Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Concretament, la Constitució de 1812 (article 25) determinava que «desde el año 1830 deberán saber leer y escribir los que de nuevo entren en el ejercicio de los derechos de ciudadano», per la qual cosa la nació «facilitará á todos sus individuos la instrucción». Al mateix temps, el títol desè del text establia, a banda de la universalitat, la igualtat, la uniformitat i la llibertat com a trets distintius de l’ensenyament espanyol, essent l’Estat l’únic ens capaç de garantir aquests drets per a tots els habitants de la nació. En definitiva, el que pretenien inicialment els liberals a l’inici del XIX, i que ja es dibuixava en les primeres passes legislatives que donaven, era redefinir l’esperit nacional espanyol amb la voluntat de formar ciutadans –en contraposició a l’anterior noció de súbdits, definida en l’antic règim com a ens sotmesos a diversos poders– amb drets i deures escrits en una norma, la Constitució, que havien d’aprendre mercès a la instrucció pública general, per la qual cosa l’Estat s’obligava a posar els medis adients per fer realitat aquest propòsit.

L’educació primària es presentava, per tant, com l’instrument polític per construir el nou Estat liberal, per la qual cosa era indispensable la uniformització i centralització secular per aconseguir una educació nacional que trenqués amb el monopoli exercit per l’Església en aquest camp. Amb tot, a diferència del model francès de Condorcet (Rapport de 1792), que fou el document referencial dels il·lustrats i els primers liberals, el text constitucional espanyol manifestava la identitat catòlica de l’Estat i l’escola espanyols, de forma que no hi havia un trencament entre Estat i Església, doncs més aviat es cercava la col·laboració eclesiàstica al servei del poder civil. En conseqüència, es feia primordial l’elaboració de nous llistats de llibres de text i la unificació de mètodes d’aprenentatge sota uns principis o objectius comuns definits per un liberalisme catòlic. [4]

Per fer efectius tots aquests propòsits, les Corts reunides a Cadis, com ja s’ha apuntat, delegaren en una Junta d’Instrucció Pública, dirigida per Quintana, la creació d’un projecte de llei relatiu a l’educació general. El document s’arribà a redactar, però no passà de la fase deliberativa a Corts, per la qual cosa no tingué una aplicació pràctica, doncs la reacció absolutista (4 de maig de 1814) esperonada per Ferran VII, acabà amb el primer experiment liberal espanyol i derogà la Constitució de 1812. [5]

Amb tot, el text inspirat en les idees dels il·lustrats del XVIII (Campomanes, Cabarrús i, sobretot, Jovellanos, que morí en 1811 després de redactar un esbós de pla d’estudis per a la Junta Central en 1809 que, entre altres coses, advocava per la creació d’instituts de secundària) i en el Rapport de Condorcet, un text revolucionari presentat a l’Assemblea Nacional francesa en 1792, als quals admirava Quintana, ja mostrava clarament les característiques sobre les quals es bastiria posteriorment l’edifici educatiu liberal. [6]I més concretament el discurs més avançat del liberalisme en aquest camp, ja que podem considerar que els objectius educatius que pretenia assolir la primera generació de liberals espanyols, i el pla Quintana en particular, eren tremendament progressistes, socialment parlant, per al moment històric que vivien.

En aquest sentit, l’informe Quintana, document previ d’assessorament a les Corts forjat en 1813, proposava la universalització de l’educació, especialment de la primària, atès que «es la más importante, la más necesaria y, por consiguiente, aquella en que el Estado debe emplear más atención y más medios (...); en ella es donde se proporcionan al hombre aquellos conocimientos que siendo necesarios a todos, deben ser comunes a todos; y por consiguiente hay una obligación del Estado en no negarlos a ninguno». No obstant això, convé precisar que el concepte universal per als liberals es limitava a la part masculina de la societat, ja que la femenina quedava totalment al marge de l’educació pública general i es reduïa als àmbits privats, especialment conventuals.

Els membres de la comissió també s’afanyaven a recomanar un pla d’estudis que contemplés «leer con sentido, escribir con claridad y buena ortografía, poseer y practicar las reglas elementales de la aritmética, imbuir el espíritu en los dogmas de la religión y en las máximas primeras de la buena moral y buena crianza, aprender en fin, sus principales derechos y obligaciones como ciudadano, una y otra cosa por catecismos claros breves y sencillos».

