Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

[35]L’únic tratadista que ha recollit el text íntegre de l’exposició és J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., vol. II, pp. 135-154. La referència és: Ángel de Saavedra (duc de Rivas): Exposicion á su Magestad la Reina Gobernadora en 9 de Agosto de 1836.

[36]Carmen García: Génesis del sistema educativo liberal..., pp. 30-35.

[37]J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., vol. II, p. 155.

[38]Ángel de Saavedra (duc de Rivas): Exposicion á su Magestad la Reina Gobernadora en 9 de Agosto de 1836, recollit per J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., vol. II, pp. 135-154.

[39]José de la Revilla: Breve reseña del estado..., p. 60.

[40]J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., vol. II, pp. 112-113 i 173.

[41]Vegeu el text íntegre del projecte a A. Álvarez Morales, La Ilustración..., vol. II, pp. 589-602.

[42]Citat per A. Bahamonde i J. A. Martínez: Historia de España siglo XIX, Madrid, 1994, p. 485.

[43]Colección de Reales Decretos, Órdenes y Reglamentos relativos a la primera Enseñanza Elemental y Superior, desde la publicación de la Ley de 21 de julio de 1838, Madrid, 1850; ADL, BOPL, 28 de juliol de 1838 i 1 de febrer de 1839.

[44]A. Gómez: Liberalismo y educación primaria en España (1838-1857), Saragossa, 1990, p. 73.

[45]La llei fou completada pel Reglamento de las escuelas públicas de Instruccion primaria elemental, autoritzada pel Marqués de Valgornera. J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., p. 179.

[46]Pedro Gómez de la Serna (1807-1871), advocat, va cursar estudis de cànons i lleis en la Universitat Central d’Alcalá, on també exercí de professor. Va començar la seva carrera política en 1836, com cap polític de Guadalajara. A partir de 1841 fou diputat en diverses legislatures, senador electe i vitalici, subsecretari i ministre de la Governació (1843), ministre de Gràcia i Justícia (1854), conseller d’Estat i d’Instrucció Pública. En 1843, i com a conseqüència de la caiguda d’Espartero, s’exilia a Anglaterra, tornant en 1846 per ser reelegit diputat, formant coalició amb Cortina i Olózaga. Afiliat al Partit Progressista, en 1856 s’adherí al partit de centre parlamentari que van fundar, entre altres, Alonso Martínez i Cortina. DD.AA, Enciclopedia de Historia de España, vol. IV (Diccionario biográfico), Madrid, 1991, pp. 371-373.

[47]J. M. Sánchez de la Campa: Historia Filosófica..., vol. II, p. 160.

[48]José de la Revilla: Breve reseña del estado..., pp. 12-13.

[49]Facundo Infante (1786-1873), va néixer a Villanueva del Fresno (Badajoz) i va morir a Madrid. Militar de professió, es va distingir en la guerra de la Independència, per la qual va ascendir a capità. Les seves idees liberals l’obligaren a emigrar en 1819. De tornada a Espanya, acollint-se a l’amnistia de 1834, va combatre els carlistes, ascendint a coronel, passant després a brigadier i governador militar de Madrid. Fou dues vegades ministre de Guerra. Més endavant, fou nomenat ministre de la Governació en 1841-1842. A la caiguda d’Espartero, va emigrar durant els primers anys de règim moderat, però va tornar en 1847, ascendint a tinent general. Ocupà diversos llocs de relleu a l’Exèrcit, com la direcció de la Guàrdia Civil durant el nou govern d’Espartero (fins 1856), i la presidència de la secció de Guerra i Marina del Consell d’Estat (1860-1863). Germán Bleiberg y altres, Diccionario de Historia de España, Madrid, 1979, p.473.

[50]Vegeu el text íntegre del projecte a A. Álvarez Morales: La Ilustración..., pp. 611-620.

[51]«Plan de Estudios para los Institutos de Segunda Enseñanza», Boletín Oficial de la Instrucción Pública, núm. 64, 15 d’octubre de 1843.

[52]Antonio Viñao: Política y educación en los orígenes de la España contemporánea: examen especial de sus relaciones en la enseñanza secundaria, Madrid, 1982, p. 481.

[53]Carmen García: Génesis del sistema educativo liberal..., p. 52-53; Colección legislativa de España, tom 30, Madrid, 1843, pp. 262-265.

