Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

El primigeni document del 31 de gener de 1834, abans fins i tot que es redactés un pla d’estudis, suprimia l’antiga Inspección General de Instrucción Pública, organisme que durant el règim absolut es dedicava a resoldre les qüestions educatives globals i la substituïa, primer, per l’esmentada comissió central i, més endavant, per la Direcció General, amb la qual cosa es començava a bastir des de zero el nou edifici educatiu liberal.

Tanmateix, el nom de l’organisme encarregat de la instrucció pública no era una qüestió determinant llavors, ja que el més important era la feixuga tasca que se li presentava en els seus primers anys de singladura. En aquest sentit, el dèficit estructural de l’ensenyament era tan gran a l’Estat espanyol, que fins llavors l’establiment d’una escola només depenia del fet que el seu ajuntament ho cregués oportú o no, amb els pocs avantatges i molts inconvenients que aquesta circumstància comportava per a l’educació d’aquell moment. Per tant, no ens haurà d’estranyar que en moltes poblacions, sobretot les de menys veïnat, les autoritats corresponents –en general amb pocs recursos econòmics, però també amb poca sensibilitat vers la qüestió educativa– no creguessin oportú fundar una escola pel simple fet de no voler pagar les despeses que ocasionava la seva instal·lació. El Govern moderat promulgà, mitjançant la signatura de M. Cristina, una Instrucción para el régimen y gobierno de las escuelas de primeras letras (21 d’octubre de 1834), en què s’establia una primera normativa molt superficial, però que tenia com a objectiu principal elaborar una estadística per saber el nombre i situació general de les escoles espanyoles. Així, per exemple, a Lleida es va posar de manifest el nul ensenyament general que tenia la província per les poques respostes que rebé el seu cap polític, Mariano Valero Arteta, en preguntar als ajuntaments –mitjançant una circular oficial enviada pel ministre de Foment– sobre aquesta qüestió. [29]

No obstant això, hem de dir que abans d’actuar de ferm per millorar el sistema educatiu, el primer propòsit del nou govern liberal fou el reordenament geogràfic i administratiu de l’Estat. D’aquesta forma, es substituí la divisió territorial de l’antic règim –que distribuïa el territori espanyol en subdivisions regionals molt grans (Catalunya, per exemple, era una mena de província única), que al mateix temps s’esquarteraven en petites demarcacions administratives, semblants a les comarques actuals, encara que per norma general més extenses, i que s’anomenaven corregiments– per un cos legislatiu, aplicat a partir de 1835, que establia una organització geopolítica en províncies (Catalunya ja es dividí llavors en les quatre demarcacions actuals), gestionada cadascuna d’elles per una nova corporació de govern, la Diputació (decret del 25 de setembre de 1835 signat pel president del Govern, Álvarez de Mendizábal), que a Lleida es plasmà amb la constitució de l’esmentada corporació el 30 de maig de 1836. [30]Tenint en compte que el tema educatiu era d’incumbència estatal, la Diputació, un cop fundada en cada província, passava a ser l’encarregada, inicialment, de gestionar i controlar el compliment de les disposicions educatives elaborades pel Parlament espanyol. Entre aquests textos, una reial ordre de finals de 1835 (4 de desembre) recordava als ajuntaments que «la instrucción primaria es una necesidad general, y por consiguiente deuda del Estado que deben pagar los pueblos, sin perjuicio de las retribuciones a que están obligados los pudientes, por los particulares beneficios que de ella reportan». [31]

