Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

En l’aspecte educatiu la Llei Moyano, aprovada en 1857, s’imposà definitivament com el document educatiu liberal, perquè els anys posteriors, fins al 1875, demostraren a moderats i progressistes que no podien imposar un codi particular a la seva concepció política sense comptar amb els plantejaments dels seus rivals. La llei del 57 fou hegemònica fins al 1970, salvant els coneguts períodes revolucionaris de la història espanyola, perquè tenia el suficient grau de indefinició en el seu articulat, per la qual cosa permetia governar educativament a moderats i progressistes amb les pautes pedagògiques més generals dels seus programes.

Primeres mesures concretes per normalitzar l’educació

La voluntat liberal de generalitzar l’educació es plasmà d’una forma pràctica i definitiva a partir de la dècada dels trenta. En aquest sentit, per exemple, les autoritats lleidatanes, seguint les pautes dictades pel codi Somoruelos, constituïren, el 27 d’octubre de 1838, la primera Comissió Provincial d’Instrucció Pública de Lleida, sota la presidència del cap polític Juan Gutiérrez, qui actuà com a mestre de cerimònia de l’acte fundacional i cedí el seu despatx per a la reunió. Acompanyaven al governador polític, Joaquim Soteres, en representació de la Diputació; el xantre de la catedral Anastasi Fleix, delegat pel bisbat, (cal dir que el bisbe Julià Alonso havia fugit cap a terres del Solsonès per anar a donar suport a la revolta carlina); el notari Manel Fuster Vaquer i l’advocat Ramon Tarragona, aquests dos últims en qualitat de vocals ciutadans de Lleida. Una ràpida revisió biogràfica dels membres de la citada comissió ens mostra l’evidència d’uns individus aliens a la pedagogia i la didàctica, cosa que en un futur immediat ocasionà nombroses crítiques per part del cos de mestres, que patí les inexpertes decisions d’aquest tipus de personal. No fou fins al 1856 que es corregí, en part, aquest dèficit amb la publicació d’una Reial Ordre, el 10 de desembre, que establia l’entrada del director de la normal en cada capital de província i del mestre més antic de la localitat, aquest només amb vot consultiu, en l’esmentada assemblea.

Inicialment, la Comissió Provincial no tardà gaire temps en redactar una circular, el 31 d’octubre de 1838, en què apressava als pobles amb escola de la província perquè constituïssin les comissions d’instrucció pública locals determinades per la llei. [94]Les atribucions generals d’aquestes reunions eren tenir cura de les condicions materials de les escoles de tota la província, proposar al govern les mesures adients per desenvolupar l’ensenyament primari, vigilar les inspeccions de les escoles, observar els mètodes dels mestres i castigar els que no ensenyessin amb una metodologia correcta, nomenar les comissions d’exàmens anuals, elaborar les estadístiques que pogués reclamar el Govern i dirigir les comissions d’instrucció locals. [95]

En aquest sentit, cada poble amb escola primària tenia l’obligació de constituir una Junta Local d’Instrucció Pública presidida per l’alcalde, i integrada per un clergue, un regidor i dos veïns instruïts de cada localitat, quedant supeditada, en la jerarquia administrativa, a la comissió provincial.

L’organigrama administratiu per controlar l’ensenyament provincial es completà, mitjançant un Reial Decret expedit el 30 de maig de 1849, amb la creació d’una Inspecció d’Escoles Primàries per a cada província. Al començament, a Lleida només li corresponia un inspector per a tota la seva demarcació territorial, el qual visitava els centres amb un uniforme oficial, estava obligat a viure en la capital i cobrava un sou de 8.000 rals anuals. La missió principal de l’inspector era examinar les escoles i vetllar per al compliment de la legalitat en matèria educativa en tots els establiments que tenia assignats.

