Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

El romanticisme visqué de la utopia, de manera que cap aspiració, per agosarada que semblés, era irrealitzable per a l’home vuitcentista. Més que ideals polítics o evidències culturals concretes, el moviment amagava una forma de fer les coses, una manera de prendre’s la vida o un estil, si més no. És per això que de la font del romanticisme van beure totes les ideologies polítiques del moment, de forma que serví d’inspiració al liberal burgès que volia imposar un nou ordre de coses, així com al camperol empobrit carlí que sortia als camps per defensar uns difusos drets forals. En el fons, tots dos tenien en comú que creien en el que estaven fent i lluitaven a mort per defensar els seus ideals. Per tant, el moviment fou una afirmació de la individualitat i l’acció directa davant les estrictes normes i el comportament dibuixat pel neoclassicisme i el catolicisme al llarg del XVIII.

En aquest sentit, Iris M. Zabala identifica dues onades de romanticisme a Europa. La primera fou revolucionària fins que l’antic règim va caure. Aquesta fase estava inspirada en la Il·lustració francesa del segle XVIII i el primer romanticisme alemany. Al final de la dècada dels trenta i començament dels quaranta, una segona onada romàntica, radical i republicana, sorgí amb força com a resposta a l’acomodament dels antics romàntics, molts d’ells burgesos que ja havien aconseguit drets polítics. El «romántico rebelde (aunque provenga de las filas de la clase media) busca el mundo espiritual, la experiencia personal intensa y la libertad. Cultiva así la excentricidad e intenta que su vida toda –personal y pública– sea un desacato de normas: Espronceda y Larra serán tal vez los mejores exponentes». [106]

Tot i que en el paràgraf anterior s’identifica el romanticisme amb individus republicans o progressistes radicals que intentaven canviar les bases polítiques de la societat, el moviment en sí mateix no és propietat d’ells ni de cap ideologia politicofilosòfica en voga. El romanticisme quallaria més com un sentiment, una visió, una forma o una mentalitat, més social que personal, més general que particular.

En aquest sentit, Jean Descola fa una exposició més global del romanticisme en la que no exclou cap pensament ni ideologia. Per a ell, s’havia de captar o respirar més que cercar-lo en algunes creacions concretes, on també era visible, doncs practicaven «el culto al yo, exhibiendo un amor a menudo teatral por la humanidad. ¿Cómo no se es entonces liberal? De igual manera la crisis social y política de la época ha obligado a los románticos a afirmar y forzar su personalidad. Hay que ser un héroe. Don Carlos, Zumalacárregui, Espartero y Narváez son héroes románticos». [107]

Efectivament, romàntics eren els carlistes tradicionalistes, els burgesos liberals o els progressistes eclèctics. Tots en conjunt formaven una societat peculiar, en la qual cada individu era una peça angular que la feia funcionar i era perfectament conscient del paper que jugava. Ningú semblava acceptar la seva sort o els destins que marcava el segle sense participar i prendre partit. La psicologia de l’home mig de mitjan XIX, per insignificant que pugui semblar-nos des de la nostra perspectiva d’anàlisi actual, el portava a l’acció directa per intentar modificar amb la seva col·laboració el que no li agradava del món en què vivia. Partint d’aquestes premisses, probablement resulta més fàcil entendre la dialèctica emprada pels individus públics d’aquell moment i la transcendència de les seves accions davant els membres de la seva comunitat, que no dubtaren en llançar-se al camp de batalla o aixecar barricades a les ciutats si creien que els seus drets podien resultar lesionats per accions indirectes. En conseqüència, els intel·lectuals i filòsofs espanyols no escaparen a la tendència romàntica general del moment i participaren activament en la vida pública, de manera que els seus arguments ompliren de contingut les noves propostes sociopolítiques amb la voluntat d’adaptar el pensament espanyol als, molt més, desenvolupats corrents europeus.

El tradicionalisme

La ideologia tradicionalista catòlica tenia unes fondes arrels a Espanya, on la religió havia mantingut un pes excessiu i superlatiu en tots els ordres que influïen en el desenvolupament de la societat fins a començaments del segle XIX. L’entrada de noves idees filosòfiques i polítiques, entre el final del set-cents i 1812, culminaren amb la presa del poder estatal per part dels liberals instal·lats a Cadis, desplaçats a aquell indret per la invasió napoleònica. Allí redactaren una Constitució molt progressista pel moment cronològic que vivien, els plantejaments de la qual feren reaccionar a l’escola escolàstica, que mitjançant els escrits de l’eclesiàstic neotomista Jaume Balmes i del polític ultramontà Juan Donoso Cortés reiterava la vigència del pensament religiós davant els nous corrents filosòfics positivistes (empirisme, kantisme i idealisme), polítics (liberalisme) i culturals (romanticisme) que amb el nou segle penetraven en el si dels ambients intel·lectuals del país.

Concretament Balmes, des de la seva prolífica obra, amarada d’espiritualisme creient, atacava amb virulència el liberalisme i el nou món que esdevenia i combatia el tradicional que ell defensava. [108]En un dels seus escrits s’enfrontava a l’obra del filòsof francès moderat de tendències eclèctiques François Guizot, Historia de la civilización en Europa (1828), en la que aquest autor defensava el principi de tolerància, com a punt intermedi situat entre el despotisme i l’anarquia, el qual havien adoptat les societats europees més avançades i havia fet possible el seu progrés. El filòsof francès concloïa que, en cas contrari, la societat que es mostrava intolerant s’estancava científicament i, en conjunt, no evolucionava. Finalment, Guizot concebia i defensava el cristianisme d’una forma tolerant, de tal manera que les freqüents reaccions intolerants que tenia l’Església d’aquell temps l’allunyaven de la seva pròpia finalitat en el món i de l’individu comú. Aquest era un llarg debat, que s’havia originat a Europa al llarg del segle XVIII quan Voltaire (François-Marie Arouet), John Stuart Mill, Jeremy Bentham i altres filòsofs havien defensat la necessitat de bastir una religiositat tolerant que no ofegués el progrés de les ciències, enfront les opinions escolàstiques dels tradicionalistes, que creien que la tolerància propagaria nombroses errades morals que conduirien per un camí equivocat a la humanitat. En part, era la nova versió de la, per un altre cantó, tradicional lluita filosòfica entre el catolicisme, majoritàriament més conservador, i el protestantisme, més obert a les noves corrents socials.

Balmes reobrí de nou la polèmica en un ambient, com l’espanyol, que li era majoritàriament favorable, de forma que la seva veu fou portaveu del catolicisme oficial més renovador davant el liberalisme polític i les incipients corrents socialistes del moment. Les seves opinions tingueren un ampli ressò internacional i foren seguides pel cardenal Mercier, fundador de l’escola conservadora de Lovaina. Bàsicament, el clergue català relacionava tolerància amb voluntat d’obrar amb maldat, tot afirmant amb rotunditat: «tolerancia: ¿qué significa esa palabra? Propiamente hablando significa el sufrimiento de una cosa que se conceptúa mala, pero que se cree conveniente dejarla sin castigo. Así se toleran cierta clase de escándalos, se toleran las mujeres públicas, se toleran estos o aquellos abusos; de manera que la idea de tolerancia anda siempre acompañada de la idea del mal. Tolerar lo bueno, tolerar la virtud, serían expresiones monstruosas. Cuando la tolerancia es en el orden de las ideas supone también un mal entendimiento: el error. Nadie dirá jamás que tolera la verdad». [109]