Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Altrament, l’article quart establia els continguts bàsics que havien de superar els alumnes en els dos nivells en què es repartia la instrucció primària pública, els quals posaven un èmfasi especial en la formació religiosa i moral, tret que fou distintiu dels plans d’estudis moderats. Així, en l’elemental, l’alumne havia de rebre formació en principis de religió i moral, lectura, escriptura, les quatre regles bàsiques d’aritmètica i gramàtica castellana, que era l’única llengua que s’acceptava oficialment per impartir la instrucció. Per al nivell superior s’establia que els alumnes havien d’aprendre majors nocions d’aritmètica, principis de geometria i les seves aplicacions més habituals, dibuix, principis generals de física, química i història natural adaptades a les necessitats de la vida i notícies de geografia i història, principalment de la geografia i història d’Espanya. A banda, l’article 9, en un clar gest de servei a la població, aconsellava a les escoles rurals que instruïssin als nens en els rudiments més elementals per a un millor desenvolupament de la seva futura professió, que a nivell espanyol, majoritàriament, es dirigida a l’agricultura.

Per assegurar-se del compliment d’aquest manament, la normativa també decidia que en cada localitat amb una escola funcionant es constituís una comissió local d’instrucció primària, dirigides totes en conjunt per una comissió provincial tutelada per la Diputació. Les comissions locals, tal com prescrivia l’article 31, estarien formades per l’alcalde, un regidor, el mossèn i dues persones amb una certa instrucció de cada població, mentre que la comissió provincial (article 28) era presidida pel cap polític, i es completava amb un vocal de la Diputació, un de nomenat pel bisbe i dos més triats pel cap polític a proposta de la corporació provincial entre les persones més formades de la província. La comissió elaborava un informe anual on constés l’estat de les escoles, el material que tenien, els sous pagats als mestres, els preus de les matrícules i la relació de totes les deficiències estructurals que detectessin en les seves inspeccions. [43]Tanmateix, a pesar d’aquestes disposicions inicials, a Espanya en 1855 encara quedaven 6.000 pobles menors de 100 habitants sense escola, cosa que palesava la lentitud a l’hora d’implementar la infraestructura escolar. [44]

En aquest sentit, la llei Somoruelos fou el marc legal general de la instrucció primària estatal fins a la publicació de la Llei Moyano de 1857, perquè «ni en el plan de estudios de 1845, ni en el de 1847, ni en el de 1850 se dice una palabra como tampoco en los reglamentos que á ellos siguieron, relativa á la instruccion primaria». [45]

Amb tot i amb això, abans del 57 foren abundants les disposicions legals de rang inferior que, entre altres coses, ocasionaren alguns canvis en l’organigrama politicoadministratiu de la nació quant a temes educatius. Així, la Dirección General de Estudios perllongà la seva existència fins a l’1 de juny de 1843 en què fou suprimida per un Reial Decret signat pel ministre de Governació, Pedro Gómez de la Serna, [46]que subdividia les seves funcions globals en la Sección de Instrucción Pública (formada per 15 vocals), per a les qüestions administratives i executives, la Junta de Centralización de Fondos (amb 4 vocals), encarregada de la recaptació i distribució dels fons adreçats a l’educació, i el Consejo de Instrucción Pública (la comissió més important, presidida pel ministre, amb un secretari i un cos de 12 a 20 consellers), per a les tasques consultives i preparatòries de les lleis educatives. [47]

En aquest sentit, els anys del Trienni Progressista (1840-1843) foren d’una gran activitat legislativa en l’àmbit educatiu, ja que es van pretendre reparar les mancances que per llei no s’havien aconseguit solucionar fins llavors. Entre les mesures d’aquell moment, destaca la creació en 1841, per part de la direcció, del Boletín Oficial de la Instrucción Pública, dirigit fins al 1843 pel director de l’Escola Normal de Madrid Pablo Montesino, que fou un medi propagador de primer ordre de les idees educatives liberals i dels nous mètodes d’instrucció. També, a pesar que fins al 1845 no s’elaborà un pla d’estudis global per a l’ensenyament secundari i superior, els governs progressistes d’aquesta època posaren les bases legals adients perquè es fundessin els primers establiments públics de secundària, tan necessaris per a l’educació tècnica, professional i científica, i redefiniren algunes qüestions universitàries que més endavant es mostraren encertades.

