Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

No obstant això, des de les posicions centristes d’ambdós partits cada cop es prenia més consciència de la necessitat de crear un ministeri propi encarregat dels afers educatius i, al mateix temps, d’elaborar una llei d’ensenyament global de consens que situés en el context liberal a l’Església. Amb tot, encara quedava lluny de ser, fins i tot, plantejada com una possibilitat la recomanació dels autèntics pedagogs, com Revilla, de «encomendar tan importante tarea a personas, ni prevenidas ó fanatizadas por los sistemas antiguos, ni tampoco por modernas utopias; personas, en fin, que versadas en ciencias y letras, reunan ademas gran práctica en los negocios del ramo, larga experiencia en toda clase de sistemas y métodos de enseñanza, y en la organizacion y disciplina de los establecimientos de pública instruccion». [79]A pesar dels assenyats consells de Revilla, el primer intent d’estructurar una única llei d’instrucció pública fou el d’un polític, concretament el del ministre de Foment progressista Manuel Alonso Martínez, [80]qui el 22 de desembre de 1855 presentava al Parlament el seu projecte de llei per a l’ensenyament espanyol, tot i que un nou canvi de govern a començaments de 1856 a favor, altre cop, dels moderats impedí la seva discussió i aprovació a les Corts.

Ara bé, l’anàlisi de l’articulat del 55 ens descobreix que advocava per la necessitat de bastir un codi general per a tots els nivells de la instrucció amb la voluntat d’aconseguir una certa unitat de criteri i, sobretot, cohesió a l’hora d’aplicar la legalitat. Per això establia que la instrucció primària havia de ser general i obligatòria per a tots els nens espanyols compresos entre els 6 i 9 anys; que l’ensenyament secundari, a més de preparatori per als estudis superiors, fos l’encarregat de cobrir la vessant formativa professional, per a la qual, en un principi, havia estat creat; i que els estudis de tercer nivell fossin els adients per fornir el gruix d’especialistes de les professions més exigents en coneixements, les quals requerien un procés més llarg d’aprenentatge. La llei volia crear dues facultats noves (Filosofia, dividida en dues branques: Lletres i Ciències, per una banda, i Ciències Polítiques i Administració, per l’altra) i plantejava dos ensenyaments especials en Indústria i Antiguitats. També ratificava el manteniment econòmic de l’ensenyament consolidat en anys anteriors, que establia que la instrucció primària es devia sufragar per les institucions locals/municipals, la secundària per les diputacions i la superior per l’Estat. Finalment, el projecte progressista volia trencar la cooperació engegada en els últims anys entre l’Església i l’Estat, la qual contribuïa a consolidar un programa educatiu controlat per la rigidesa ideologicoreligiosa. Per tant, els progressistes pretenien recuperar la tendència política liberal inicial que apartava a l’Església de l’educació pública. Paral·lelament, posaven moltes traves a la creació de centres d’ensenyament privat, donat que en anys anteriors havien sovintejat les fundacions de col·legis religiosos amb el suport eclesiàstic; també prohibia la formació secundària en els seminaris conciliars, i fins i tot disposava que els estudis cursats en aquells establiments, exclusivament catòlics, havien de seguir les normes dictades per la llei per poder-se incorporar a la Facultat de Teologia. [81]

Com hem dit, un nou canvi de govern, de nou en mans moderades a finals de 1856 va impedir que prosperessin els plantejaments educatius progressistes, tot i que la posterior i definitiva Llei General Educativa de 1857, impulsada per un gabinet amb una certa vocació centrista presidit per Narváez, va respectar algunes de les idees del projecte anterior, cosa que demostrava l’atansament de posicions entre els liberals de distint signe polític per assolir un mínim de continguts educatius comú. José de la Revilla, redactor amb Gil de Zárate del pla educatiu moderat de 1845, enumerava en 1854, després de la nefasta experiència governativa dels neocatòlics (1850-1854), les condicions necessàries perquè Espanya progressés al mateix ritme que les nacions europees més poderoses del moment, doncs s’havia adonat «por una penosa y larga experiencia, de que el poder y grandeza de los estados no se funda en su organizacion puramene militar. La dilatacion y propagacion por todas partes de los estudios científicos que, como base fundamental de la industria» eren «las causas evidentes, poderosas, de la sorprendente riqueza y del engrandecimiento de las primeras naciones occidentales». L’anàlisi de Revilla resumia el sentiment general de la classe política i intel·lectualitat espanyola, excepció feta del grup ultramontà dels neocatòlics, a mitjan segle XIX sobre el retard de la nació espanyola, que

adormecida bajo sus antiguos laureles guerreros no echa de ver cómo las demás avanzan por el sendero de una prosperidad siempre creciente, mientras ella permanece rezagada, sin consideracion política, sin miramiento á sus antiguas glorias, y menospreciada hasta el extremo de no contarse con su influencia para ninguna de las combinaciones políticas que pueden mantener ó alterar la paz del mundo entero.

