refusava el racionalisme i tot el que aquest nom representava. Quintí Casals ens forneix un bon seguit de mostres del pensament ’aquest personatge així com dels representants dels diferents corrents de pensament cultural i educatiu que s’expressen en les inauguracions de curs.

Al llarg del segle XIX, el liberalisme apareix com un punt revelador del progressiu desplegament de la societat civil que escapa dels controls tradicionals i jeràrquics i com un referent d’uns lleidatans que cercaven nous horitzons culturals enfront dels paràmetres ideològics tradicionals i conservadors. La premsa n’és un testimoni, la contraposició entre la formació que donava el Seminari diocesà i els objectius que es proposaven els promotors de la creació de l’Institut un altre. Però, després, la batalla pel control de l’educació pública entre moderats i progressistes fou un altre terreny on es jugà la contraposició entre dues cultures. Moderats i progressistes incidiren decisivament o tractaren de fer-ho sobre el nomenament del director de l’Institut, quan el context polític els era favorable. Darrera de les opcions polítiques hi havia la pressió social dels grups que els donaven suport.

Una obra excel·lent, doncs, per poder examinar, a través de l’educació, el canvi ideològic i cultural que aportava el liberalisme a Espanya i les seves resistències que trobava i es manifestaren en el tradicionalisme polític i, de manera més matisada, però igualment real, en bona part de les opcions moderades. També per veure les limitacions dels mateixos projectes liberals en camps com la democratització de l’educació o la formació de les dones; els aspectes comuns que podien compartir uns i altres, les transaccions i els assaigs de terceres vies. El mateix clergue Joan Feliu també esmentava en el seu discurs abans comentat la figura de Lacordaire, un representant del catolicisme liberal francès, però n’extreia els punts que li anaven bé a les seves posicions.

MANUEL LLADONOSA I VALL-LLEBRERA

Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Lleida

[1]A Espai/Temps, 38, Lleida, Universitat de Lleida, 1999.

[2]Lleida, Patronat Josep Lladonosa (Alguaire)-Universitat de Lleida, 2002.