D’aquesta forma, un cop s’havia regulat per llei l’ensenyança primària, l’objectiu del Govern se centrà en la cerca d’una fórmula per reformar l’educació secundària, ja que en el país havia un sector social reaccionari que veia en els nous establiments proposats pels liberals un perill per a la supervivència dels tradicionals seminaris lligats a l’Església i les escoles de llatinitat, les quals, fins a aquell moment, havien preparat, amb el seu cúmul de limitacions, a la joventut espanyola per a l’accés a la universitat. El Govern progressista havia detectat el retard en la formació científica i tècnica del país, doncs, a banda dels estudis universitaris reconeguts (medicina, dret i teologia), els joves només podien estudiar alguna de les branques artístiques, científiques i industrials en unes quantes escoles aïllades geogràficament i sense connexió cultural de cap tipus com eren el Seminario de Hijos Nobles de Vergara (País Basc), el seminari de reials estudis de Sant Isidre de Madrid, l’Academia de San Fernando (d’arts), el Museu d’Història Natural de Madrid i les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona (nàutica, arquitectura naval, nobles arts, mecànica, química, física, matemàtiques, anglès, francès, italià, taquigrafia i economia política) i els Consulats d’Alacant (nàutica, agricultura, comerç, anglès i francès), La Corunya (nàutica, dibuix i física), Burgos (dibuix), Bilbao (nàutica, dibuix, arquitectura, matemàtiques, comerç, anglès i francès), Santander (nàutica, dibuix, matemàtiques, comerç, anglès i francès), Sevilla (agricultura, comerç, anglès i francès), Cadis (matemàtiques, comerç, anglès, francès i toscà), Màlaga (matemàtiques, comerç i economia política), Mallorca (nàutica) i Canàries (agricultura), dedicades cadascuna d’elles a branques del saber diferents i amb un desenvolupament pràcticament autònom. Fins llavors, els estudis científics havien rebut el menyspreu «en todas las universidades del reino; consideradas de escasa ó de ninguna importancia las ciencias físico-matemáticas y naturales al lado de las demás, veíanse aquellos entregados á una incompleta y rutinera enseñanza, careciendo absolutamente de cuantos medios materiales son de imprescindible necesidad para hacer su estudio con fruto». En conseqüència, «los estudios superiores científicos fueron en su mayor parte desconocidos en ellas; y los elementales, llamados hasta entonces filosóficos, se veian reducidos a seguir la marcha enojosa y esteril que les tenia señalada el escolasticismo, déspota formidable que los ha subyugado hasta nuestros dias en las escuelas generales de España». [48]

Tanmateix, el primer intent progressista de regular l’ensenyament secundari i superior amb nous plantejaments fou el projecte elaborat pel ministre de la Governació Facundo Infante. [49]El pla incidia, principalment, en una major llibertat per als docents i el control exclusiu de l’educació per part del Govern, excloent d’aquesta funció a l’Església. Tanmateix, el projecte Infante va fracassar, fins i tot, abans que es discutís seriosament a les Corts, després que el ministre, això sí, el presentés en aquella cambra el 12 de juliol de 1841. [50]Concretament, el congrés dels diputats decidí crear una comissió que dictaminés sobre el projecte Infante, però la tasca dels delegats es retardà molt i no fou fins a l’abril de l’any següent (1842) que presentà el seu dictamen, però un vot de censura i la caiguda del Govern, amb la consegüent substitució d’Infante per un altre ministre de la Governació, Mariano Torres Solanot, propiciaren el rebuig del pla per part del nou gabinet que, davant la dificultat de redactar un pla general, es decidí per la promulgació de reformes parcials.