Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

El Concordat signat per l’Estat espanyol i el Vaticà restablia el paper de vigia cultural de l’Església, amb la col·laboració de la Corona, perquè s’observés l’ortodòxia catòlica en tots els camps del saber mitjançant els seus representants, principalment «los obispos en los casos que lo pidan, principalmente cuando hayan de oponerse a la malignidad de los hombres que intenten pervertir los ánimos de los fieles y corromper sus costumbres, o cuando hubiera de impedirse la publicación, introducción o circulación de libros malos o prohibidos».

El conveni també obria la possibilitat, de nou, perquè alguns ordes religiosos poguessin fundar col·legis d’ensenyament amb finalitats filantròpiques i donava plena independència a la instrucció dels seminaris. Concretament, l’article 28 del conveni disposava que «la educacion é instruccion de los alumnos de los seminarios, será segun lo juzguen conveniente los diocesanos; y que en todo lo perteneciente al arreglo de aquellas casas, se observarán los decretos de Trento». Fins i tot, s’eliminava la facultat de teologia de les universitats perquè fossin els mateixos seminaris els únics centres capacitats per impartir aquests estudis amb professors triats pels mateixos bisbes, fugint així del control estatal. La recuperació de l’Església, segons Sánchez de la Campa, s’havia donat «porque el partido teocrático, organizado y disciplinado há muchos siglos, cuenta con elementos inmensos y con la accion directa que ejerce sobre las conciencias en las naciones católicas», cosa que possibilitava que «los estudios eclesiásticos adquiriesen una preponderancia absoluta, que transmitida de generacion en generacion y de época en época, llegase hasta nuestros dias». [72]

Segons José de la Revilla, ajudant de Gil de Zárate en la redacció del pla de 1845, el Concordat i el traspàs de les funcions educatives al ministeri de Gràcia i Justícia en 1851 era recolzat per un grup que tenia «las palabras civilización y filosofía borradas de sus diccionarios privados, sea cual fuere la acepción en que se tomen», de tal manera que aquelles «personas respetables hirieron de muerte, sin conocerlo, el sistema de nuestros estudios filosóficos, inaugurado por el plan de 1845». Per tant, a mitjan segle XIX s’acarnissaven «las luchas sostenidas des de muchos años há entre los defensores de la ciencia y la prudente libertad del pensamiento, y los que en una y otra encuentran obstáculos invencibles a sus ideas de dominación universal». [73]

La reunió dels afers religiosos i educatius en un mateix ministeri va originar, ineludiblement, canvis substancials en la instrucció. Així, el pla-reglament del curs 1852-1853 arranjà definitivament el de 1845, tot establint un nou reordenament de l’ensenyament mitjà, que era considerat en aquell document com una preparació exclusiva per a les carreres superiors, amb un notable predomini de la llatinitat, tot rebutjant el plantejament enciclopèdic dels programes educatius anteriors, basats en currículums de continguts molt més exhaustius. Així, es dividia el batxillerat en dos fases de tres anys cadascuna, caracteritzades per una major hegemonia del llatí en la primera part i la gradual introducció d’assignatures d’altres matèries en la segona, tot i que suprimia el coneixement del francès perquè era «facil de adquirir por ser muchos los que se dedican á enseñarla», cosa que indignava a Revilla, el qual considerava que «no puede consentirse que el estudio de las lenguas se haga tan imperfectamente». [74]Quant als estudis superiors, només se suprimien els ensenyaments preparatoris de les facultats i es modificaven algunes assignatures de Farmàcia o Medicina, consolidant la nova facultat d’Administració creada en 1850, la qual cosa també era una errada per a Revilla que la considerava un duplicat de la de jurisprudència. Finalment, s’eradicava la mínima possibilitat d’elecció de textos que tenien els mestres fins llavors, davant la voluntat religiosa de vetllar «por la pureza de las doctrinas». [75]

L’aprovació del pla del 52 provocà la crítica d’alguns destacats estudiosos del fet educatiu com Sánchez de la Campa i José de la Revilla, per al qual

en España estamos experimentando cuarenta y seis años ha, las tristes consecuencias de esa vacilación e inestabilidad de ideas, efecto necesario de la falta de un centro común de intereses que pueda producirles fijos y estables. Búscase a ciegas la pública felicidad, y cada cual juzga hallarla concretada a una organización de la sociedad en abstracto, contemplándola por el prisma de una teoría gratuita, que no tiene cimiento seguro en el interés individual, ni en el común y positivo de todas las clases del Estado.

