Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Per a Balmes, la tolerància universal defensada per la Il·lustració en el segle XVIII era impossible d’assumir, doncs significava la renúncia a la veritat absoluta de Déu i la falsa equiparació de l’opinió humana a les veritats religioses. En definitiva, propugnava la intolerància com a dret públic de la societat, que a través de les institucions que la representaven, principalment l’Església, podia exercir la seva força repressora, principalment contra l’heterodòxia, per perpetuar les veritats que mantenien la societat cristiana i que en cas contrari la portarien a l’arbitrarietat i la tirania del més fort.

En una esfera similar de defensa d’una societat regida per principis morals i culturals catòlics, però encara molt més radical en els seus plantejaments, el polític Juan Donoso Cortés destacà entre els defensors espanyols del tradicionalisme més radical i ultramontà; que també havia emergit a França encapçalat per Lluís de Bonald i Joseph de Maistre, però que a Espanya ja tenia una llarga tradició al darrere. [110]En realitat, Donoso Cortés fou més polític i polemista que filòsof o pensador, de tal manera que les seves controvèrsies el portaren a dirigir l’ala neocatòlica del Partit Moderat espanyol a mitjan segle XIX. El fil argumental de la seva tesi era que no existia cap altra veritat que la revelada per Déu, que la transmetia a través de l’Església catòlica. Llavors, qualsevol ordre social s’havia de sotmetre a les seves decisions, autoritzant a la religió catòlica, si convenia, a dirigir l’Estat. Els seus arguments defensaven la dictadura com a forma de govern ideal si aquesta es basava amb pressupòsits catòlics (ho féu amb Narváez), i serviren als nazis, en ple segle XX, i als franquistes per bastir part de les seves idees reaccionàries.

Donoso creia que el catolicisme havia d’actuar com a dipositari de la veritat, defensava la infal·libilitat total del papa i la missió històrica que tenia l’Església, «bajo su Imperio fecundísimo han florecido las ciencias, se han purificado las costumbres, se han perfeccionado las leyes, y han crecido con rica y espontánea vegetación todas las grandes instituciones domésticas, políticas y sociales». [111]

Per tant, l’Església, posseïdora de la veritat, no podia fer provatures ni ser tolerant amb una possible errada. Donoso només contemplava la llibertat dins l’esfera de la veritat catòlica, fora d’aquesta no havia llibertat ni tolerància possible: «No hay verdad que la Iglesia no haya proclamado, ni error a que no haya dicho anatema. La libertad, en la verdad, ha sido para ella santa; y en el error, como el error mismo, abominable; a sus ojos el error nace sin derechos y vive sin derechos, y por esta razón ha ido a buscarle y a perseguirle, y a extirparle en lo más recóndito del entendimiento humano». [112]Finalment, la seva tesi politicofilosòfica tampoc acceptava la possibilitat de discussió humana davant una superioritat tan gran com la divina, i lloava el paper de l’Església en la història, ja que «la intolerancia doctrinal de la Iglesia ha salvado al mundo del caos». [113]

L’eclecticisme

A mitjan camí entre el tradicionalisme i les corrents positivistes, l’eclecticisme més contemporani, engendrat a França com a reacció contra el sensualisme materialista del segle XVIII i àdhuc de la filosofia sentimental i la tendència sensitiva escocesa, va reclutar els seus primers seguidors més destacats a Andalusia, on Adolfo de Castro, en unió dels poetes Fernández, Espino i Huidobro, deixebles en literatura d’Alberto Lista, van crear la Revista de Ciencias, Literatura y Arte, a Sevilla, un dels millors òrgans culturals que va disposar Espanya a mitjan segle XIX. Fidel deixeble de Victor Cousin, el gadità Tomás García Luna va explicar en la Societat Econòmica d’Amics del País, i després a l’Ateneu de Madrid, unes lliçons de filosofia eclèctica que més endavant redactà en tres toms, de 1842 a 1845. En aquesta obra, manté tota l’amplitud de criteri del seu mestre: gens d’exclusivismes, ni de considerar vitals certes doctrines, perquè totes elles poden reflectir part de l’autèntica veritat.

