Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Els liberals insistien en què el nou Govern volia alliçonar als espanyols sobre «las ventajas que proporciona á la sociedad un gobierno liberal y bien constituido», perquè «parece imposible haya personas honradas y entendidas que no le deseen, y que no funden en su existencia la primera de sus felicidades». Però la realitat era que havia ciutadans que continuaven preferint l’absolutisme com a sistema de govern per al país, per la qual cosa els liberals reiteraven la seva voluntat d’utilitzar l’educació per als seus objectius polítics. Els nous dirigents volien convèncer a

todo buen ciudadano de la necesidad que hay de que el pueblo se ilustre, y conozca quienes son los que desean su prosperidad y quienes los que trabajan sin descanso en destruhírla abusando de su sencillez, de su abandónada educacion, y de la credulidad y respeto que se tiene por los usos antiguos, y por las personas que tengan interés en sostenerlos,

per la qual cosa es feia necessari que «los incautos conozcan las ventajas de la constitucion». [20]Era evident, que els liberals relacionaven educació amb formació política perquè la seva intenció era que la població adquirís majors drets i conegués els seus deures, cosa que xocava amb l’oposició dels absolutistes:

¿será porque queremos ser libres? Si, pues si es eso tampoco creo que se oponga á la Religion. ¡Pues que será! á no ser que como la libertad civil es la que nos enseña el camino de la ilustracion, y como á ellos no les interesa el que se halle el Pueblo ilustrado para poder hacer de las suyas... baya eso es, pues que sufran, ó tomen quina, bastante tiempo nos han tenido obsecados en el caos de la ignorancia. [21]

Tanmateix, la segona reacció absolutista del regnat de Ferran VII, la dècada de finals de 1823 a 1833, fou molt més contundent que l’anterior en la voluntat absolutista de fornir un cos legal en matèria educativa. Els encarregats de portar a terme la reforma foren els membres d’una comissió nomenada pel ministre de Governació Francisco Tadeo Calomarde, el qual signava, el 10 d’octubre de 1824 el Plan Literario de Estudios y Arreglo General de las Universidades del Reino, que pretenia eradicar el pensament liberal en les universitats tot emparant-se en l’estratègia d’aquests quant a uniformitat i centralització dels estudis i les institucions docents. L’articulat del pla Calomarde pretenia en última instància la propagació de les doctrines religioses i monàrquiques en el tercer cicle, idees que els mestres havien de professar i transmetre als seus alumnes.

Més endavant, el reglament de primeres lletres (16 de febrer de 1825) i el de les escoles de llatinitat i d’humanitats (16 de gener de 1826), completaren la tríada educativa absolutista, que incidí, tot i respectar algunes aplicacions liberals en la primària, en engegar la tendència –en aquest moment, absolutista, però més endavant liberal moderada– d’unir interessos polítics i religiosos per obtenir uns resultats comuns a través de l’educació. El preàmbul del text de primària era contundent en l’objectiu absolutista de formar «buenos cristianos y vasallos aplicados y útiles», per la qual cosa es reservava l’educació, i per extensió el control ideològic, a algun eclesiàstic de les poblacions amb menys de 50 habitants. [22]

Amb tot, l’aplicació pràctica d’aquests textos fou pràcticament nul·la i en 1832 Espanya tenia el mateix índex d’escolarització que a l’inicis del XIX i les escoles de primària sols havien augmentat de les 11.000 de 1797 a les 12.140 de 1832, amb la qual cosa la lluita pel poder entre absolutistes i liberals provocà l’estancament en la implementació de l’estructura educativa pública nacional. [23]

Altrament, tot i la iniciativa liberal inicial, com veurem més endavant, el reglament de 1821 fou l’últim document que incidia en la voluntat constitucional gaditana d’universalitzar l’ensenyament, fent-lo gratuït a tots els espanyols. L’abandó d’aquest lloable propòsit en els posteriors plans d’estudi liberals va fer exclamar al demòcrata Juan Miguel Sánchez de la Campa, catedràtic de l’institut de Lleida a mitjan segle XIX i un dels pedagogs espanyols més destacats del moment:

