Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

Vós no figureu, senyor, entre aquells pensadors pusil·lànimes, que creuen que la veritat siga capaç de perjudicar; aquesta no perjudica sinó a aquells que enganyen els homes, i serà sempre útil a la resta del gènere humà. Tot us haurà dut des de fa llarg temps a la convicció que tots els mals amb què la nostra espècie es veu afligida només provenen dels nostres errors, dels nostres interessos mal entesos, dels nostres prejudicis, de les idees falses que apliquem als objectes.

En efecte, per poca seguida que hom tinga en el seu esperit, és fàcil de veure que són particularment els prejudicis religiosos els que han corromput la política i la moral. No són les idees religioses i sobrenaturals les que van fer que els sobirans fossen contemplats com a déus? És la religió la que va fer brollar els dèspotes i els tirans; aquests van fer lleis dolentes, 1 1 He exposat aquesta veritat amb tota claredat en les meues Recerques sobre l’origen del despotisme oriental. 2 Quan ens queixem dels desordres dels capellans, ens tanquen la boca dient-nos «cal fer el que diuen, no el que fan». Quina confiança podríem tenir en uns metges que, quan pateixen els mateixos mals que nosaltres, no es volen servir mai dels remeis que ells mateixos prescriuen? 3 Quintilià diu: «Quidquid principes faciunt, praecipere videtur». Els prínceps sembla que ordenen de fer tot allò que ells mateixos fan. 4 Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res. el seu exemple va corrompre la noblesa, els nobles corromperen els pobles, els pobles viciats esdevingueren esclaus dissortats, ocupats a perjudicar-se per complaure la noblesa i per eixir de la misèria. Els reis van ser tinguts per imatges de Déu; van ser absoluts com ell, van determinar què era just i injust; llurs voluntats santificaren sovint l’opressió, la violència, la rapinya; i va ser per baixesa, per vici i per crims que hom en va obtenir favor. És així com les nacions s’han omplert de ciutadans perversos, que, sota uns caps corromputs per les nocions religioses, s’han fet contínuament una guerra oberta o clandestina, i no han tingut cap motiu per practicar la virtut.

En societats així constituïdes, què pot fer la religió? Els seus terrors llunyans, les seues promeses inefables, han impedit mai als homes lliurar-se a les seues passions, o cercar la felicitat per vies més fàcils? Aquesta religió, ha influït sobre els costums dels sobirans, que li deuen el seu poder diví? No veiem els prínceps, plens de fe, emprendre a cada moment les més injustes guerres, prodigar inútilment la sang i els béns dels seus súbdits, arrencar el pa de la mà del pobre per augmentar els tresors del ric insaciable, permetre i àdhuc ordenar el robatori, les concussions o les injustícies?

Aquesta religió, que tants sobirans consideren el suport del seu tron, els fa més humans, més regulats, més temperants, més castos, més fidels als seus juraments? Ai las!, per poc que consultem la història, veurem sobirans ortodoxos, plens de zel i religiosos fins a l’escrúpol, que són al mateix temps uns perjurs, uns usurpadors, uns adúlters, uns lladres, uns assassins, homes que actuen com si no tinguessen cap temor d’aquell Déu que honoren només de boca. Entre els cortesans que els envolten, veurem una aliança continuada entre cristianisme i crim, entre devoció i iniquitat, entre fe i vexacions, entre religió i traïcions. Entre els sacerdots d’un Déu pobre i crucificat, que fonamenten la seua existència en la religió, que pretenen que sense ella no hi pot haver cap moral, no veiem regnar l’orgull, l’avarícia, la lubricitat, l’esperit de dominació i de venjança? 2 2 Quan ens queixem dels desordres dels capellans, ens tanquen la boca dient-nos «cal fer el que diuen, no el que fan». Quina confiança podríem tenir en uns metges que, quan pateixen els mateixos mals que nosaltres, no es volen servir mai dels remeis que ells mateixos prescriuen? 3 Quintilià diu: «Quidquid principes faciunt, praecipere videtur». Els prínceps sembla que ordenen de fer tot allò que ells mateixos fan. 4 Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res. Les seues contínues predicacions, reiterades després de tants segles, són veritablement útils? Canvien els cors dels pobles que les escolten? Segons que admeten aquests mateixos doctors, aquestes conversions són molt rares; viuen sempre en el pòsit dels segles, la perversitat humana augmenta cada dia, i cada dia declamen contra els vicis i els crims, que el costum autoritza, que el govern encoratja, que l’opinió afavoreix, que el poder recompensa, i que cadascú està interessat a cometre, sota pena de ser dissortat.

