Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

Així, en primer lloc, la Regència encapçalada per Espartero anà donant permís a les associacions d’institucions locals que s’anaven unint a les províncies per crear instituts. Molts establiments de secundària, com veurem més endavant, nasqueren així, en precari, per l’interès i la subvenció, molts cops insuficient, de les corporacions, autoritats i intel·lectuals de cada localitat. Tanmateix, el mèrit fou que en aquests anys, per primer cop, es fundaren centres de formació professional, encara que cal remarcar que en els seus inicis els instituts abusaren d’una programació acadèmica excessivament tècnica i descuraren la formació integral de l’alumnat, sobretot en l’apartat humanístic, marginant de la seva programació el llatí.

Finalment, el 15 d’octubre de 1843, el Govern aprovava un pla d’estudis que homogeneïtzava per fi el segon cicle a Espanya. Aquest primer reglament establia un tram de set cursos per al batxillerat (tres de gramàtica i quatre de filosofia), una edat mínima d’onze anys per entrar a l’institut i dotava econòmicament les places de director, secretari i catedràtic uniformement a càrrec dels fons de la Diputació Provincial, a més de regular els ensenyaments que s’havien d’impartir a secundària. Aquell document fou el primer que regulà legalment els instituts espanyols, donant prioritat als estudis filosòfics (de ciències), encara que quedava descontextualitzat dels altres nivells d’ensenyament per les nul·les pretensions de globalitat que tenia; de forma que, per exemple, l’ensenyança eclesiàstica i la llatinitat quedaven totalment al marge d’aquest programa. [51]

La secundària, com havia previst el duc de Rivas en 1836, quedava reservada a l’anomenada classe mitja, un estrat social situat entre l’elit i el poble, que en aquells moments aglutinava gran part de les forces productives i econòmiques del país, així com sectors importants de l’aparell administratiu i professional liberal. Antonio Viñao calcula que l’estudiantat dels instituts representava a mitjans segle XIX el 4,5% del total de ciutadans d’edats compreses entre els 10 i 14 anys, cosa que parla clarament sobre l’abast social del concepte classe mitja o burgesia dels liberals, així com de la clara voluntat de restringir la mobilitat social a un grup limitat de la població espanyola. [52]

Altrament, en l’àmbit educatiu superior, a l’agost de 1841, el Govern decretava la supressió de les universitats de Cervera, Palma i Oñate, i dos anys més tard, el 8 de juny de 1843, essent ministre de la Governació Pedro Gómez de la Serna, es creava la Facultat de Filosofia de Madrid «igual en las consideraciones y grados á las conocidas con el nombre de mayores», encara que el seu pla d’estudis poc tenia de «filosòfic», doncs la majoria d’assignatures aprovades eren de caire científic i tècnic, que era el tipus d’ensenyament que volien impulsar els progressistes. [53]

En aquest sentit, la Facultat de Filosofia de Madrid fou la primera que atorgava títols superiors en l’especialitat de ciències, amb la qual cosa cobria, d’una forma modesta inicialment, la principal mancança del tercer cicle espanyol en la formació de tècnics mecànics, químics, botànics i matemàtics.

Tot i els esforços, era evident el fracàs a l’hora d’aconseguir un pla d’estudis que integrés tots els nivells educatius en els primers anys d’aplicació del sistema polític liberal (1833-1845). Les reformes parcials, decrets, ordres i altre tipus de paperassa legal molts cops s’anul·laven doctrinàriament entre elles, de forma que l’elaboració d’un text legal que regulés d’una forma general l’entramat de l’ensenyament espanyol prenia caire d’urgència.

El sistema educatiu liberal espanyol (1844-1868)

L’accés al poder del Partit Moderat, a començaments de 1844, obrí una etapa d’estabilitat política fins, pràcticament, al 1868, només trencada per petits espais de temps de govern progressista (1854-1856) o neocatòlic (1851-1854 i 1867-1868), que permeté la redacció del cos legal de nombrosos àmbits de la vida pública nacional, entre ells l’educatiu, que definí el sistema de govern liberal espanyol, bàsicament moderat, del període isabelí.