Un altre destacat filòsof eclèctic del moment fou Nicomedes Martín Mateos, director de l’Institut Industrial de Béjar, que va publicar la seva obra El Espiritualismo, Curso de Filosofía (en 4 toms, de 1861 a 1863), després d’haver meditat alguns anys sobre els assaigs científics que havia fet durant uns vint, segons explicava ell mateix en la introducció, sobre les possibilitats argumentals dels diferents sistemes filosòfics del moment. Aquest esforç teòric probablement explicaria el tolerant criteri que aplicava a la crítica filosòfica i perquè, des de les planes de la Revista de España, enaltia «la duda, que cuando llega a ser extrema, es cuando renace la esperanza». A banda, Martín Mateos també es lamentava del fet que en el segle en què vivia es cometés una gran injusticia separando las ciencias físicas de la filosofía; porque la humanidad no puede pasar sin metafísica, sin ese influjo que dirige la corriente de la historia, sin mezclarse aparentemente con ella. La esencia del espiritualismo consiste en que las ideas generales son propiedades del espíritu creado y, a la vez, del espíritu increado, y en la incesante comunicación que entre ambos existe, bien lo advierta el hombre o lo ignore. [114]

L’eclecticisme fou una corrent popular entre els polítics progressistes perquè no trencava amb el catolicisme, sinó que cercava noves vies explicatives dels tradicionals dogmes religiosos i obria noves possibilitats a la discursivitat humana per sí mateixa.

Foren nombrosos els seguidors espanyols de la ideologia eclèctica en la política, però també destacaren alguns escriptors i intel·lectuals com Ramón de Campoamor, poeta i filòsof que va escriure El Personalismo: apuntes para una filosofía (1856) i Las Polémicas (1862); i el novel·lista Juan Valera, autor dels Estudios críticos sobre literatura política y costumbres de nuestros días (1864), que conjuminaven a la seva manera el que veien de positiu de les modernes corrents filosòfiques europees i una personal interpretació catòlica.

El krausisme

Davant els corrents tradicionals catòlics, que portaven fins a l’extremisme religiós el raonament filosòfic en cerca de la veritat, el krausisme –que tot ho hem de dir, no va tenir un èxit concloent a Alemanya, lloc original on Karl Christian Friedrich Krause (17811832) divulgà inicialment la seva doctrina– penetrà en els ambients intel·lectuals espanyols en la segona meitat del segle XIX, principalment en els universitaris, amb una força inusitada i desconeguda amb qualsevol altra doctrina filosòfica fins llavors, de tal manera que es féu la tendència de pensament hegemònica en les files progressistes i demòcrates del país fins a la revolució social de setembre de 1868.

En realitat, els krausistes eren catòlics i ferms creients en Déu també, però el seu corrent els situava a les antípodes del pensament cristià ortodox, doncs la seva pràctica doctrinal no acceptava, d’entrada, el dogmatisme catòlic imposat pels manaments. Per contra, cercaven el retrobament amb Déu per a la pròpia autodeterminació de la seva voluntat, es a dir, per ells mateixos, des de la seva individualitat i llibertat personal, després d’observar d’una forma raonada i objectiva el món que els envoltava i arribar a la conclusió que només podia ser obra d’un ésser superior a l’home. Els krausistes, mitjançant el perfeccionament de la seva doctrina donaren sentit, cap al 1870, a una mena de religió natural, amb alguns elements positivistes, en la qual home i Déu es trobaven sense imposicions externes de cap tipus.

L’introductor del racionalisme harmònic a Espanya, nom amb el qual fou conegut filosòficament el krausisme, va ser Julián Sanz del Río (1814-1869), qui en 1843, a finals del Trienni Progressista, resultà nomenat professor interí de filosofia de la nova facultat creada en la Universitat Central de Madrid, amb una beca del ministeri de Governació sota el braç que l’encoratjava a viatjar perquè perfeccionés els seus coneixements filosòfics per França, Bèlgica i Alemanya. La voluntat del Govern progressista, amb aquest ajut, era subvencionar algun jove intel·lectual perquè fes de pioner en l’obertura del pensament espanyol a altres corrents distintes, desconegudes fins llavors aquí, de les variants catòliques oficials que copaven tots els llocs de direcció universitaris i les institucions culturals més rellevants del país com l’Ateneu de Madrid. Sanz del Río va iniciar el seu periple europeu amb una estada a París, després anà a Brussel·les –on va conèixer a Ahrens, el qual l’introduí en la filosofia de Krause– i, finalment, s’instal·là a Heidelberg, dedicant-se plenament a l’estudi de les idees del citat autor. [115]Quan tornà a Espanya, amb una conjuntura política desfavorable dominada pels moderats, passà deu anys aïllat del món públic, perfeccionant i sistematitzant les seves pròpies idees i, per fi, en 1854, després de la revolució progressista de juny, s’incorporà a la Universitat, sent la lliçó inaugural del curs 1857-1858 el punt inicial de contacte amb alguns joves interessats en perllongar la seva obra: Fernando de Castro, Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate, etc. Tanmateix, la filosofia europea més avançada del moment estava presidida per l’idealisme d’Hegel i el positivisme de Comte, corrents quasi desconegudes a Espanya.