Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

En conjunt, l’estadística mostra un ritme diferent segons el marge d’anys tractat. Així, fins al 1830 es dóna un estancament produït per les lluites entre liberals i absolutistes per imposar el seu projecte polític. De 1830 a 1860 es consolida un procés alcista, relativament important, provocat per la voluntat liberal de generalitzar l’educació en tot el país, per la qual cosa no dubtaren en concedir nombrosos casalots dels exconvents confiscats durant la desamortització. Posteriorment, entre 1860 i 1870 el procés de fundació de centres s’alentí progressivament, en gran part, sobretot, per la depuració ideològica moderada que va suspendre a molts mestres per progressistes o republicans i per l’estancament donat a partir de 1868 arran dels fets revolucionaris d’aquells anys.

Quant a l’alfabetització general de la població, els avenços foren més aviat modestos. Ja hem assenyalat, en un altre moment, que França i Gran Bretanya, els països europeus més desenvolupats, tenien uns índexs d’alfabetització que se situaven al voltant del 50% en 1850, mentre que Espanya, en 1841, només tenia un 9,6% de població plenament alfabetitzada més un 14,5% semialfabetitzada (sabia llegir), per un total del 24,1%. La situació en 1860 no millorava gaire segons el cens de població de 1860, que descobria que només el 24,4% d’espanyols havia rebut alguns tipus de formació elemental, mentre que el 75,6% restant continuava sent analfabet. En realitat, el que havia passat de 1840 a 1860 és que la població educada havia millorat en qualitat, dons el 19,9% sabia llegir i escriure, estava plenament alfabetitzat, i el 4,5% només sabia llegir. Els progressos continuaren en anys posteriors, però d’una manera molt lenta. En 1887 l’analfabetisme s’havia reduït al 64,5%, de forma que Espanya només superà el primer nivell d’alfabetització, situat de forma teòrica al llindar del 30%, en la dècada dels 80 del segle XIX. [103]

En general, i per tancar aquest apartat, podem dir que la Llei Moyano fou la primera normativa general de l’educació espanyola per a tots els nivells d’instrucció pública i la culminació del projecte liberal en aquest àmbit. La voluntat normativa que tingué, fou la de recollir i organitzar tot el conglomerat de documents relatius a la instrucció pública espanyola. Per això, la seva base foren, amb els retocs que van creure convenient introduir els moderats, la Llei Somoruelos del 38 per a la instrucció primària i el Pla d’Estudis elaborat pel binomi Pidal-Gil de Zárate en 1845 per a l’ensenyament secundari i superior. La llei del 57 ratificava l’ensenyament primari general i incidia, en termes globals per a tots els nivells educatius, en el centralisme, l’homogeneïtzació de l’ensenyament a tot l’Estat i la recuperació del paper de guia moral que havia desenvolupat fins al 1833 l’Església, que vetllaria ideològicament perquè els continguts globals de l’ensenyament espanyol no s’apartessin de la moral catòlica, que amb el liberalisme quedava supeditada a les disposicions de les autoritats civils i el Govern. [104]La normativa era ambigua i conservadora, cosa que li permeté perllongar, amb una multitud de retocs, això sí, la seva existència legal fins al 1970.

CULTURA, PENSAMENT I LA SEVA INFLUÈNCIA EN LA PEDAGOGIA ESPANYOLA FINS A 1868

Els corrents de pensament dominants en el segle XIX espanyol van marcar els discursos pedagògics del moment, encara que, tot ho hem de dir, les argumentacions filosòfiques hegemòniques sempre estigueren amarades d’un fort contingut religiós peculiar i autòcton que presidí la creació dels pensadors i autors vuitcentistes més destacats. Seguint l’estela deixada per la Il·lustració francesa durant el segle XVIII, a Espanya l’obertura filosòfica de la primera meitat del XIX continuà sota l’influx gal, en aquest cas per l’eclecticisme racionalista sistematitzat de Victor Cousin, introduït aquí per Tomás García Luna, que fou una doctrina seguida per gran part dels liberals de centre i per l’esquerra moderada. Paral·lelament, i sempre parlant en termes molt generals, des de mitjan segle s’anaren estenent algunes idees filosòfiques alemanyes, principalment d’Hegel i Krause, que foren adoptades per uns quants professors d’ideologia republicana en algunes universitats. Aquestes dues tendències, a grans trets, donaren sentit a dues corrents de pensament, l’eclecticisme i el krausisme, que discutiren, per primer cop i com a novetat destacada del segle, la supremacia del catolicisme com a única via filosòfica explicativa en territori espanyol. Davant aquests intents d’atansament a les corrents de pensament europeu, que sempre arribaren al nostre sòl diluïdes i desfasades en el temps, la filosofia espanyola oficial del XIX, principalment en les dècades centrals de la centúria, continuà dominada pel pensament espiritual i tradicional (Jaume Balmes i Juan Donoso Cortés), encara que fent un esforç, cadascuna a la seva manera, per situar-se en el nou context social generat pels canvis polítics que introduïa el liberalisme en la nació.

Tanmateix, pecaríem de parquedat explicativa si ens referissin a les distintes corrents de pensament d’una forma aïllada, i no atenguéssim a la significació global que tingué el romanticisme per a la societat espanyola a partir de la dècada de 1830. El romanticisme, que en el context europeu començà la seva singladura en el trànsit del segle XVIII al XIX, fou inicialment un moviment cultural que més endavant es desenvolupà a tots els ordres socials, de tal manera que impregnà totes les manifestacions de la vida pública, tan espanyola com europea, fins a ultrapassar l’equador de la centúria.

El Romanticisme

Durant la primera meitat del segle XIX s’articulà des de diferents vessants el romanticisme com a corrent cultural. El moviment, en sí mateix, encetat a Espanya per alguns escriptors, també polítics, com Francisco Martínez de la Rosa, La conjuración de Venecia (1834) o el duc de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sinó (1835), així com per alguns articulistes i poetes més joves com Larra i Espronceda, amarà la vida pública i política de la societat en general, creant un comportament o psicologia romàntica prou característic d’aquell temps. La influència ambiental del moviment fou tan potent que, fins i tot, la pròpia vida d’algun dels seus seguidors, d’una forma intencionada, és clar, es convertí en una tragèdia real, símil de les obres que ells mateixos volien crear.

En realitat, romanticisme no era identificador de liberalisme, ni de carlisme o republicanisme, ni tampoc de provincialisme o Renaixença, era més aviat essència de vida, recerca d’identitat, defensa agosarada, fins a la mort si calia, dels ideals que donaven sentit a societats i persones. En aquest sentit, Jaume Vicens i Vives definia el romanticisme espanyol de la primera meitat del segle XIX com la plasmació d’una realitat més essencial que material:

Si el romanticismo existió, y de ello caben pocas dudas, porque fue ya afirmación en sus creadores, existió primero en cuanto a hecho social general, difuso en el seno de la sociedad y transparente en alguno de sus miembros; y luego, como mentalidad propia de una o dos generaciones, capaz de imponer un estilo a cuanto se emprendiera, desde el breve madrigal a la ambiciosa creación política. [105]

Per entendre aquest període històric tan complicat (1833-1868) en què, en determinats moments, es superposaren les revoltes, guerres, pronunciaments i tota mena de conflictes socials i polítics un darrera de l’altre, sense temps material per assimilar-ne el contingut del que pretenien els protagonistes de cadascun, s’ha d’anar a la cerca de la mentalitat de l’home tipus d’aquell moment, que vivia apassionadament la vida com si cada instant fos l’últim alè.