[54]Pedro José Pidal (1800-1865) va néixer a la localitat asturiana de Villaviciosa i va morir a Madrid. Cursà lleis en la Facultat d’Oviedo. Es va enquadrar des d’un principi en les files del Partit Moderat. La revolució progressista de setembre de 1840 el va dur a un curt exili a París. Durant la Regència d’Espartero va retornar a Espanya, dedicant-se al periodisme d’oposició en la Revista de Madrid. A partir de 1843 comença a convertir-se en un dels principals caps civils del Partit Moderat. Més endavant fou nomenat ministre de Governació en el primer ministeri Narváez (1844). Plantejada en el si d’aquest la reforma de la Constitució progressista de 1837, van triomfar les seves tesis de realitzar la reforma en concurrència amb les Corts, derrotant les posicions del marquès de Viluma (ministre d’Estat), que era partidari d’una tornada a un règim de carta atorgada. Més endavant s’oposà als projectes de reforma política de Bravo Murillo, president del gabinet en 1852, pel seu caràcter autoritari, i per considerar-los com una anul·lació del règim representatiu de 1845. Amb la volta del moderantisme al poder en 1856, va ocupar novament el Ministeri d’Estat en el govern de Narváez i, posteriorment, va ser ambaixador a Roma. DD. AA.: Enciclopedia de Historia de España, vol. IV (Diccionario biográfico), Madrid, 1991, 686-687.

[55]Antonio Gil de Zárate (1793-1861). En 1835 fou nomenat director general d’Instrucció Pública i conseller d’Estat. Al cantó de Pablo Montesino, va ser un dels impulsors de la creació de l’Escola Normal Central de Mestres de Madrid en 1839. Va intervenir en la redacció del pla d’estudis de 1845 (Pla Pidal), que reorganitzava els Instituts de Segon Ensenyament, va influir en les directrius de la primera Llei d’educació espanyola (Llei Moyano) de 1857 i va promoure la creació del Cos d’Inspectors d’Ensenyament Primari en 1859. Autor de diverses peces teatrals va ser membre de les Acadèmies de la Llengua i de Belles Arts. Les seves obres principals són: De la Instrucción Pública en España (1855), que pot ser considerada la primera història de l’educació a Espanya, i Manual de Literatura (1844).

[56]José de la Revilla: Breve reseña del estado..., p. 6.

[57]A. Gil de Zárate: De la Instrucción Pública..., capítol VIII.

[58]Vegeu el text íntegre del pla a A. Álvarez Morales: La Ilustración..., pp. 629-666. També, Carmen García: Génesis del sistema educativo liberal..., pp. 55-69.

[59]J. Balmes: El Pensamiento de la Nación, núm. 89 (15 d’octubre de 1845).

[60]M. Menéndez Pelayo: Historia de los heterodoxos españoles, Madrid, reedició de 1978, vol. II, p. 869; i Esteban Medina: La lucha por la educación en España 1770-1970, Madrid, 1977, p. 46.

[61]Nicomedes Pastor Díaz (1811-1863), va néixer en Vivero (Lugo) i va morir a Madrid. Poeta, periodista, notable orador en diverses legislatures que va representar com a diputat a La Corunya i a Càceres; fou ministre en diverses ocasions, ocupant les carteres de Comerç, de Gràcia i Justícia, d’Estat, i va representar a Espanya com a ambaixador a Torí i Lisboa. Fou individu numerari de l’Acadèmia de la Llengua i aquesta corporació va publicar les seves obres completes, en sis volums, entre les quals hi ha importants paràgrafs de la història d’Espanya, com les biografies del duc de Rivas, de Javier de Burgos i de Diego de León. Germán Bleiberg y altres, Diccionario de Historia de España, 1979, Madrid, vol. I, p. 1131.

[62]Real decreto modificando el plan de estudios de 17 de setiembre de 1845, signat per Nicomedes Pastor, dins Colección Legislativa de España, vol. XLI, Madrid, 1849, pp. 295-317.

[63]Ramón María Narváez (1800-1868) va néixer a Loja (Granada) el 5 d’agost de 1800. Militar i polític liberal, i màxim dirigent del Partit Moderat. Va Ingressar molt jove al Regiment de Guàrdies Valons (1815), iniciant així la seva llarga carrera militar. La rivalitat amb Espartero, que es convertí en cap del progressisme després del Conveni de Vergara, potser va propiciar que es decantés cap a posicions moderades. Exiliat a París durant la Regència d’Espartero (1840-1843), va contribuir a organitzar l’anomenada Ordre Militar Espanyola, una associació castrense que apostava per la revolta per derrocar la situació política progressista a Espanya. En 1843 va ser un dels caps de la revolta contra el regent, i es convertí en el màxim dirigent del Partit Moderat. Al maig de 1844 se li va encomanar la formació de govern, i es va decantar per obrir un procés que desembocà en l’elaboració de la Constitució moderada de 1845. El 4 d’octubre de 1847 va ser novament nomenat president del Consell de Ministres, període de govern que es dilataria fins la primavera de 1851, sent només interromput pel govern llampec del comte de Cleonard, que va durar un dia (19 d’octubre de 1849). Posteriorment, fou president de tres gabinets: en 1856, 1864 i 1866. En tots ells va representar la política del moderantisme històric i ortodox de 1845. La seva política en aquells anys es va centrar en la repressió de qualsevol moviment revolucionari. Va morir en la primavera de 1868 (Madrid, 13 d’abril), sent president del govern, mesos abans de la Revolució de 1868. DD.AA.: Enciclopedia de Historia de España, vol. IV (Diccionari biogràfic), Madrid, 1991, pp. 605-607.