En aquest sentit, la Diputació de Lleida, tot veient la lamentable situació educativa de la província, va tenir com a consigna primordial de tota l’època isabelina (18331868), que cap ajuntament amb dret a escola i mestre restés sense aquesta mínima infrastructura material i humana per instruir la seva població. [32]Amb tot, sembla que les primeres mesures d’arranjament liberal, aparentment, produïren una revifada en la instrucció primària, doncs es passà de les 12.600 escoles de 1833 a les 16.000 de 1836. [33]El treball de la Direcció General d’Estudis, tot cercant la informació més elemental sobre la instrucció pública del país, donà alguns resultats, de forma que les dades estadístiques provincials recollides per la corporació serviren al ministre moderat de la Governació, Ángel de Saavedra, duc de Rivas, [34]per a la redacció d’un pla general d’estudis que el Govern, presidit per Francisco Javier Istúriz (1790-1871), volia aprovar en 1836. Concretament, el 4 d’agost d’aquell any es presentava en societat el Plan de Instrucción Pública, mitjançant un decret governamental, acompanyat d’un preàmbul inicial redactat pel duc, en què explicitava les directrius de la seva elaboració. Aquell text, tot i no ser aprovat per les Corts ni posat en pràctica per l’Estat un cop es presentà i debatí al Parlament a l’estiu del 36, es convertí, amb el temps, en la base conceptual del liberalisme per als tres nivells educatius en què es dividí la instrucció general espanyola en la primera època isabelina. [35]La seva importància legal, per tant, és gran, ja que els principis programàtics i arguments filosòfics que contenia foren utilitzats profusament en posteriors plans d’estudis, sobretot pels moderats de centre, al llarg del segle XIX. Tanmateix, les peculiars i canviants circumstàncies polítiques que va viure el país en els primers anys liberals van afavorir el retard en l’adopció dels continguts legals de l’esmentat programa. L’anomenat motí de La Granja –protagonitzat per alguns oficials de baixa graduació una setmana després de la presentació del pla de Rivas a les Corts–, provocà la caiguda en desgràcia del fins llavors primer ministre moderat Istúriz i un nou canvi de govern a favor del Partit Progressista, el qual derogà, mitjançant una Reial Ordre del 4 de setembre, el pla Rivas. En el seu lloc, a punt de començar el curs i per sortir del pas davant l’expectació creada, la Direcció General, de nou sota la gestió de M. Quintana, elaborà un arranjament, l’anomenat Arreglo Provisional de Estudios para el próximo año académico, promulgat per una Reial Ordre de 29 d’octubre de 1836, que paradoxalment, per la ineptitud general dels futurs governants a l’hora de redactar una nova llei educativa global, regí la vida acadèmica espanyola fins al 1843. [36]

Amb tot, el projecte de Rivas va rebre nombroses mostres de suport des de molts sectors polítics, fins i tot progressistes, ja que com va dir Sánchez de la Campa, transcorreguts uns anys, «se miró la obra del Duque de Rivas como un meteoro de duracion instantánea y sin influencia por lo tanto, ó se utilizó como utilizan muchos algun libro raro y casi desconocido solo (...) plaza de sabios ó entendidos». [37]El programa era una adaptació dels sistemes d’instrucció seguits principalment a França, primer país que engegà plans d’estudi seculars, que les circumstàncies polítiques del país van impedir que es plantegessin, però que, repetim, serviren de base per a posteriors normatives liberals sobre l’ensenyament. Així, el text legal establia la creació d’un Consejo de la Instrucción Pública que pretenia substituir la Direcció General, però que no arribà a formar-se mai perquè el pla, reiterem, no es posà mai en circulació.

En el preàmbul de la llei, del 9 d’agost de 1836, Rivas exposava que «mi deseo ha sido asentar el plan sobre los principios mas liberales que en el dia se conocen, no omitiendo mejora alguna de cuantas existen en los paises extrangeros y pueden aplicarse á nuestra pátria». Per això, el duc elaborà un programa global on tots els nivells educatius estiguessin inclosos, «para las diversas clases de la sociedad». Saavedra proclamava en el text la llibertat d’ensenyament per afavorir el progrés científic, però avisava que «el padre que confía sus hijos á un profesor, tiene derecho á estar seguro, hasta cierto punto, de su aptitud y moralidad». Tampoc veia amb bons ulls que tothom pogués arribar al màxim nivell (el tercer) de l’ensenyament, per la qual cosa defensava que les obligacions del Govern a l’hora de crear les infraestructures materials per a la instrucció pública nacional anaven en augment a mesura que l’educació descendia als nivells més elementals, per anar disminuint, d’una forma proporcional, a mesura que els seus esforços es dirigien a la superior. És més, el duc afirmava amb rotunditat en quin grup humà pensava quan feia el seu pla: «á esa clase media que antes no existía y ahora tiene tanta influencia en los destinos de las naciones». Llavors, l’únic que calia fer era acomodar «la instruccion á las necesidades de la sociedad». I aquell moment reclamava incorporar a la classe mitja, l’anomenada burgesia, en tots els àmbits de decisió del país, per la qual cosa era primordial donar-li les bases educatives adients per projectar-la sociopolíticament. Els establiments encarregats de satisfer aquesta nova necessitat eren els instituts de secundària, pensats inicialment per a la formació tècnica i industrial, als quals dedicarem un capítol sencer més endavant. El seu plantejament s’allunyava de la gratuïtat de l’ensenyament proposada en anteriors programes educatius, perquè «jamás ha producido los efectos que se esperaban de ella (...) Conviene, pues, restringir el principio de la enseñanza gratuita. El bien de la sociedad, el progreso de las mismas ciencias lo reclaman».