L’estructura administrativa de la instrucció pública espanyola havia quedat definida en 1850, per tant, sota la direcció superior d’un ministre (el de Foment fins al 1851 i el de Gràcia i Justícia fins al 1854), que actuava assessorat pel Consell Reial d’Instrucció Pública, i comptava amb el suport de la Direcció General d’Instrucció Pública per executar les decisions polítiques referents a l’ensenyament; a més d’un cos d’alta vigilància compost per quatre inspectors que tenien la missió de fer respectar la llei. A cada província, hi havia un inspector per a la vigilància immediata dels centres educatius i una Comissió Superior Provincial d’Instrucció Pública, presidida pel governador civil i composta per un diputat provincial, un clergue, dos ciutadans, l’inspector provincial i un secretari, per als temes més generals. En cada municipi es creava una Comissió Municipal d’Instrucció Pública, que depenia jeràrquicament de l’anterior, composta per l’alcalde, president, el capellà i dues persones de la localitat amb una vàlua vital contrastada. [96]

No obstant això, la Llei General d’Instrucció Pública de 1857 també variava un xic l’estructura organitzativa de l’ensenyament. De fet, el canvi primordial fou el del nom de l’organisme encarregat de vetllar pel compliment de la legislació educativa en la província, que passà a denominar-se Junta Provincial de Instrucción Pública. El governador polític continuava com a president i era l’encarregat de seleccionar una terna de persones per a cada càrrec de la nova junta, la qual es formava amb un diputat, un conseller provincial, un membre de la Comissió Provincial d’Estadística, un catedràtic d’institut (preferentment el director), un regidor municipal, l’inspector de les escoles, un sacerdot i dos o més pares de família.

En aquesta línia, les comissions locals foren substituïdes per les Juntes Locals de Primera Ensenyança, les quals es constituïen amb el mossèn del poble com a president, el síndic municipal, un regidor i dos pares de família, encara que si el poble passava de 2.000 habitants havien de ser dos els regidors de la junta i tres els pares de la nova comissió. Tot i els canvis de denominació, les atribucions de les juntes o comissions, tant provincials com locals, foren les mateixes al llarg de tot el període analitzat, quedant en molts casos els mestres, en tot aquest procés cronològic, a expenses de les decisions preses per persones alienes al fet educatiu, amb els enormes perjudicis que aquesta circumstància els va ocasionar en general.

En un altre sentit, donat que fins al curs 1840-1841 no es començaren a fundar les escoles de magisteri provincials amb l’objectiu de normalitzar les matèries i mètodes comuns per a l’ensenyament de les primeres lletres arreu de l’Estat, l’accés al cos de mestres continuà regulat mitjançant la simple superació d’exàmens públics, als quals concorrien els aspirants sense més requisit acadèmic que la seva pròpia voluntat. La llei Somoruelos de 1838 establia en l’article número 20 que un codi especial marcaria les èpoques i el sistema d’avaluació. El novell reglament de mestres encara tardà 15 mesos en ser elaborat i publicat pel Govern, de forma que fins a començaments de 1840 el Butlletí Oficial de la Província, recollint el que disposava la Reial Ordre del 17 d’octubre de 1839, no edità un nou reglament d’exàmens. El document establia unes condicions mínimes per presentar-se a les oposicions com la fe de baptisme, tenir 20 anys complerts i un certificat de bona conducta expedit per l’alcalde i el mossèn de la localitat d’on provenia cada aspirant.

La nova llei establia dues categories en la qualificació dels mestres, elemental i superior, en contraposició a les quatre establertes en l’antic règim. [97]Les proves concretes per obtenir el títol de mestre eren escrites i orals, i els aspirants es podien apuntar a la secretaria de la Comissió Provincial, com a molt tard tres dies abans dels exàmens. Els exàmens per adquirir la condició de mestre elemental constaven de diverses proves amb preguntes sobre Religió i Moral (text de Pintón) i el catecisme històric de l’abat Fleury; la lectura d’un llibre imprès i un altre manuscrit, amb lletra antiga i moderna; cal·ligrafia en majúscules i minúscules; exercicis matemàtics de principis d’aritmètica, en la seva part pràctica i teòrica; i exàmens sobre gramàtica castellana i mètodes d’ensenyament i la seva aplicació. Els alumnes, segons deia el text, rebrien paper per a les proves, però havien de presentar-se amb la seva ploma i tinta. Altrament, els que volguessin examinar-se per a la categoria de mestre superior havien de resoldre correctament regles de tres, nombres fraccionaris i decimals en l’apartat d’Aritmètica; exercicis de Geometria General i mostrar aptitud per al Dibuix Lineal; demostrar nocions generals en Física, Història Natural (una mena de ciències naturals) i Geografia i Història, a banda de superar les proves de Religió i Moral que es requerien als mestres elementals.