Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

En aquest sentit, si bé és cert que Sanz del Río va contactar amb alguns dels seus seguidors en el seu viatge per Europa, no foren els sistemes de Kant, Fichte, Schelling, Hegel o Comte els que l’entusiasmaren, sinó les idees desenvolupades per un fosc deixeble de Kant que, exceptuant Espanya, pràcticament no fou seguit enlloc. Sanz del Río va trobar en Krause el que cap altre sistema filosòfic podia oferir al seu esperit, profundament catòlic, que tractava de conciliar religió, un cert socialisme i ciència. En aquest sentit, el racionalisme harmònic krausista va conjuminar la tendència filosòfica del progressisme espanyol, molt retardat i sense solidesa teòrica respecte a l’europeu, que no s’atrevia a renegar del catolicisme i, mitjançant aquest sistema argumental, pretenia aliar religió i ciència per explicar la veritat absoluta. [116]

Les línies mestres del complex pensament de Krause són difícils de resumir en poques paraules. El seu racionalisme harmònic, per exemple, introduïa la idea del panenteisme, amb el qual Krause tractava de fugir del panteisme (doctrina segons la qual Déu i l’univers són una mateixa realitat, mancats de diferència fonamental en la seva substància), defensat per Schelling o Spinoza. Altrament, el panenteisme podia resumir-se en la següent fórmula: el món no està en Déu, ni tampoc és Déu mateix, sinó que és en Déu i mitjançant Déu. Tan complicada formulació pretén idealitzar a Déu com un ésser essencial infinit, capaç d’abastar elements diversos i contraris, i enllaçaria amb la idea d’unitat d’esperit i naturalesa de la humanitat, qüestió que preocupava especialment a Sanz del Río. [117]Per tant, en el pensament de Krause, seguit pels seus deixebles espanyols, es conjumina la unió de l’Esperit i la Natura en la Humanitat, de tal manera que aquesta està composta d’un conjunt d’éssers que s’influeixen mútuament i es vinculen a Déu, que aglutina la unitat suprema. La Humanitat, en la seva evolució històrica, havia passat per diferents graus d’ascens a Déu, trobant el seu punt culminant en la Humanitat racional, que no és altra cosa que la pura gravitació cap al Bé suprem.

Un dels aspectes que té major importància en la recepció del pensament de Krause a Espanya és l’aplicació de la seva doctrina metafísica en el camp de l’ètica i de la filosofia del dret. Contrari a la teoria absolutista de l’Estat sustentada per Hegel, Krause s’inclina a favor del que denomina associacions de finalitat universal, tals com la família o la nació, enfront d’altres associacions, com l’Església o l’Estat, que no són sinó l’instrument per a la realització de la moral i la llei. El veritable fonament de la moralitat es troba en les primeres organitzacions, de tal manera que la unió d’aquestes associacions universals peculiars condueix a una federació mundial que pot proporcionar a cadascun dels seus membres la participació en la raó suprema i el bé universal. [118]

Ara bé, el krausisme espanyol no es limità a copiar a Krause, ja que Sanz del Río desenvolupà les seves pròpies idees en la traducció del llibre bàsic del filòsof alemany, Urbild der Menschheit (1811), titulat en castellà Ideal de la Humanidad para la vida, 1860, que fou el manual seguit pels seus deixebles.

En aquest sentit, el krausisme espanyol adquirí vida pròpia, adaptant-se a les necessitats intel·lectuals dels seus protagonistes i del país d’acollida. En realitat van prendre d’ell, sobretot, la seva acceptació de Déu com a ens superior de l’univers, així com l’intent de conciliació que tenia de la religió i l’avenç científic del XIX per argumentar la seva corrent de pensament, que anà agafant, amb el temps, vida pròpia. Amb tot, la real importància del krausisme no radicava en el seu sistema explicatiu sobre els avatars de la humanitat, doncs estava una mica passat de moda en el context filosòfic europeu, sinó en què suposà un revulsiu per als estancats ambients intel·lectuals espanyols del moment, ofegats pel pensament oficial integrista, imposat per decret pel Govern moderat.

