Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Per a les dones que es volguessin dedicar a l’ensenyament elemental de nenes, es demanaven els mateixos fonaments que als mestres elementals, tot i que es prohibia que els seus exàmens orals fossin públics, i a més a més s’exigia la pràctica de costura. [98]Els tribunals examinadors per al grau de mestre elemental estaven formats per dos mestres amb títol nacional, mentre que els de mestre superior els integraven mestres amb aquest grau o dos catedràtics universitaris. A banda, la normativa determinava la creació d’una comissió d’exàmens formada pel president de la Comissió Provincial d’Instrucció Pública, un vocal del cos eclesiàstic i els dos mestres citats anteriorment. Finalment, es decidia que els títols fossin expedits per la Direcció General d’Estudis en nom de la reina. Aquest, a grans trets, era el reglament que regia l’accés al cos de mestres de l’Estat en el moment en què es va creure convenient fundar una Escola Normal en cada capital de província.

Amb tot, la creació de les normals no varià, inicialment, les condicions bàsiques per a l’accés a la docència primària. Tanmateix, el govern expedí progressivament disposicions legals que afavorien als mestres titulats en les escoles de magisteri. D’aquesta manera, el 29 de setembre de 1843, l’executiu aconsellava als membres dels tribunals d’avaluació que escollissin als opositors aprovats en les escoles normals davant els que es presentaven per lliure sense títol; al novembre de 1845 establia que a partir del març de l’any següent (1846) per presentar-se als exàmens calia cursar tres mesos de classes en una Escola Normal i a partir del setembre d’aquell any el període augmentava a sis mesos. Dos anys més tard, al març de 1848, el Govern decidia que a partir de llavors calia estudiar els dos anys de magisteri en una escola normal per cobrir qualsevulla de les places de mestre de primària que sortien a concurs, tot i que encara no creia indispensable estar en possessió del títol per presentar-se als exàmens. Aquesta inversemblant situació no es corregí fins a la publicació d’un Reial Decret, de 30 de març de 1849, ratificat per la Llei Moyano de 1857, que ja demanava explícitament als aspirants a mestre haver complert 20 anys i tenir el títol de magisteri després d’haver superat els dos cursos pertinents d’una Escola Normal. Aquesta mesura possibilitava el reconeixement social de la professió i iniciava la seva regulació laboral definitiva.

Tot i els canvis en els requisits previs per a l’accés a les oposicions, el règim d’exàmens continuà, salvant alguns retocs puntuals, sent el mateix en tot el període isabelí. En 1848, un nou reglament establia que en cada capital de província es nomenés un tribunal examinador format per set individus: dos membres de la comissió d’instrucció de la província, un catedràtic d’institut, dos mestres de la normal, l’inspector i un mestre reconegut de la localitat. El tribunal avaluava els aspirants que optaven a les places de mestre dels pobles amb més de 400 veïns, els quals aportaven una sèrie de certificats signats per l’ajuntament i el mossèn del seu lloc d’origen, que acreditaven la seva bona conducta civil i religiosa. La disposició també establia que l’edat mínima per obtenir el títol en propietat era de 24 anys per als homes i de 22 per a les dones, però els aspirants de menor edat podien presentar-se i guanyar la plaça en interinitat fins que, un cop complerts els anys establerts per llei, poguessin ocupar-la definitivament.

Al juny del 1850, el Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques va redactar un nou reglament que canviava molt poca cosa de l’anterior, però que establia unes noves proves per acreditar la capacitat dels aspirants a mestre. Els exàmens tenien una convocatòria ordinària al juliol i una extraordinària al febrer. El primer dia feien la prova escrita que constava, primer, d’un exercici en què havien d’escriure un alfabet en majúscules i un paràgraf de cinc línies en minúscules en menys d’una hora; la segona part consistia en la resolució d’un problema de nombres fraccionaris comuns i decimals també en un temps màxim d’una hora, i la tercera constava de preguntes sobre la gestió i govern d’una escola i dels mètodes més elementals d’ensenyament. El dia següent es feia la prova oral que, en primer lloc, constava de la lectura d’un text en prosa, al qual se li feia una anàlisi gramatical; i després, el candidat responia a una bateria de preguntes sobre un temari prefixat pel tribunal. Finalment, el tribunal remetia a la Direcció General d’Estudis la relació d’aprovats i suspesos, i aquesta decidia a qui atorgava la plaça de mestre. [99]

Tanmateix, la fundació de les escoles normals arreu d’Espanya propicià que cada cop fossin més els mestres titulats exercint la docència. Una estadística de Gil de Zárate, màxim responsable de la Direcció General en els anys centrals del XIX, revelava que en 1835 dues terceres parts dels mestres no tenien el títol de magisteri; mentre que en 1846 dels 12.784 docents que exercien la seva professió ja n’havia 6.847 (un 53,55%) de titulats. Més endavant, en 1850, una estadística més específica ens descobria que, d’aquests titulats, la majoria, un 46,2% en 1850, posseïa el títol de mestre de primeres lletres elemental, mentre que la minoria restant exercia amb el certificat de magisteri, un 2,4%, o d’escola superior, un 8,3%. L’augment dels percentatges era una conseqüència immediata de la legislació existent (1838 i 1857), que eximia de la possessió del títol als mestres d’escoles primàries incompletes, molt nombroses en les comunitats rurals. La dada, alarmant en els nostres dies, era habitual en el context europeu del moment, doncs en un país tan avançat com Anglaterra, en 1889, la meitat dels seus docents tampoc exercien la professió titulats. [100]

QUADRE 1

Estadística de la política liberal en educació primària (1797-1870)

Font: Agustín Escolano: La educación en la España contemporánea, p. 32.

QUADRE 2

L’alumnat de l’educació primària (1797-1870)

Font: Agustín Escolano: La educación en la España contemporánea, p. 32

La millora general també es manifestava en el nombre d’escoles fundades en el territori espanyol, ja que s’havia passat de les 12.719 escoles de 1830 a les 15.640 de 1846, per continuar creixent fins a les 17.434 de l’any 1850, 20.743 de 1855, 24.353 de 1860 i les 27.100 de 1865. Amb tot, l’estadística espanyola quedava en evidència quan es comparava amb la d’altres països més avançats d’Europa com França, que tot i comptar amb 34 milions d’habitants per 14 d’Espanya, en 1851 ja tenia fundades 61.481 escoles de primària. A pesar d’aquests desequilibris, l’esforç dels primers anys liberals repercutí en un millora general, doncs es passà d’un percentatge d’una escola per cada 750 veïns en 1835 a una per cada 171 en 1846 (quadre 1). [101]

Les dades de Gil de Zárate (1846) confirmaven que Sòria era la província amb la millor proporció, doncs tenia una escola per cada 56 veïns; mentre que la pitjor se l’emportava Canàries amb un centre de primària per cada 575 veïns. La demarcació de Lleida estava situada en el desè lloc espanyol amb un establiment per cada 127 veïns, el millor percentatge català i per sobre de la mitja estatal. [102]L’augment de les infraestructures portà inherent, paral·lelament, una pujada significativa de l’escolarització general de la població espanyola, que passà dels 487.351 alumnes de 1830 als 663.611 de 1846, per finalitzar el període amb un 1.391.202 escolars de 1870, xifra que quasi multiplicava per tres la inicial bruta de tot el període (quadre 2).