Charlotte Delbo - La mesura dels nostres dies

Mesure de nos jours

( Auschwitz et après, III)

1a edició catalana: gener de 2019

© 1971 Les Editions de Minuit

© 2019 Valèria Gaillard per la traducció

© 2019 Club Editor 1959 S.L.U. per aquesta edició

Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Correcció: Agnès Prats i Xavier Valls

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

ISBN: 978-84-7329-263-4

Producció de l’ebook: booqlab.com

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Amb el suport de:

Charlotte Delbo

(Auschwitz i després, III)

Traduït del francès per Valèria Gaillard

CLUB EDITOR

BARCELONA

La tornada

He resistit a la injustícia

Gilberte

No puc mirar la gent

Cadascú s’havia endut els seus records

Si tornes de la guerra

Mado

Potser havíem embellit

No diguis que no ens escolten

Aquell poeta que ens havia promès roses

Poupette

Voldríeu saber

No us creieu el que expliquem

Tornar del camp tornar a la normalitat

Marie-Louise

Ida

Un any i un dia

Loulou

Poupette

La mort de la Germaine

Jacques

Denise

Gaby

Louise

Marceline

L’enterrament

El desconegut que venia cap a mi

Françoise

No sé

Quan arribi la revolució

Dedicatòria

Nota editorial

Me’n recordo de tothom

fins i tot dels que se n’han anat.

PIERRE REVERDY

Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents d’entre les meves companyes. Seien prop meu a l’avió i a mesura que el temps s’accelerava es tornaven transparents, cada cop més transparents, perdien forma i color. Tots els lligams, tots els llaços que ens mantenien unides les unes amb les altres, s’anaven afluixant. Només quedaven les seves veus, i també s’allunyaven a mesura que s’apropava París. Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. Encara les sentia, però començava a no entendre el que deien. Quan vam arribar ja no les reconeixia. Lliscaven entre la multitud que ens esperava, desapareixien, reapareixien un instant, tan impalpables, tan irreals, tan fugaces que em feien dubtar de la meva pròpia existència. Van jugar a fet i amagar tota l’estona que vam estar arrossegant-nos d’una taula a l’altra, es perdien, es retrobaven, em retrobaven, deien paraules que no entenia, s’esvaïen de nou i aquesta vegada es fonien en la multitud que ens esperava, engolides per la gentada. Havien perdut fins a tal punt la seva realitat al llarg del viatge durant el qual les havia vist metamorfosar-se minut rere minut, esborrar-se lentament, imperceptiblement, inexorablement, convertir-se en espectres, que havia trigat a adonar-me de la seva desaparició. Segurament perquè jo era tan transparent, tan irreal, tan fluida com elles. Surava enmig de la multitud que lliscava al meu voltant. I, de sobte, em vaig sentir sola, sola al fons d’un forat on faltava l’oxigen, on no podia respirar, on m’ofegava. ¿On eren? Vaig constatar la seva desaparició quan ja era massa tard per cridar-les, massa tard per córrer a buscar-les —¿i com podia córrer enmig de la multitud mòbil? A més, em faltava la veu i tenia les cames paralitzades. ¿On eren? ¿On sou, Lulu, Cécile, Viva?

