Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

Si la religió és l’objecte més important per a nosaltres, si influeix necessàriament en tota la conducta de la vida, si les seues influències s’estenen no solament a la nostra existència en aquest món, sinó també a aquella que l’home es promet a continuació, no hi ha sens dubte res que demane un examen més seriós de la nostra part; tanmateix de totes les coses, aquesta és en la que els homes mostren més credulitat; el mateix home que podria aportar l’examen més seriós en la cosa que menys toca al seu benestar, no es pren cap molèstia per assegurar-se dels motius que el determinen a creure o a fer unes coses de les quals –segons la seua confessió– depèn la seua felicitat temporal i eterna; es remet cegament a aquells que la casualitat li ha donat com a guies, descarrega sobre ells la preocupació de pensar per ell mateix, i arriba a considerar un mèrit la seua peresa mateixa i la seua credulitat: en matèria de religió, els homes presumeixen de mantenir-se sempre en la infantesa i en la barbàrie.

Tanmateix hi hagué en tots els segles homes que, havent-se lliurat dels prejudicis dels seus conciutadans, van gosar mostrar-los la veritat. Però què podia fer la seua feble veu contra els errors mamats amb la llet, confirmats pel costum, autoritzats per l’exemple, enfortits per una política sovint còmplice de la seua ruïna? Els crits imponents de la impostura van reduir aviat al silenci aquells que van voler reclamar en favor de la raó; fou debades que el filòsof va provar d’inspirar als homes valor, mentre que els seus capellans i els seus reis els obligaren a tremolar.

El mitjà més segur d’enganyar els homes i de perpetuar els seus prejudicis és enganyar-los des de la infantesa; entre gairebé tots els pobles moderns l’educació sembla tenir com a únic objectiu formar fanàtics, devots, monjos, és a dir, homes perjudicials o inútils per a la societat: els prínceps mateixos, comunament víctimes de l’educació supersticiosa que hom els dóna, romanen tota la vida en la ignorància més pregona dels seus deures i dels veritables interessos dels seus estats; imaginen que ho han fet tot pels seus súbdits si els omplin l’esperit d’idees religioses, que fan el paper de bones lleis, i dispensen els seus senyors de la molesta preocupació de governar-los bé. La religió sembla imaginada només per tornar els sobirans i els pobles igualment esclaus del sacerdoci; aquest només s’ocupa de suscitar obstacles continuats a la felicitat de les nacions; allà on regna, el sobirà no té sinó un poder precari, i els súbdits estan desproveïts d’activitat, de ciència, de grandesa d’ànima, d’industriositat, en un mot, de les qualitats necessàries per al sosteniment d’una societat.

Si en un Estat cristià es veu cap activitat, si hom hi troba alguna ciència, si es poden trobar costums socials, és perquè, a despit de les seues opinions religioses, la natura, sempre que pot, recondueix els homes a la raó i els obliga a treballar per la seua pròpia felicitat. Totes les nacions cristianes, si fossen conseqüents amb els seus principis, haurien d’estar immergides en la més profunda inèrcia; les nostres contrades estarien habitades per un petit nombre de pietosos salvatges, que només es trobarien per a perjudicar-se. En efecte, per què cal ocupar-se d’un món que la religió mostra als seus deixebles només com a lloc de pas? Quina pot ser la industriositat d’un poble a qui hom repeteix cada dia que el seu Déu vol que pregue, que s’afligesca, que visca en el temor, que gemegue sense parar? Com podria subsistir una societat composta d’homes als quals s’ha persuadit que cal tenir fervor per la religió, i que cal odiar i destruir els seus semblants per les seues opinions. En definitiva, com es pot esperar humanitat, justícia o virtuts d’una colla de fanàtics als quals hom proposa, com a model, un Déu cruel, dissimulat, malvat, que es complau a veure com vessen les llàgrimes les seues dissortades criatures, que els posa paranys, que les castiga per caure-hi, que ordena el robatori, el crim i el carnatge? Aquests són, tanmateix, els trets sota els quals el cristianisme ens pinta el Déu que va heretar dels jueus. Aquest Déu ha estat un soldà, un dèspota, un tirà a qui tot li ha estat permès; amb tot, hom ha fet d’aquest Déu el model de la perfecció, s’han perpetrat en els seu nom els crims més repugnants, i els més grans forfets han estat sempre justificats, des del moment que s’han comès per sostenir la seua causa o per merèixer el seu favor.

Així, la religió cristiana, que presumeix de prestar un suport infrangible a la moral i de presentar als homes els més poderosos motius per excitar-los a la virtut, ha estat per a ells una font de divisions, de bogeries i de crims; sota el pretext de portar-los la pau, només els ha portat furor, odi, discòrdia i guerra; els ha proporcionat mil mitjans enginyosos per turmentar-se, ha escampat sobre ells plagues desconegudes pels seus pares, i el cristià –si hagués tingut un bri d’enteniment– hauria trobat a faltar mil vegades la pacífica ignorància dels seus antecessors idòlatres.

Si els costums dels pobles no han tret cap guany de la religió cristiana, el poder dels reis, del qual aquesta pretén ser el suport, no n’ha tret majors avantatges; es van establir en cada Estat dos poders distints; el de la religió, fonamentat sobre Déu mateix, va superar gairebé sempre el del sobirà; aquest va veure’s forçat a convertir-se en servidor dels capellans, i cada volta que va refusar doblegar el genoll davant d’ells, va ser proscrit, despullat dels seus drets, exterminat per uns súbdits que la religió excitava a la revolta o per fanàtics en les mans dels quals aquesta posava el coltell. Abans del cristianisme, el sobirà de l’Estat va ser generalment el sobirà del capellà, des que el món és cristià, el sobirà no és sinó el primer esclau del sacerdoci, l’executor de les seues venjances i dels seus decrets.

Concloem, doncs, que la religió cristiana no té cap títol per presumir dels avantatges que procura a la moral o a la política. Arrenquem-li, doncs, el vel amb què es cobreix, remuntem a les seues fonts, analitzem els seus principis, seguim-la en el seu camí, i trobarem que, fonamentada en la impostura, la ignorància i la credulitat, no ha estat ni serà mai útil sinó als ho-mes que es creuen interessats a enganyar el gènere humà; que no pararà mai de causar els majors mals a les nacions, i que, en comptes de la felicitat que els havia promès, només serveix per embriagar-les de furor, per sumir-les en el deliri i el crim, per fer-les ignorar els seus veritables interessos i els seus deures més sants.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.