Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

[1]José de la Revilla: Breve reseña del estado presente de la Instrucción Pública en España con especial atención a los estudios de Filosofía, Madrid, 1854, p. 55.

[2]Olegario Negrín Fajardo (dir.): Historia de la educación en España. Autores. Textos y documentos, Madrid, 2004, p. 177-181.

[3]Els membres de la Comissió eren: Martín González de las Navas, José Vargas Ponce, Ramón de la Cuadra, Eugenio Tapia, Diego Clemencín i Manuel José Quintana (1772-1857). Aquest darrer va néixer i morir a Madrid. De tendència liberal, es va formar en l’enciclopedisme francès, però va defensar amb tenacitat la causa nacional quan els francesos van entrar a Espanya. En aquest sentit, fou secretari de la Junta Central i va redactar el pla d’estudis de 1814. Amb el retorn de Ferran VII va ser empresonat a Pamplona. En morir el rei va reempredre les seves activitats: va ser instructor de la reina Isabel, director d’Instrucció Pública i secretari d’Estat. És autor del poema España después de la revolución de marzo (1808). Altres obres seves en prosa són: Proclamas y discursos políticos i Vidas de españoles ilustres. En tragèdia: El duque de Viseo y Pelayo; i en poesia: Al mar; Al combate de Trafalgar (1805); A la expedición española para propagar la vacuna en América; A la invención de la imprenta (1808). Sobre els projectes reformadors d’aquest moment vegeu Albert Derozier: Quintana y el nacimiento del liberalismo en España, Madrid, 1976, pp. 701-706.

[4]C. Tarrazona: «La educación en el proceso de construcción de la sociedad liberal», dins J. Barrull i M. Botargues (eds.): Història de la cultura: producció cultural i consum social, Lleida, 2000, pp. 219-233.

[5]Carmen García: Génesis del sistema educativo liberal en España. Del «informe» Quintana a la «Ley Moyano» (1813-1857), Oviedo, 1994, pp. 15-20.

[6]M. Puelles: «Introducción», dins Historia de la educación en España. Vol. II. De las Cortes de Cádiz a la Revolución de 1868, Madrid, 1985, p. 13. També, del mateix autor, Educación e ideología en la España contemporánea, Barcelona, 1980, pp. 58-59.

[7]Vegeu els textos a Julio Ruiz Berrio: Política escolar de España en el siglo XIX. 1808-1833, Madrid, CSIC, pp. 361-393. Altre estudi interessant sobre la implementació de la primera instrucció liberal que complementa l’anterior és F. Sanz: «El proceso de institucionalización e implantación de la primera enseñanza en España (1838-1870)», Cuadernos de Investigación Histórica, núm. 4, 1980, pp. 229-268.

[8]Ramón Navarro: La escuela y el maestro en la España contemporánea (1810-1939), Pobla de Segur, 1998, pp. 13-15.

[9]Antonio Viñao: «Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica», dins Historia de la Educación, núm. 3, pp. 153-189; i núm. 4, pp. 168-182.

[10]Antonio Viñao:«Los discursos sobre la lectura en la España del siglo XIX y primeros años del XX», dins Orígenes culturales de la sociedad liberal (España siglo XIX), Madrid, 2003, p. 98.

[11]M. Vilanova i X. Moreno: Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981, Madrid, 1992, p. 68; i A. Viñao: «Alfabetización y alfabetizaciones», dins A. Escolano (ed.), Leer y escribir en España. Doscientos años de alfabetización, Madrid, 1992, pp. 385-410.

[12]Rocío García, Arantza Pareja i Karmele Zárraga: «¿Saber leer? ¿Saber escribir? El proceso de alfabetización en el País Vasco», comunicació presentada al VII Congreso Asociación de Demografía Histórica, Granada, 2004, pp. 8-11.

[13]L. Luzuriaga: El analfabetismo en España, Madrid, 1926; A. Maillo: «Causas del analfabetismo», Revista de Educación, núm. 18, 1956, pp. 11-16; J. Bragulat: «El analfabetismo en España», Revista Calasancia, Madrid, núm. 18, 1959, pp. 131-152; i A. Capitán Díaz: Educación en la España Contemporánea, Barcelona, 2000.

[14]Recollit per L. Luzuriaga: Documentos para la historia escolar de España, Madrid, 1917, vol. II, p. 126.

[15]Fundación Santa María: Historia de la Educación en España y América. La educación en la España contemporánea (1789-1975), vol. III, Madrid, 1994, pp. 50-51.

[16]AML: Exposición de la Comisión de Instrucción Pública sobre Plan de Autores que deben estudiarse interinamente en las Universidades, Madrid, 15 de setembre de 1820, caixa 1.447.

[17]Diario de Sesiones de las Cortes, Legislatura de 1821, vol. III, pp. 2419 i ss.

