Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Tanmateix, molt aviat aquest inconcret redactat ocasionà problemes entre el professorat proper als moviments demòcrata i krausista, quan en els anys immediatament anteriors a la caiguda d’Isabel II (1868), altre cop d’un gran integrisme religiós i amb governs molt conservadors políticament parlant, foren expulsats de les universitats espanyoles alguns reconeguts professors com Francisco Giner de los Rios, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i Sanz del Río per la seva defensa a ultrança de la llibertat de càtedra. [84]

Curiosament, Claudio Moyano, el ministre de Foment que signà la llei del 57, [85]cessà en les seves funcions al mes següent d’haver publicat l’esmentada norma, que havia estat redactada tres mesos després que el Govern facultés a una comissió perquè elaborés la llei. L’assemblea va tenir poc poder de decisió davant el protagonisme adquirit pel ministre Moyano, «afanoso por colocar su nombre entre los legisladores de Instrucción, tomó a su cargo realizar en una ley lo que ambulante y descosido andaba por reales decretos, tan pronto observados como proscritos». [86]

A grans trets, la Llei Moyano pretenia donar estabilitat al sistema educatiu espanyol, que des de l’adveniment del liberalisme no havia pogut definir un model concret de consens, tot i que és cert que, d’una o altra manera, les mesures aplicades a l’ensenyament s’havien anat implantant gradualment. D’entrada, el codi ratificava la instrucció obligatòria de tots els espanyols compresos entre els 6 i 9 anys (quatre cursos acadèmics), sota pena d’una multa per als pares que no complissin la disposició que anava dels 2 als 20 rals, però no establia la gratuïtat de l’ensenyament obligatori, que només es donava, com ja s’havia fet fins llavors, per als estudiants més pobres que volguessin anar a l’escola. La secundària, tot i que la llei del 57 decidia que es fes en dos trams, quedà regulada posteriorment pel reglament aprovat el 26 d’agost de 1858, que obligava a fer l’ensenyament mitjà en un sol tram de sis anys.

El codi també establia una rigorosa jerarquia de càrrecs en forma piramidal, al capdamunt dels quals se situava el ministre de Foment, seguit pels rectors dels 10 districtes universitaris en què s’havia dividit territorialment la nació i els directors dels instituts, que exercien el control administratiu de l’educació, delegats pel rector, en les capitals de província sense universitat. La mesura consolidava el centralisme de la política moderada, que pretenia instaurar un rígid control des de la capital a les delegacions provincials. Finalment, el reglament donava enormes avantatges a les congregacions catòliques per a l’establiment de centres d’ensenyament gestionats sota el seu patrocini, de forma que també es consolidava el pacte Església-Monarquia-Partit Moderat amb l’objectiu d’enfortir l’ensenyament confessional.

Per un altre cantó, la Llei Moyano variava molt poca cosa les línies generals que establia la llei del 38 quant a instrucció primària, i els posteriors plans acadèmics moderats de 1845 i successius per a l’ensenyament secundari i superior, doncs més aviat fou un recull general de tot el cos legislatiu que s’havia elaborat sobre l’educació des de l’adveniment polític liberal amb uns mínims retocs fruit de l’experiència en l’aplicació de les normatives anteriors, marginant, això sí, les disposicions ultramontanes dels governs influïts pels tradicionalistes de mitjan segle. Amb tot, sí que cal recalcar, com ja hem apuntat abans, que la llei del 57 establia que l’ensenyament continués sent competència del Ministeri de Foment, en contra del sector neocatòlic del Partit Moderat que volia que tornés a dependre del de Gràcia i Justícia; també es creava el càrrec de director general d’instrucció pública i es constituïa el Real Consejo de Instruccion Pública, format per 30 individus i un president nomenats pel rei, que tenia una funció assessora i consultiva del govern en tots els nivells educatius. [87]

La norma Moyano, a grans trets, ratificava les bases generals sobre les quals s’havia edificat l’educació liberal espanyola en els anys immediatament anteriors; per tant, dividia en tres nivells l’ensenyament (primari, secundari i superior), establia una jerarquia de tots els centres educatius segons la importància de la població que els acollia, tenint majors recursos educatius la capital de la nació (Madrid), seguida de les altres nou ciutats amb universitat (Barcelona, Salamanca, Granada, Oviedo, Santiago, Sevilla,

Valladolid, València i Saragossa), de les capitals de província de primera, que confirmaven la presència d’un institut de secundària i una Escola Normal de mestres, i de segona, amb només un institut, i la resta de ciutats i pobles espanyols, que tindrien centres educatius primaris superiors o elementals d’acord al nombre d’habitants de cadascun dels ens geogràfics municipals. Repetim que la nova llei només considerava l’ensenyament primari elemental com obligatori entre els 6 i 9 anys, però no contemplava la seva gratuïtat universal, doncs només els alumnes que acreditessin la seva extrema pobresa i assistissin a l’escola podien gaudir de la instrucció més elemental de franc. Finalment, modificava alguns aspectes dels continguts dels plans d’estudis dels tres nivells educatius, i creava algunes noves facultats i ensenyaments especials superiors de caràcter científic i tècnic que volien solucionar les mancances en aquest camp del coneixement i que detallarem més endavant.

La llei del 57 venia a posar fi, temporalment, a l’acumulació anterior de documents que regien legalment l’educació espanyola tals com disposicions, ordres, decrets i la resta de paperassa ministerial que en conjunt formava una gran teranyina legal que dificultava l’establiment de la instrucció d’una forma homogènia. Per exemple, fins a la Llei General del 1857, tal com afirmava el catedràtic Sánchez de la Campa, l’educació primària no estava regulada solament per la ley de 21 de Julio de 1838, esto fuera una cosa nunca vista; V. E. conoce multitud de Reales decretos, órdenes y circulares que se han publicado desde 1838; hoy se fundaba para mañana destruir; á cada nueva disposicion miles de aclaraciones: á cada nuevo pensamiento nuevas reformas. El estudio de la coleccion de estas Reales órdenes es la prueva mas concluyente que puedo presentar á V. E. en apoyo del aserto establecido mas arriba de que nunca ha habido un pensamiento en asuntos de instruccion pública. [88]

El mateix professor s’entretingué a comptar les lleis relatives a la instrucció primària del 21 de juliol de 1838 al 21 de novembre de 1843, resultant dels seus càlculs una llei, quatre reglaments, i trenta-quatre reials ordres. L’eminent estudiós espanyol concloïa: «pobres maestros de escuela á quienes al entregarles el título se les daba un abultado tomo en 4º español, de letra compacta, atestado de reglamentos, decretos, órdenes, circulares y demás fárrago, para cuya sola lectura tenian que emplear mas de un mes!» I això que aquell període, segons Sánchez, podia considerar-se tranquil, legalment parlant. [89]

Tanmateix, el consens engegat per la Llei Moyano entre moderats i progressistes aviat es trencà. L’entrada de noves idees emparades pel moviment krausista en la universitat encetà un nou episodi de l’etern debat sobre la llibertat d’ensenyament. La traducció i expansió del llibre i les idees del filòsof alemany Krause en el si dels claustres universitaris, significà la primera amenaça seriosa per al control de l’educació que exercia el catolicisme. El Ideal de la humanidad para la vida, títol amb què fou traduït per Sanz del Río (1860) el llibre de Krause, representava l’antítesi de l’immobilisme eclesiàstic, la tolerància i llibertat de pensament, i una fe absoluta en l’educació com a medi de regeneració de l’home.