Més endavant en el temps, la plasmació legal d’aquell informe, el projecte de decret presentat a Corts el 7 de març de 1814, considerava l’educació com el medi adient per regenerar el país, perquè «sin educación, es en vano esperar la mejora de las costumbres; y sin estas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizá asegurar que las instituciones mas libres, son aquellas que mas ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos». [7]

El text incidia en la pretesa universalitat de l’ensenyament, «esto es, extenderse a todos los ciudadanos de la nación» i volia assolir «el sistema entero de los conocimientos humanos», és a dir, abraçar d’una forma eclèctica els continguts científics i humanístics. També defensava la llibertat d’ensenyament per als professors, punt sobre el qual havia de girar gran part del debat pedagògic futur entre les diverses famílies liberals; i considerava, com ja hem dit, que l’educació havia de ser uniforme –perquè tots els ciutadans gaudissin de les mateixes oportunitats–, pública (encara que no prohibia la privada), gratuïta, amb un compromís liberal al darrere que l’enfortís i en una sola llengua, la castellana.

La comissió feia un disseny global de la instrucció pública en què la dividia en tres graus. D’aquesta forma, consolidava la primària, general per a tots els espanyols; creava la secundària –fundant uns nous establiments per al tram intermedi, els anomenats instituts o universitats de província, amb la missió de formar professionals de classe mitjana instruïts en l’estudi científic i humanístic, i perquè servís ensems d’esglaó per accedir al tercer cicle–, i la superior, preparatòria professionalment per a l’elit civil. Finalment reduïa les prop de quaranta universitats existents a només deu, creant una Universitat Central a Madrid amb un paper capdavanter dins l’ensenyament nacional.

Realment, l’esforç que proposava la comissió per millorar el sistema educatiu nacional era radical, però del tot fonamentat. L’alfabetització del poble espanyol estava molt per sota de la d’altres nacions més avançades del continent, per la qual cosa la instrucció de base era una qüestió d’urgent necessitat per als liberals en el seu camí per construir un nou Estat. Espanya pertanyia, a començament del XIX, al grup de nacions majoritàriament analfabetes de l’arc mediterrani (menys del 30% d’alfabetitzats) o de l’est d’Europa (menys del 20%), que s’oposaven a la realitat dels països del nord i del centre que, en alguns casos, havien arribat al 100% d’alfabetització en començar la centúria. Concretament, Suècia havia eradicat l’analfabetisme del seu sòl cap al 1750 i Escòcia en 1800, mentre als Estats alemanys el percentatge de població alfabetitzada se situava entre el 76 i el 93%, i a Anglaterra i Gales al voltant del 65%. [8]

Entre les explicacions més comunes, cal destacar la de Antonio Viñao, qui relaciona la lectura personal de la Bíblia que impulsà l’Església protestant com el factor d’alfabetització més destacat en els països del nord i centre d’Europa, en contraposició al proselitisme catòlic (sud d’Europa) o ortodox (est) defensors de la comunicació oral i visual entre eclesiàstics i feligresos. [9]Altrament, França, a causa dels canvis polítics esdevinguts arran de la revolució de 1789, fou l’únic país catòlic que escapà de la tendència general i superava el 50% de població alfabetitzada a mitjan segle XIX. Tot i el retard en relació als països anglosaxons, el model francès d’intervenció educativa estatal, mitjançant unes lleis concretes i seculars, posteriors a la revolució de 1789, inaugurava una nova era i fou un exemple a seguir per a la resta de nacions on el liberalisme fou adoptat com a sistema polític enfront de l’absolutisme o el feudalisme, que recolzaven la contrarevolució i un model educatiu conservador en què l’Església continuava exercint el control sobre l’educació per administrar-la amb comptagotes. Així, per exemple, i seguint l’estela francesa, Anglaterra (1833) o Espanya (1838) foren països capdavanters en aplicar el model francès i elaboraren les primeres lleis educatives de caire liberal en què l’Estat es feia responsable de l’educació del país, encara que en el cas espanyol sense trencar amb l’Església.