Viva, ¿per què cridar-la ara? Viva, ¿on ets? No, tu no eres amb nosaltres a l’avió. Si confonc les mortes amb les vives, ¿entre quines em trobo, jo? Havia d’admetre —i era una conclusió llarga de formular, i fins que no vaig arribar-hi estava sumida en una angoixa que em deixava vagarejant, lliscant i surant—, havia d’admetre, doncs, que les havia perdut i que a partir d’ara estaria sola. ¿On buscar ajut? Res ni ningú vindria a ajudar-me. Era inútil cridar, era inútil demanar auxili. En aquella multitud que m’envoltava, tots estaven disposats a ajudar-me, eren allà justament per ajudar-me, però es proposaven fer-ho amb els seus mitjans, i jo sabia que eren inútils. Les úniques persones que podien ajudar-me estaven fora del meu abast. Ningú les podia substituir. Amb dificultat, fent un gran esforç de memòria —però ¿per què dir “esforç de memòria” si ja no tenia memòria?—, fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu en la vida. Caminar, parlar, respondre les preguntes, dir on vols anar, anar-hi. Ho havia oblidat. ¿Ho havia sabut mai? No tenia clar ni com posar-m’hi ni per on començar. Era una empresa superior a les meves forces. No tenia més remei que renunciar-hi. Renunciar-hi o deixar-ho per més endavant. Primer havia de reflexionar. Surava entre la gentada que m’arrossegava sense adonar-se’n perquè jo no pesava gens, el cap se’m buidava. ¿Reflexionar? ¿Com pots reflexionar quan no et queden paraules, quan has oblidat totes les paraules? Estava massa absent per sentir-me desesperada. Era allà... ¿Com? No ho sé. Però ¿hi era? ¿Era jo? Era jo... Era allà i seria una falsedat dir que no sabia què fer, jo no pensava ni em preguntava si hi havia res a fer. Saber, preguntar-se, pensar, són tot de paraules que utilitzo ara.

¿Quanta estona em vaig quedar asseguda en aquell banc on qualsevol hauria dit que meditava o descansava? ¿Quanta estona em vaig quedar sense meditar, sense reflexionar, intentant recordar com es fa per recordar? ¿Recordar què? Ja no sabia què havia de recordar. Que tenia fred com quan tens febre, que estava exhausta, això és fàcil de dir avui a tall d’explicació. No sentia res, no em sentia existir, no existia. ¿Quanta estona em vaig quedar així, amb l’existència en suspens? (Ja veieu que després vaig recuperar les paraules.) Molt, molt de temps. He conservat d’aquell temps imatges borroses en què ni una taca clara permet distingir el somni de la vetlla. Molt de temps.

Amb gran esforç, em sembla recordar que estava estirada, que venia gent a veure’m. Em feien petons, em parlaven, m’explicaven coses, em feien preguntes. Les preguntes es van acabar ràpid: no en responia cap. Sentia les seves veus molt llunyanes. Quan entraven a l’habitació se m’entelaven els ulls. La seva espessor interceptava la llum. A través d’aquest tel, els veia somriure amb un somriure encoratjador i no comprenia res del seu somriure, res de la seva actitud, res de la seva amabilitat —vaja, més tard vaig suposar que era amabilitat. És gairebé impossible explicar després amb paraules el que va passar a l’època en què no hi havia paraules. ¿Per què vénen a veure’m? ¿Per què parlen? ¿Què volen saber? ¿Per què volen que sàpiga, jo, certes coses que es proposen dir-me, que han vingut expressament a dir-me? Tot em resultava incomprensible. I tant m’era que fos així. No sentia cap curiositat, no tenia cap ganes de saber res. Em portaven flors i llibres. ¿Tenen por que m’avorreixi? Avorrir-me... Totes les seves idees eren d’un altre món. Tenen por que m’avorreixi i em porten llibres... Em deixaven els llibres a la tauleta de nit i els llibres es quedaven allà, sense que em passés pel cap la idea d’agafar-los. Durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Durant molt de temps. Finalment em van dir que la meva absència del món havia durat massa. El meu cos no pesava gens, el meu cap tampoc. Dies i dies sense pensar, sense existir, tot i saber-ho, que jo existia —avui, però, ja no recordo com ho sabia—, tot i tenir-ne alguna lleu sensació amb prou feines definible. No aconseguia acostumar-me de nou a mi. ¿Com podia acostumar-me a un jo que s’havia deslligat tan bé de mi que no estava segura que hagués existit mai? ¿La meva vida d’abans? ¿Havia tingut una vida abans? ¿La meva vida de després? ¿Estava viva perquè hi hagués un després, per saber què és el després? Surava en un present sense realitat.