Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Per completar l’obra de Pidal, més endavant, el 28 de gener de 1847, un Reial Decret creava el Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques, en el qual s’integrà la Direcció General d’Estudis. La destitució de Pidal i la creació d’un nou ministeri encarregat de l’educació propicià que a primeries d’aquell any es creés una comissió amb la finalitat d’elaborar un informe sobre els primers resultats del pla de 1845. Un cop coneguts, el nou ministre d’instrucció, Nicomedes Pastor, [61]preparà i signà un nou programa o, més aviat, reglament educatiu, el 8 de juliol, que revisava alguns aspectes del document anterior.

El preàmbul de l’arranjament Pastor incidia en les enormes dificultats que havia tingut que superar la implementació del pla anterior perquè «amenazaba algunos intereses creados, mas o menos legítimos; aunque encontró, como era preciso, censores y enemigos; tal era la necesidad, tales esperanzas infundia, que pudo plantearse con instantánea rapidez». [62]La mesura més destacada del pla de 1847 fou la creació de la Facultat de Filosofia que es subdividia en quatre grans seccions: literatura, ciències filosòfiques, ciències fisicomatemàtiques i ciències naturals. També s’impulsava, tot i que va tenir una curta durada, una escola de mestres de segon cicle, es modificava l’ensenyament secundari que quedava establert en un període de només cinc anys, suprimint el del pla del 45 que contemplava sis cursos i l’anterior del 43 de set, i s’engegava un atansament amb els plantejaments educatius eclesiàstics, que en anys posteriors quallà amb més solidesa amb l’aprovació d’un reglament que establia que cap professor podia explicar a les seves classes doctrines contràries a la religió catòlica.

L’apropament entre el govern moderat i l’Església, molt bel·ligerant pel paper marginal que tenia en l’educació liberal, s’intensificà a nivell polític en els anys posteriors amb la tornada de Ramán M. Narváez a la presidència del Consell de Ministres (concretament de 1847 a 1851), [63]cosa que coincidí amb el progressiu i obsessiu enduriment de la política moderada quant a disciplina, que es plasmà en un control molt més minuciós dels establiments educatius espanyols. La reacció conservadora s’anà consolidant a partir del maig de 1849, quan el ministre de Foment, Juan Bravo Murillo, va donar el vistiplau a un nou el pla d’estudis de secundària, [64]en el qual tornava a prendre relleu l’estudi del llatí, que en anys anteriors havia perdut gran part del seu pes específic, al voltant del qual, en opinió del nou ministre, havia de girar tot l’ensenyament mitjà. En aquesta línia, el successor de Bravo Murillo en el càrrec ministerial, Manuel Seijas Lozano, fou l’impulsor d’un altre pla d’estudis, el de 1850, que estava inspirat en el pla de 1845, tot i que, com el de 1847, el retocava en alguns aspectes doctrinals. [65]

Aquest darrer pla advocava per intensificar un batxillerat més classicista encara amb la introducció del grec com a nova assignatura, també donava més rellevància als estudis de llatinitat i defensava que els principis ètics i morals d’aquest grau educatiu giressin al voltant de la religió. L’aliança entre l’integrisme conservador i la cúpula eclesiàstica espanyola del moment era un fet, de tal manera que els neocatòlics, l’ala més conservadora dels moderats, començaren a exercir una enorme pressió davant un Govern que, també és cert, simpatitzava amb molts dels seus plantejaments ideològics.