El krausisme espanyol no fou una escola estrictament filosòfica, sinó un complex moviment intel·lectual, religiós i polític que va agrupar a l’esquerra burgesa liberal i va propugnar la racionalització de la cultura espanyola. Els seus partidaris van participar principalment dels àmbits ètics, legals, sociològics i pedagògics, i van promoure un vast moviment educatiu amb connotacions populars que va quallar en la creació de la Institución Libre de Enseñanza, a càrrec de Giner de los Ríos en 1876, que fou anterior a altres moviments pedagògics internacionals com les escoles de Parker, Dalton i Putney als Estats Units; les escoles experimentals de la Telegraph House, fundades per Bertrand Russell, o les escoles Montessori italianes.

En conseqüència, més que filosofia, el krausisme es féu un estil de vida per als seus seguidors, que van substituir els pressupòsits tradicionals de la religiositat espanyola per una moral austera, el conreu de la ciència i una religió semisecularitzada. Podem enquadrar cronològicament el krausisme entre els anys 1850 i 1880, sent la dècada central, que va de 1860 a 1870, la del seu màxim esplendor. En definitiva, el krausisme fou la renovació cultural i el despertar del pensament espanyol més important que es produí amb anterioritat a la revolució del 68, potser perquè la realitat filosòfica del país, també ho hem de dir, comptava amb molt pocs recursos teòrics on poder acudir en aquell moment.

En aquest sentit, el krausisme marcà la cultura del país i allargà la seva vigència fins al primer terç del segle XX, i encara trobem petjades del seu pas en intel·lectuals i polítics contemporanis com Aranguren o Tierno Galván. Tanmateix, la profunda religiositat dels krausistes xocava contínuament amb el tradicionalisme i integrisme de l’Església oficial. El problema religiós és, potser, una de les claus per entendre correctament les peculiaritats del moviment krausista. Així, per exemple, la publicació de l’encíclica del papa Pius IX –Quanta cura, al desembre de 1864, acompanyada d’una llista de vuitanta proposicions titulada Syllabus complectens praecip nostrae aetatis errores, en la qual es condemnava el pensament lliure, l’agnosticisme, el materialisme, el nacionalisme, l’anticlericalisme, el regalisme, el liberalisme i la francmaçoneria– provocà una profunda repercussió en el món catòlic i, fonamentalment, entre els creients liberals. El catolicisme liberal, encapçalat per Lammenais, Lacordaire i Montalembert, sota el lema: Una Església lliure en un Estat lliure, s’oposava a la intervenció eclesiàstica en la vida pública i, sobretot, a la teocràcia que el tradicionalisme ultramontà aspirava a implantar. El Syllabus del papa Pius acabava amb les il·lusions d’obertura engegades pel congrés de Malines, celebrat uns mesos abans. Així, quan en 1870 el Concili Vaticà I va definir el dogma d’infal·libilitat del papa, va empènyer a molts catòlics liberals, entre els quals estaven els krausistes i un bon nombre d’escriptors, polítics i homes de ciència, a apartar-se de l’obediència a l’Església i Roma. A partir de 1870, una part de la intel·lectualitat espanyola es desplaçà cap a l’anomenat cristianisme racional o religió natural, que rebutjava el dogma, així com qualsevol misteri o miracle. En definitiva, el fracàs de la revolució de 1868 condemnà l’hegemonia que havia exercit el krausisme en el pensament polític i filosòfic espanyol, de tal manera que la cultura espanyola més progressista engegà un atansament al positivisme i l’empirisme; sobretot quan es confirmà la Restauració borbònica, en 1875, a partir d’una organització estatal dominada per corrents ideològics catòlics, altre cop, conservadors.