No obstant això, l’antic cap de secció de la Direcció General d’Instrucció tenia molt clara la solució per al progrés espanyol: «No hay que dudarlo, únicamente el estudio profundo de las ciencias, su aplicacion inmediata á la industria, y la proteccion y favor que á esta debe el Gobierno podrán algun dia sacar á nuestra desgraciada España de la prostacion á que nuestros errores antiguos y modernos la han reducido». [82]

El missatge dels eclèctics especialitzats en la ciència pedagògica, fossin moderats com Revilla o progressistes com Sánchez, va quallar en el grup dirigent del moment, que preparà una llei, la de 1857, molt més adient als temps que corrien. Amb tot, i després de les pertinents discussions al Parlament, es va cedir a la pressió dels neocatòlics i, finalment, es van incloure algunes disposicions en els últims articles del seu redactat que, sense donar el control total de l’ensenyament a l’Església, sí que obrien la porta perquè en última instància els seus dirigents poguessin immiscir-se. [83]Tanmateix, el codi volia integrar, en la mesura que fos possible, una part de les sensibilitats educatives de moderats i progressistes, que conciliaren un projecte centrista de mínims en aquest àmbit al voltant del moviment ideològic eclèctic per aconseguir, d’una vegada per totes, aprovar una normativa liberal comú per a l’ensenyament espanyol.

En aquest sentit, i a grans trets, l’eclecticisme pretenia conjuminar el principi de llibertat d’ensenyança amb un cert adoctrinament educatiu per part de l’Església, així com l’ensenyament equilibrat, sobretot en la instrucció secundària, entre les humanitats i les ciències, per la qual cosa la llei va contenir un articulat ambigu que permetia els excessos, si així ho volia el partit que governava, en una o altra direcció. D’aquesta forma, i com hem apuntat abans, el text final establia, després d’escoltar les protestes dels diputats més conservadors del Partit Moderat (neocatòlics), que l’Església, mitjançant els bisbes o altres eclesiàstics autoritzats, podia inspeccionar en qualsevol moment el contingut curricular d’un centre escolar, de tal manera que si detectaven alguna irregularitat podien informar als superiors polítics de la província perquè fessin els tràmits adients per corregir la, per a ells, il·legal situació, però també deixava un marge perquè el professorat, sobretot l’universitari, pogués tenir una certa llibertat d’elecció de textos, en base a un llistat, i d’ensenyament.

La llei del 57, en definitiva, fou la culminació de tot el procés reformador anterior (Reglament de 1821, pla de Rivas de 1836 i Pidal de 1845) i conjuminava una nova moral pública, consensuada pel centrisme moderat i progressista, en què pesaven amb una força similar els factors polítics i religiosos. L’educació esdevenia l’instrument de transmissió dels valors catòlics i cívics que la classe política del moment volia inculcar a la població. Els liberals moderats, passat l’equador del XIX, aconseguiren sintetitzar la moral nacional d’acord a la necessitat de relacionar uns principis religiosos i civils. Incapaços de trencar amb la tradició del país, utilitzaren la seva influència entre la població més humil per disciplinar-la en un moment en què una formació política radical de les classes populars podia conduir a excessos revolucionaris. Per fi s’havia aconseguit redefinir el paper de l’Església en el nou ordre sociopolític. Útil per modelar el caràcter nacional moderat, però subordinada a les autoritats civils per formar l’esperit temperat dels espanyols. Al temps, el nou Estat liberal demanava una formació nacional de nous ciutadans, els quals havien de conèixer els seus drets i deures per modificar amb la seva intervenció política directa, mitjançant les eleccions restringides, els destins nacionals. La difusió d’aquests valors a través de l’educació possibilità, sens dubte, llavors i en totes les èpoques, un millor exercici del poder del grup dominant liberal.