Durant aquells anys, els estudis intermedis caminaven cap a la seva especialització en la preparació dels alumnes per a les facultats superiors, tot preveient la creació d’una instrucció professional que garantís l’exercici de determinats llocs de treball amb les condicions tècniques adients. Altrament, el currículum de la Facultat de Filosofia es modificava de nou, suprimint-se una de les quatre anteriors subdivisions, l’anomenada pròpiament com a Filosofia, per una nova branca que s’anomenava Administració, quedant la llicenciatura de Literatura com si fos un estudi particular de lletres amb assignatures d’Història, Llengua, Filosofia, etc. Tanmateix, on es mostrà més fructífer el pla de 1850 fou en l’organització dels estudis tècnics especials, que a Espanya pràcticament, fins a la disposició de Seijas, no havien començat a desenvolupar-se programàticament. L’esmentat pla de 1850 mencionava la seva predisposició a crear diverses escoles científiques especials de nàutica, comerç, belles arts, agricultura i indústria, absents fins llavors dels plans educatius establerts pels liberals, «en diversos puntos de la Península, allí donde la necesidad los hiciese mas útiles y necesarios á las exigencias de la industria». [66]No obstant això, el codi no desenvolupava l’articulat que devien regir aquells nous estudis, de forma que deixava en mans del ministeri que gestionava cadascun la posterior elaboració dels seus programes, amb la qual cosa les bones intencions del ministre no van tenir una plasmació pràctica i immediata concreta. [67]

Seguint amb les mesures legals tendints a privilegiar l’educació religiosa, el pla de 1850 establia que els alumnes dels seminaris conciliars poguessin estudiar tota la secundària en aquells centres sense tenir l’obligació d’examinar-se cada any en els instituts per passar curs, tal com prescrivia el pla de 1845 per a qualsevol centre considerat privat. L’estudiantat dels seminaris escapava així a la pressió de l’examen anual que sí havien de fer els alumnes d’altres centres privats, alhora que quedaven alliberats de pagar les matrícules i taxes per rebre aquell ensenyament, doncs eren centres subvencionats per l’Estat, cosa que propicià un augment del seu alumnat a costa dels centres públics. Sánchez de la Campa denunciava, a començaments de 1854, la política educativa moderada que tornava «al clero su anterior influencia» i afavoria que «la juventud acude á los seminarios conciliares, y asalta, pues este es el verdarero calificativo, las piezas eclesiásticas y las sagradas órdenes, porque en el corazon de la multitud esta hondamente gravado el pensamiento y el recuerdo de que fuera de la carrera eclesiástica no hay mas que transicion y efímeras ventajas». [68]Concretament, el curs 1853-1854 eren

19.485 els joves que estudiaven als seminaris, nombre similar al dels alumnes matriculats en totes les universitats, instituts i col·legis espanyols en conjunt, cosa que feia exclamar a Revilla «¿Donde hay curatos, capellanías, raciones, prebendas, canonicatos y dignidades para tal muchedumbre de estudiantes?». [69]

Posteriorment, per disposició del govern encapçalat per Bravo Murillo, el 20 d’octubre de 1851, se suprimia el Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques i, en conseqüència, la Direcció General d’Ensenyament; i era substituït pel de Foment i passaven a mans del Ministeri de Gràcia i Justícia els afers educatius, com en temps de l’antic règim, que «por la santidad y gravedad de sus demás negocios puede imprimir á la educacion general el sello que corresponde á un pueblo unido en creencias religiosas». [70]És a dir, la mesura governamental moderada, en clara sintonia amb l’Església espanyola, només tres dies després de la publicació en la Gaceta de Madrid de la informació sobre la signatura d’un Concordat de col·laboració religiosa entre el Vaticà i l’Estat espanyol (feta al març de 1851, però mantinguda en secret pel Govern i no publicada fins al Reial Decret del 17 d’octubre), engegava un contracop educatiu que pretenia recuperar el terreny confessional perdut per l’ensenyament en els primers anys de política liberal que, hem de recordar, foren inicialment contraris als interessos eclesiàstics. El demòcrata Sánchez de la Campa posava el crit al cel davant aquella mesura: «Si el ministerio de Gracia y Justicia tenia pocos asuntos á su cargo, culpa es de la índole especial de estos, y nunca motivo suficiente para que se le agregase la instruccion pública. La instruccion pública asunto es de tamaña trascendencia é importancia, que exige por si solo un ministerio especial». [71]