[18]Vegeu el text complet a Antonio Álvarez Morales: La Ilustración y la reforma de la Universidad en España, Madrid, 1979, pp. 505-519.

[19]Carmen García: Génesis del sistema educativo liberal..., pp. 20-23.

[20]Semi-semanario Ilerdense, núm. 2, 12 de maig de 1822, p. 7.

[21]Semi-semanario Ilerdense, núm. 6, 26 de maig de 1822, p. 8.

[22]M. Puelles: «Introducción», dins Historia de la educación..., pp. 20-23.

[23]R. Navarro: La escuela y el maestro..., p. 24.

[24]J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica de la Instrucción Pública en España, vol. I, Burgos, 1871, p. 416.

[25]Sovint s’ha donat en la historiografia lleidatana com a data de creació de la Comissió la del 31 d’agost, partint d’una errada de Josep Lladonosa: Historia de la Diputación de Lérida, vol. I, Lleida, 1974, p. 134, quan la correcta és la del 31 de gener. J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., vol. II, 1871-1874, p. 108.

[26]M. Puelles Benítez: Educación e ideología..., p. 109.

[27]Arxiu de la Diputació de Lleida (ADL), Boletín Oficial de la Provincia de Lérida (BOPL), 26 de setembre de 1834; J. Lladonosa: Historia de la Diputación..., vol. I, Lleida, 1974, p. 134.

[28]El Plan General de Estudios de 29 de juny de 1821, en els articles que van des del 10 al 20 disposava tot allò relatiu a la instrucció primària. Aquella llei estava en harmonia amb l’article 366 de la Constitució de Cádiz. Juan Miguel Sánchez de la Campa, Carta dirigida al excelentísimo señor Don Pedro Gómez de la Serna. Presidente de la Comisión nombrada por Real Decreto de 30 de Enero de este año para proponer el proyecto de ley en que se establezca el plan general de Instrucción Primaria, Lleida, 1852, p. 10.

[29]BOPL, 4 de juliol de 1834; J. Lladonosa: Historia de la Diputación..., vol. I, p. 130. A. Gil de Zárate: De la Instrucción Pública en España, Madrid, 1855, reedició Oviedo, 1995, vol. I, p. 315. L’estadística enviada per les províncies fou incompleta i mal calculada globalment, doncs es donava un resultat final de 16.000 escoles de primeres lletres per tot Espanya, un nombre excessiu i fora de context amb la realitat. Entre les dades recollides no figuren les de Lleida i altres províncies.

[30]La creació de diputacions encarregades del govern provincial era una vella aspiració dels liberals que en els altres moments en què havien governat ja havien disposat la seva creació. Així, el Plan general de estudios de 29 de juny de 1821 i l’article 366 de la Constitució de Cadis establien que per difondre la instrucció aquesta quedés sotmesa a les diputacions. Juan Miguel Sánchez de la Campa: Carta dirigida..., p. 10. Josep Lladonosa: Historia de la Diputación..., vol. I, p. 57. Per a l’ordenament administratiu vegeu J. Burgueño: Reordenament territorial a l’Espanya contemporània: la província de Lleida (1808-1850), a Espai/Temps, núm. 25, Universitat de Lleida, Lleida, 1995.

[31]Reial Ordre del 4 de desembre de 1835, recollida per Ramón Navarro: La escuela y el maestro..., p. 30.

[32]J. Lladonosa: Historia de la Diputación..., vol. I, p. 364.

[33]R. Navarro: La escuela y el maestro..., p. 30.

[34]Ángel de Saavedra, duc de Rivas (1791-1865) va néixer a Còrdova. En les Corts de Cadis (1812) es va distingir per les seves idees liberals. Va haver d’emigrar d’Espanya, en 1823, davant la reacció absolutista (havia votat a les Corts la incapacitat de Ferran VII). Va romandre deu anys a l’estranger (1823-1833). Quan va morir Ferran VII va tornar a Espanya (1833), acollint-se a l’amnistia decretada per la reina. En 1834, en morir el seu germà, va heretar el títol de duc de Rivas. A partir de llavors, la seva política va ser conservadora. En 1836 fou nomenat ministre de Governació en el gabinet d’Istúriz. Després, va ser ambaixador a Nàpols. En 1854, quan va caure el gabinet San Luis per la revolució progressista, la reina li va encarregar formar govern. Aquell govern va durar pocs dies –mentre es va reprimir la revolució–, essent reemplaçat per la junta que presidia San Miguel. En 1859 va ser ambaixador a París. També va arribar a ser director de la Reial Acadèmia de la Llengua. Va escriure algunes novel·les que han adquirit rellevància en el panorama literari espanyol com: El Desterrado, El sueño del proscrito, El faro de Malta (1834), El Moro expósito (1833-1834), i principalment Don Álvaro o la fuerza del sino (1835). DD.AA.: Enciclopedia de Historia de España, vol. IV (Diccionario biográfico), Madrid, 1991, pp. 735-736.