Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Quan aquestes noves idees s’introduïen a les aules, el papa Pius IX donà a conèixer el 8 de desembre de 1868 la famosa encíclica Quanta Cura, seguida del Syllabus. Ambdós documents condemnaven el món modern sorgit arran de la Revolució francesa i, especialment, el liberalisme polític. L’Església espanyola i la part neocatòlica dels moderats els feren seus i els utilitzaren per engegar un contracop polític de gran envergadura. Anteriorment, el primer ministre Narváez, predisposat als arguments tradicionals, signà la Reial Ordre del 27 d’octubre de 1864 en què, fent cas de les queixes rebudes per «las doctrinas perniciosas» que s’ensenyaven en la Universitat precisava l’article 170 de la Llei Moyano i del Reglament de 1859 recordant l’obligació que tenien els docents universitaris de defensar la fe catòlica, observar fidelitat a la reina i acatar la Constitució de 1845. Seguidament s’obrí expedient a Castelar, professor krausista, per no respectar les noves normes, el qual va rebre el suport de molts dels seus col·legues, de tal manera que el càstig es féu qüestió universitària i acabà amb la caiguda del primer ministre.

Aquests fets estimularen l’opinió de molts docents universitaris que no dubtaren en criticar, a partir de llavors, des de les seves càtedres als polítics moderats, que farts de tanta insubordinació demanaren als professors un homenatge públic a la Monarquia a primeries de 1867. L’abstenció de 57 catedràtics suposà el desenvolupament de la segona fase de la qüestió universitària, que provocà la reacció desmesurada del Govern que castigà amb duresa als reincidents. Els krausistes més significats (Salmerón, Sanz del Río, Fernando de Castro i Giner de los Ríos) foren expedientats i apartats dels seus llocs acadèmics, triomfant de nou, aparentment, la reacció neocatòlica, que tornava a la càrrega en el seu intent de controlar l’educació espanyola en tots els seus nivells.

El ministre de Foment moderat, marquès d’Orovio, anà encara més lluny en les seves propostes polítiques i signà, el 2 de juny de 1868, una nova llei d’instrucció primària. El document era la culminació del projecte neocatòlic per controlar l’educació espanyola. L’article primer del text ja posava les bases del que venia després, quan establia que el capellà, o qualsevol altre eclesiàstic, dels pobles amb menys de 500 habitants s’encarregués de l’educació primària; es donava la possibilitat a les escoles dels escolapis, principalment les de secundària, perquè es transformessin en centres d’ensenyament públic (article 12); es considerava la doctrina cristiana com la «base de la doctrina escolar» (article 17); els llibres de lectura de les escoles havien de passar la censura dels eclesiàstics de les juntes d’ensenyament provincials (article 29); es condicionava l’obertura d’escoles privades a la justificació d’una bona conducta moral i religiosa (article 31); i finalment es decretava la supressió de les escoles de magisteri i es cedia la facultat d’atorgar el títol de mestre a uns tribunals especials integrats, entre altres, per dos eclesiàstics de la junta educativa provincial. [90]

La reacció popular i dels polítics progressistes davant aquesta i altres lleis moderades no es féu esperar, i al setembre començaren les mobilitzacions que quallaren en una revolució que obligà a dimitir al Govern moderat i deixar el càrrec a Isabel II. El Govern provisional sorgit de la revolució septembrina s’apressà llavors a derogar la llei educativa d’Orovio, mitjançant el decret del 14 d’octubre, perquè «colocando la primera enseñanza bajo la tutela del clero, reprimiendo duramente una de las principales manifestaciones de la libertad, y haciendo al Estado instrumento de miras ajenas, no podía menos de ser motivo de justa alarma para los que desean sinceramente la cultura intelectual del país». En aquest document els progressistes es manifestaven ferms defensors de la llibertat d’ensenyament, polint definitivament el seu discurs pedagògic en oposició als moderats: «Esa libertad es una de las preciosas conquistas que hemos alcanzado en los últimos sucesos, y no es posible renunciar a ella». Aquest era un principi que la revolució havia reclamat davant «los excesos cometidos en estos últimos años por la reacción desenfrenada y ciega contra las espontáneas manifestaciones del entendimiento humano, arrojados de la cátedra sin respeto a los derechos legal y legitimamente adquiridos». [91]

Finalment, el 21 d’octubre, un nou decret establia el començament del curs per a l’1 de novembre i la normativa que havien d’observar els centres d’ensenyament públic, però tornava a emfasitzar la seva voluntat de no immiscir l’Estat en l’ensenyament, perquè «carece de autoridad bastante para pronunciar la condenación de las teorías científicas, y debe dejar a los profesores en libertad de exponer y discutir lo que piensan», ja que «deben ser también libres en la elección de textos y en la formación de su programa». El document també deixava llibertat a qualsevol individu o corporació local perquè fundés escoles, instituts o centres universitaris, seguint la cronologia adequada a les capacitats i criteris dels alumnes i professors, sense les estrictes limitacions dels cursos acadèmics, ja que al final tots, inclosos els centres religiosos, passarien els mateixos exàmens elaborats per uns tribunals comuns. [92]

Els progressistes d’aquell moment no van poder elaborar una llei educativa general a l’estil de la Moyano, però sí que aprovaren el 25 d’octubre de 1868 un decret que reorganitzava el segon ensenyament. L’esmentat document posava èmfasi en l’objectiu finalista que devia tenir la secundària per a molts ciutadans espanyols, en oposició a la concepció continuista dels moderats que la consideraven bàsicament de trànsit cap als estudis universitaris. Així, per als progressistes «es necesario destruir lo antiguo y variar la significación íntima de la segunda enseñanza, oponiéndose abiertamente al empeño de considerarla como una serie de estudios preparatorios» sinó que eren «el conjunto de conocimientos que debe poseer el hombre que no quiere vivir aislado». Per tant, es plantejava com la formació necessària per a molts espanyols en el moment d’ingressar als instituts, per la qual cosa s’havien de modificar els plans d’estudis per adaptar-los a les noves necessitats del moment. Llavors, es substituïa el llatí com la llengua bàsica d’estudi en benefici del castellà, s’introduïa la psicologia moderna i el coneixement del dret, i s’intensificava l’estudi de l’art, la història d’Espanya, l’agricultura o el comerç, amb la voluntat que aquesta «educación, ilustrada, amplia, libre y con carácter práctico, es en todas partes el más sólido fundamento de la verdadera libertad. A ella se aspira con la reforma de la segunda enseñanza». [93]

De la mateixa manera que moderats i progressistes estaven d’acord en les bases estructurals sobre les quals s’havia de bastir l’edifici educatiu liberal (tres cicles diferenciats), tenien serioses divergències en el plantejament per posar-les en pràctica (centralitzat els moderats, descentralitzat els progressistes), així com en els discursos pedagògics que plasmaven els continguts dels distints plans d’estudis aprovats, els quals quedaven perfectament dibuixats en 1868. De 1808 a 1868 es liquidà, en primer lloc, el sistema absolutista i el seu perllongament educatiu, i s’instal·là el liberalisme com a forma de govern més o menys consensuat en els primers instants. La interacció de tots els actors polítics i forces socials originà dos plantejaments generals definits en aquells anys (moderats i progressistes, a banda de l’emergent republicanisme), que articulaven una distinta concepció de l’organització estatal dins un sistema polític comú acceptat per la majoria, el liberalisme.