Així, segons que confessen els seus mateixos ministres, la religió, els preceptes de la qual han estat inculcats des de la infantesa i es repeteixen sense pausa, no pot res contra la depravació dels costums. Els homes deixen tothora de banda la religió, des del moment que aquesta s’oposa als seus desitjos; no l’escolten sinó quan afavoreix les seues passions, quan concorda amb el seu temperament i amb les idees que es fan de la felicitat. El llibertí es burla quan aquesta condemna els seus excessos, l’ambiciós la menysprea quan posa límits als seus desitjos, el gasiu no l’escolta quan li diu d’escampar els seus favors, els cortesà riu de la seua simplicitat, quan li ordena de ser franc i sincer. D’altra banda, el sobirà és dòcil a les seues lliçons quan li diu que ell és la imatge de la divinitat, que ha de ser absolut com ella, que és el propietari de la vida i dels béns dels seus súbdits, que ha d’exterminar-los quan no pensen com ell. El biliós escolta àvidament els preceptes del seu capellà quan aquest li ordena d’odiar, el venjatiu l’obeeix quan li permet venjar-se ell mateix, sota pretext de venjar el seu Déu. En una paraula, la religió no canvia res de les passions dels homes, que només l’escolten quan parla a l’uníson dels seus desigs; només els canvia en el llit de mort, llavors el canvi és inútil per a la societat, i el perdó del cel, que hom promet al penediment infructuós dels moribunds, encoratja els vius a persistir en el desordre fins al darrer moment.

Debades la religió predica la virtut, quan aquesta virtut esdevé el contrari dels interessos dels homes o no els condueix a res. No es poden donar costums a una nació el sobirà de la qual no té ell mateix ni costums ni virtut, on els nobles consideren aquesta virtut com una feblesa, on els capellans la degraden amb la seua conducta, on l’home del poble, malgrat les be-lles arengues dels predicadors, s’adona que, per eixir de la misèria, cal prestar-se als vicis dels qui són més poderosos que ell. En les societats constituïdes així, la moral no és més que una especulació estèril, adequada a exercitar l’esperit, sense influir en la conducta de ningú, llevat d’un petit nombre d’homes el temperament dels quals els ha tornat moderats i contents de la seua sort.

Tots els que vulguen fer fortuna o tornar més dolç el seu destí, es deixaran arrossegar pel corrent general, que els obligarà a salvar els obstacles que la consciència els oposa. No és, doncs, el sacerdot, és el sobirà aquell que pot establir els costums d’un Estat. Ha de predicar amb l’exemple, ha d’espantar el crim amb càstigs, ha d’invitar a la virtut amb recompenses, ha de vetllar sobretot per l’educació pública, per tal que només se sembren en el cor dels seus súbdits les passions útils a la societat. Entre nosaltres, l’educació no preocupa a la política, que mostra la més pregona indiferència sobre l’objecte més essencial per a la felicitat dels estats. En gairebé tots els pobles moderns, l’educació pública es limita a ensenyar llengües inútils per a la major part dels qui les aprenen; en comptes de moral, hom inculca als cristians les faules meravelloses i els dogmes inconcebibles d’una religió completament oposada a la recta raó; des del primer pas que fa el noi en els seus estudis, hom li ensenya que ha de renunciar al testimoni dels seus sentits, sotmetre la seua raó –que se li descriu com una guia infidel–, i remetre’s cegament a l’autoritat dels seus mestres. Però qui són aquests mestres? Són capellans interessats a mantenir l’univers en unes opinions els fruits de les quals només ells poden recollir. Aquests pedagogs mercenaris, plens d’ignorància i de prejudicis, estan rarament al nivell de la societat. Les seues ànimes abjectes i encollides, són capaces d’instruir els seus alumnes d’allò que elles mateixes ignoren? Uns pedants, envilits als ulls mateixos d’aquells que els han confiat els seus infants, estan en situació d’inspirar als seus alumnes el desig de la glòria, de la noble emulació, els sentiments generosos, que són la font de totes les qualitats útils a la república? Els ensenyaran a estimar el bé públic, a servir la pàtria, a conèixer els deures de l’home i del ciutadà, del pare de família i dels infants, dels senyors i dels servidors? No, sens dubte; de les mans d’aquests guies ineptes i menyspreables només veiem sortir ignorants supersticiosos, els quals, si han aprofitat les lliçons que han rebut, no saben res de les coses necessàries per a la societat de la qual es convertiran en membres inútils. A qualsevol lloc que dirigim les nostres mirades, veurem l’estudi de les qüestions més importants per a l’home totalment negligit.