Per al col·laborador de Gil de Zárate, «el frecuente cambio en el personal del Gabinete trae forzosamente consigo la continua variacion de opiniones y sistemas que destruyen los anteriormente adoptados, sin prévio y desapasionado exámen de las razones y fundamentos que se tuvieron en cuenta al trazar la obra primitiva». La reforma de 1852 retornava al tradicional model espanyol en què l’Església controlava l’ensenyament i el dirigia als cànons escolàstics i religiosos, deixant de banda el progrés experimentat per la filosofia (la secundària) entre 1845 i 1850. De la Revilla no entenia perquè «no cuidaron los contrarios de examinar, ni aquella imprescindible necesidad que impulsa á los pueblos á variar su modo de ser conforme van cambiando sus condiciones sociales, ni uvieron en cuenta el deplorable estado á que la filosofia se hallaba reducida en España antes de 1845». [76]

Els eclèctics, angoixats pel Concordat, temien que es reduïssin «los derechos y prerrogativas del poder temporal»; i que, en segon lloc, «el progreso de la instrucción civil no sólo será detenido en su marcha, sino que también se verá reducida la enseñanza, principalmente la científica, al mismo lamentable estado de postración en que todavía la hemos conocido hasta el promedio del presente siglo». [77]En conseqüència, Revilla avisava que si els progressistes i moderats de centre no reaccionaven a temps,

no está lejos el día en que, siguiendo el sendero por donde hemos entrado desde el año 1851, suceda lo que presiento. Y ¡ay de nosotros y de la futura grandeza de España! Desaparecerán cuantas esperanzas nos hizo concebir la revolución de ideas regeneradoras del siglo presente, y seremos espectadores pasivos del engrandecimiento de las demás naciones, mientras todo lo esperaremos de la fecunda semilla de los seminarios, solamente útiles, si bien se organizan, para producir excelentes pastores del rebaño de J. C. Entonces el clero se hará dueño de la enseñanza; y no debemos perder de vista, que quien de ella se apodere se hará igualmente dueño del Estado. [78]

Aquell apocalíptic panorama que presentava Revilla no es complí, doncs la situació política del país tornà a canviar substancialment després de la revolució de caire progressista del juny de 1854. Amb el canvi polític es recuperà el procés de secularització de la instrucció, engegat amb el pla Pidal de 1845 i interromput amb els reglaments moderats posteriors, especialment els dels anys 1850 i 1852. D’aquesta forma, el 25 d’agost es restablien els estudis universitaris públics de Teologia que, recordem-ho, des de 1852 havien passat a dependre exclusivament de l’Església i els seus centres, i es prohibia la matriculació d’alumnes externs en els seminaris conciliars, que en els dos últims cursos havien pres una volada inusitada.

Més endavant, quan es consumà políticament la revolta progressista de 1854, es traspassaren de nou les funcions educatives al Ministeri de Foment, com ja s’havia fet inicialment en 1834, organisme que s’encarregà de l’educació espanyola fins al 1900, en què per fi es creà un ministeri propi amb el nom d’Instrucció Pública i Belles Arts. Aquest continu trasbals de competències educatives d’un ministeri a un altre encobreix la lluita entre els partits progressista i moderat, en els anys centrals del segle XIX, per atorgar el control del sistema educatiu espanyol exclusivament a l’Estat o acceptar la supervisió de l’Església, que pretenia recuperar el paper hegemònic que havia mantingut en l’antic règim.