Quintí Casals Bergés - Tots a l'escola?

En definitiva, els liberals d’aquell moment –amb les seves discòrdies i acords puntuals, i segurament sense ser ben conscients de l’abast posterior de les seves reformes– posaren les bases inicials de la praxi educativa contemporània que, més desenvolupada i amb un contingut curricular molt diferent, podem distingir avui en dia a l’Estat espanyol.

[1]Destaquen els treballs de M. Lladonosa: Carlins i liberals a Lleida: 1833-1840, Lleida, 1993; Q. Casals, El Trienni Progressista a la Lleida del segle XIX. La regència del general Espartero (18401843), Lleida, 2000; i Josep M. Pons i Altés: Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX (18431868), Lleida, 2002.

[2]José María Blanco White: «Education in Spain», The Quaterly Journal of Education, vol. II, pp. 225-239, recollit a Olegario Negrín Fajardo (dir.): Historia de la educación en España. Autores. Textos y documentos, Madrid, 2004, p. 213.

[3]L’únic intent seriós absolutista per regular l’ensenyament integral de la població espanyola és posà en circulació en tres fases en els anys immediatament anteriors al triomf del liberalisme com a sistema polític a Espanya. El primer document aprovat fou el Plan Literario de Estudios y Arreglo General de las Universidades del Reino, aprovat pel ministre de Gràcia i Justícia Tadeo Calomarde el 14 d’octubre de 1824. Després, en 1825, es donava el vistiplau al Plan y Reglamento de Escuelas de primeras letras del Reino. Finalment, el 16 de gener de 1826, es completava la legislació amb el Reglamento para las Escuelas de Latinidad y Colegios de Humanidades. Vegeu el text complet a Antonio Álvarez Morales. La Ilustración y la reforma de la Universidad en España, Apèndix número 1, Madid, 1979, pp. 521-565.

EL CONTEXT ESTATAL

L’EDUCACIÓ DE LA POBLACIÓ: UNA PRIORITAT LEGAL DEL NOU ESTAT LIBERAL

Nuestra patria a traves del oscurantismo que queria hacerla esclava eternamente ha sacudido el yugo que la oprimia: la primera mira de los Gobiernos liberales es ilustrar al pueblo, es proporcionar á la juventud sólida instrucción para que conociendo el ciudadano sus verdaderos derechos, ni abuse de ellos ni los desprecie: esta es la mision de los representantes de un gran pueblo y esta es la que llevamos á cabo los que puestos al frente de la juventud dirigimos sus pasos con toda la confianza y exactitud que exigen nuestro difícil encargo, poner los medios para que las generaciones sucesivas se vayan perfeccionando.

JUAN MIGUEL SÁNCHEZ DE LA CAMPA, Discurso pronunciado el 1 de Noviembre de 1843 en la apertura del Instituto Leridano por Don Juan Miguel Sánchez, Catedrático de 2º año de Matemáticas. Director de la escuela de Dibujo Lineal en dicho Instituto. Agrimensor é individuo de la Sociedad Económica de Amigos del País de la Capital de la Provincia, Lleida, 1843, p. 9.

Liberals i absolutistes davant l’educació (1808-1833)