¿Por qué ha desaparecido este mandato en las Constituciones posteriores? [es referia a les de 1837 i 1845] ¿Será porque aun mas que esta, se fundan en la doctrina de los derechos, y orillan la de los deberes? ¿Será quizá porque los legisladores posteriores creian, que dando educacion al hijo de un labrador ó de un artesano, abandonaria la profesion de su padre, y que, cuando la instruccion se generalice demasiado, nadie querrá ejercer los oficios duros y penosos de la sociedad? [24]

Quelcom d’això hi havia, doncs si era acceptat pel nou Estat que l’educació permetia la mobilitat social per al personal format, potser no era molt convenient que tothom l’adquirís gratuïtament per part de l’Estat. Per tant, a partir de llavors les lleis educatives posteriors al 1833 anaren marcant uns límits, bàsicament econòmics, per a l’accés als distints graus de l’ensenyament, tot i reconèixer contínuament la voluntat de generalitzar-lo.

Revolució liberal i educació (1833-1843)

El liberalisme va engegar el seu desenvolupament polític definitiu, tot i l’oposició dels carlins, un cop morí Ferran VII en 1833. La construcció d’una nova infraestructura estatal general tenia per objectiu modificar el panorama sociopolític nacional i evitar la contrarevolució absolutista. En primer lloc, es decidí que Maria Cristina (vídua de Ferran VII, mare d’Isabel II i partidària d’un liberalisme possibilista), s’encarregués de la regència de la monarquia fins que la seva filla tingués la majoria d’edat. La reina regent dirigí l’Estat, en els primers anys de transició de l’antic règim al liberalisme (1833-1840), en unió d’un grup de polítics moderat que pretenia implantar el liberalisme gradualment. Amb tot, la promulgació inicial de la Constitució de 1812, arran del motí de la Granja en 1836, i la posterior aprovació de la Constitució de 1837, de caire progressista, desfermà un enfrontament entre els dos grans blocs liberals del moment (progressistes i moderats) per fer-se amb el control de l’Estat, cosa que acabà amb la revolució del setembre de 1840 i un canvi de regent, Maria Cristina pel general Espartero, proper al progressisme.

Amb aquest panorama polític, la primera disposició educativa dels liberals no tardà gaire temps en fer-se efectiva. La regent M. Cristina donava el vistiplau a un Reial Decret, el 31 de gener de 1834, [25]en què es creava una Comisión Central de Primera Enseñanza amb la missió de gestionar l’educació pública espanyola. La comissió depenia del Ministeri de Foment, creat el 5 de novembre de 1832 també per un Reial Decret, encarregat, entre altres afers, de regular l’ensenyament.

Més endavant, un nou Reial Decret, del 25 de setembre de 1834, refundava la Dirección General de Estudios, presidida de nou per Quintana, que substituïa la Comissió Central i esdevenia una institució amb un cert marge d’acció en matèria educativa a Espanya. [26]El primer objectiu de la Direcció era, segons afirmava M. Cristina en la introducció de la llei aprovada pel Govern dels seus aliats polítics, aconseguir un ensenyament general per a tota la població espanyola, perquè «es uno de los mas importantes beneficios que pueden dispensarse á los pueblos y de que ningún otro puede contribuir mas eficazmente á la felicidad de las familias, á la mejora de costumbres públicas, al conocimiento y reforma de los abusos y a la consolidacion de las instituciones». [27]El nou ens educatiu recollia l’aspiració inicial liberal d’universalitzar l’educació, plantejada ja en la Constitució de 1812 i durant el Trienni Liberal (1820-1823), però matisant la idea inicial, ja que només reclamava un ambigu ensenyament general per als habitants de la nació espanyola sense especificar quins medis econòmics, vitals per dur a terme un desenvolupament educatiu ampli, pensava destinar l’Estat per assolir el seu propòsit. [28]