En aquest sentit, podem dir que el primer pla d’estudis amb pretensions educatives globals fou el reial decret signat pel ministre de la Governació Pedro José Pidal en 1845, [54]elaborat, quasi íntegrament, pel secretari del Consejo de la Instrucción Pública, Antonio Gil de Zárate, i el seu equip, que en principi no variava l’organigrama educatiu, tot i que un any després (1846) la Sección de Instrucción Pública canviava la seva denominació i passava a dir-se Dirección General de Instrucción Pública, encapçalada administrativament pel mateix Gil de Zárate, que comptà amb l’ajut de Pedro Juan Guillén i José de la Revilla, els principals col·laboradors del ministeri en la redacció de l’esmentat pla. [55]

Els redactors del pla Pidal eren plenament conscients, «despues de haber consultado documentos antiguos y modernos, y el parecer de personas peritas en la materia, que acometian una empresa sumamente árdua y espinosa». [56]El nou cos legal, bàsicament, incidia en la regulació de l’ensenyament mitjà i superior, i reiterava en el seu preàmbul que s’adreçava a la classe mitja, tot establint les bases sobre les quals s’havien de fundar els instituts en cada capital de província i reorganitzant els districtes universitaris de la nació, que quedaven reduïts a deu, els quals encabien les Facultats de Teologia, Farmàcia, Jurisprudència i Medicina. També regulava la creació d’establiments en l’ensenyament privat, de forma que l’articulat del 45 exigia una finança en metàl·lic per fundar qualsevol escola, un cos mínim de professors amb la titulació corresponent i l’obligació de passar les inspeccions periòdiques per part dels representants del Govern. Aquestes restriccions volien controlar l’excés de permisos per crear escoles de secundària dels anys anteriors, ja que «abriéndose por ensalmo multitud de colegios con títulos más o menos pomposos, la mayor parte a cual peores, convirtiéndose la enseñanza en miserable granjería, y siendo tan numerosas como sentidas las quejas que de este grave mal llegaron al Gobierno». [57]

El novell programa educatiu establia, per fi, les desitjades bases politicolegals dels moderats quant a uniformitat de plans d’estudis, mètodes d’ensenyament i règim intern dels establiments docents de tots els nivells educatius. També centralitzava orgànicament la jerarquia d’autoritats acadèmiques, que eren nomenades pel rei, i els fons pressupostaris que havien de garantir el funcionament unitari dels centres d’ensenyament espanyols, però es mantenia al marge de les pressions religioses i conservava un caire secular, inherent al primer liberalisme espanyol. [58]Quedava, per tant, pendent de definir el paper de l’Església en el nou Estat liberal.

Potser per això Jaume Balmes, reformador neocatòlic del moment, vaticinava que

«asoma en España la funesta lucha entre la Iglesia y el Estado; medítelo el gobierno; medítenlo los obispos; y precávase a tiempo una discordia semejante a la que destroza el país vecino. ¿No habría un medio de conciliación?». [59]La conciliació entre Església i Estat s’intenta amb la signatura d’un Concordat amb la Santa Seu en 1851, però és evident que qui perdia més amb el pacte eren els liberals de centre i progressistes, de forma que el document eixamplà el distanciament entre aquests i els neocatòlics.

Tanmateix, el model Pidal fou molt criticat, llavors i posteriorment, per basarse en els pressupòsits organitzatius francesos, que marginaven la pròpia identitat nacional, religiosa és clar, i les peculiaritats locals. Un dels principals detractors al llarg de la història fou l’ultraconservador Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), defensor d’una universitat «católica, española y libre», qui en 1881 criticava que el pla del 1845 es fes «con bastante olvido de las tradiciones nacionales (...) y desde aquel día la Universidad, como persona moral, como centro de vida propia, dejó de existir en España (...) el Gobierno intervenía hasta en los pormenores de la indumentaria y en el buen servicio de los bedeles. Nada menos español, nada más antipático a la genialidad nacional que esta administracion tan correcta, esta reglamentación inacabable, ideal perpetuo de los moderados». [60]