Els liberals, des del primer moment del seu enfrontament contra l’absolutisme (18081833), donaren mostres fefaents de voler elaborar un pla o llei educativa general que modifiqués la situació legislativa virginal que presentava l’ensenyament espanyol a l’inici del segle XIX. Tot i que els Borbó impulsors de la Il·lustració –principalment Carles III, però també el seu fill Carles IV– durant l’últim terç del XVIII i primers anys del XIX (pla Caballero) signaren algunes mesures de reordenament educatiu, referents sobretot al tercer cicle, la realitat era que mancava un cos legislatiu laic per a la instrucció general de la nació, que continuava controlada per la religió catòlica i l’escolàstica, la seva prolongació filosòfica. José de la Revilla, pedagog liberal contemporani de tots aquests esdeveniments i destacat gestor de la Direcció General d’Educació, afirmava passat l’equador del segle XIX que «hasta fines del último siglo la tiranía escolástica ha pesado constantemente sobre la enseñanza y género de la instruccion de la juventud. De las universidades, de los colegios mayores y de los seminarios conciliares, salian todos los alumnos con una misma educacion, unas mismas enseñanzas, unos mismos hábitos de discurrir, sea cual fuere la carrera á que hubieran de dedicarse, y todo basado sobre el estudio de la lengua latina». En conseqüència, «la enseñanza verdaderamente científica era de todo punto desconocida», ja que «¿cómo habían de prevalecer las ciencias demostrativas, las de hechos y observacion, envueltas en el confuso laberinto, en la indigesta gerigonza de la dialéctica sutil y del ergotismo escolástico? Obstinados en estudiarlas bajo la misma forma con que se presentaron al filósofo Stagira, único númen consultado hasta nuestros dias (...) ¡error funesto, cuyos amargos frutos hoy mismo estamos palpando!». [1]

Així les coses, reiterem que la cultura i l’educació espanyoles continuaven, a començament del XIX, sota el control de l’Església, de forma que la major part dels esforços liberals al llarg de tot el segle es van concentrar a trobar la forma de donar contingut legal a la seva voluntat de substituir el monopoli educatiu eclesiàstic per un control estatal en què la religió passava a un segon pla i es feia un instrument al servei del poder civil. Inspirats en les idees revolucionàries franceses i dels il·lustrats espanyols del final del set-cents (G. M. de Jovellanos, Francisco Cabarrús o Narganes), els liberals reunits a Cadis engegaven la dura tasca de secularització de l’educació espanyola. L’intent de traspàs dels afers educatius de l’Església a l’Estat no significava la seva marginació en la formació del poble. El que pretenien els liberals era posar la religió al servei del poder civil, sense que condicionés la formació de la joventut espanyola.

Gaspar Melchor de Jovellanos –que formà part de la Junta Central aixecada contra el francès, però que morí en plena guerra de la Independència (1811)–, tenia molt clares les respostes a la pregunta: «¿es la instrucción pública el primer origen de la prosperidad social? Sin duda. Esta es una verdad no bien reconocida todavía, o por lo menos no bien apreciada; pero es una verdad. La razón y la experiencia hablan en su apoyo». I el problema espanyol no era per manca de centres educatius, ja que «ninguna tiene más cátedras de primeras letras y latinidad; ninguna tantas universidades, colegios, seminarios y casas de enseñanza; ninguna, en fin, tantos establecimientos, tantas fundaciones, tantos recursos dirigidos al grande objeto de la instrucción pública. La causa, pues, de nuestra ignorancia no puede estar en el descuido de este objeto, sino en los medios de dirigirle». Jovellanos era crític «en la renovación de los estudios (dels segles anteriors), el mundo literario fue peripatético, y el método escolástico su hijo mal nacido», però era optimista davant l’aire de renovació encetat pels liberals, ja que «más o menos tarde fueron las naciones sacudiendo el yugo; y si la nuestra le siente todavía no es porqué no esté ya dispuesta a entrar en el buen sendero». [2]

D’aquesta forma, seguint els paràmetres il·lustrats, els primers assaigs polítics liberals (1808-1814 i 1820-1823) ja van dibuixar clarament les traces dels seus propòsits educatius globals, que tingueren en la redacció de la Constitució de 1812 i, especialment, el Informe para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública i el Dictamen y proyecto de decreto sobre el arreglo general de la Enseñanza Pública, elaborats els dos últims per una comissió creada especialment per les Corts i presidida pel poeta romàntic Manuel José Quintana (fet el primer document al setembre de 1813, i presentat a Corts el segon el 7 de març de 1814) els tres textos emblemàtics que des de bon començament distingiren, un des d’una vessant més general i els altres dos més concreta, els trets de la instrucció pública liberal. [3]