Charlotte Delbo - La mesura dels nostres dies

Quan em vaig despertar tenia gana. Vaig acollir aquesta sensació com un alliberament. Tenia gana, existia. Estava tan desorientada que no m’imaginava cap mitjà per sortir d’aquella situació. Tenia gana, ¿on podia trobar menjar? ¿Què havia de fer? Quedar-me a l’habitació, esperar. Potser vindrà algú. Als hotels hi ha cambreres. Quin hotel més estrany, que ningú controla què passa. Inventariava minuciosament el contingut de l’habitació. Aquest abric, sobre la cadira, ¿de qui era? Era l’abric que m’havien donat a Suècia. Semblant al teu, crec. Gris. No el reconeixia més. Res me n’oferia el mínim indici. Vaig trobar el timbre. No devia estar connectat. Vaig trucar tres o quatre cops sense que passés res. El telèfon de la tauleta de nit tampoc estava connectat. Em sentia perduda, però sense gens d’angoixa. Perduda, sense energia. Quan vaig acabar l’exploració em vaig tornar a ficar al llit. No hi havia res més a fer. Encara em vaig quedar una bona estona estirada al llit. ¿Quanta estona? No sabria dir-ho. No tenia una noció clara del temps. Només em semblava que portava molt, molt de temps tancada en aquella habitació. Quan em vaig aixecar —i ¿per què em vaig aixecar?— la sensació de gana era més punyent. Al principi no la vaig identificar. Quan vaig reconèixer que era gana el que em pressionava l’estómac, em vaig sentir reconfortada. La gana era prou forta com per fer-me aixecar, però no com per fer-me anar fins a la punta del passadís. Bé havia de tenir una sortida, aquest passadís... A la fi em vaig decidir a sortir. Vaig obrir la porta i em vaig quedar al replà, guaitant, esperant, preguntant-me si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, vacil·lant. M’aferrava al marc de la porta sense atrevir-me a deixar-lo. M’estava allà, indecisa, espantada, immòbil. Encara vacil·lava si sortir o tornar-me’n al llit quan va passar un home. Em va interpel·lar:

—¿D’on ets, tu?

—D’Auschwitz.

—Jo torno de Mauthausen, però no és això el que et preguntava. ¿D’on ets? ¿De quina regió?

—De Bordeus.

—¿Tens família?

—El meu pare. Deu quedar el meu pare.

—¿Esperes notícies?

—No. Ningú sap que sóc aquí.

—¿Com hi has arribat? No deus anar sola...

—Anava amb les meves companyes. Amb la Lulu, la Cécile, la Charlotte, la Mado. Ens han repatriat des de Suècia amb avió. Les he perdut entre les taules de baix, a la tornada.

—¿Fa estona que ets aquí?

—No ho sé.

Aquell home em cansava, amb tantes preguntes. El so de la meva veu se’m feia tan estrany... Ja no tenia forces per parlar.

—Hauries d’enviar un telegrama al teu pare. A l’oficina de baix es poden enviar telegrames.

La idea que havia d’enviar un telegrama al meu pare encara em feia sentir més perduda. No, no, això no. ¿Què li diria al meu pare? “Torno. Gilberte.” I el meu pare pensaria: “¿I l’Andrée? ¿Què n’has fet de l’Andrée?”

—No, no puc enviar cap telegrama.

—No pots quedar-te aquí eternament. Bé hauràs de tornar.

—Sí. Hauré de tornar.

¿Per què, durant els tres anys de captiveri, vaig posar tota la meva voluntat en tornar? ¿Hi creia? Gràcies a vosaltres, segurament. Havíem de tornar. Tornar... Des d’allà la tornada semblava tan improbable... No hem de creure en miracles. Tanmateix, si havia resistit fins aleshores era perquè havia tingut la ferma voluntat de tornar. Hauria estat tan fàcil no tornar... Havíem de tornar. Totes dèieu: “Hem de tornar.” I teníeu projectes. Jo no en tenia, de projectes, però compartia la determinació comuna: tornar. Havíem de tornar. ¿Per què? Sola en aquella habitació, abandonada, perduda, ja no sabia per què havíem de tornar a qualsevol preu. “Hauré de tornar.” Estava espantada. Tornar, ¿i després? No veia el després. No veia gens clar per quina raó havia de tornar. Retrobar mon pare... Sí, és clar, volia tornar a veure el pare. Em feia tanta por trobar-me al seu davant que hauria volgut posposar el moment de tornar a veure’l, posposar-lo ben lluny, en una llunyania inaccessible. Mon pare... ¿Com el trobaria? Havia estat internat a Mérignac, un camp prop de Bordeus. La Gestapo hi agafava ostatges a cada atemptat de la Resistència contra l’ocupant, ja abans que m’arrestessin. ¿Encara era viu? Tot em feia por. Trobar-lo, no trobar-lo. I no podia decidir-me a fer un pas per esbrinar-ho.

—Vine. Anem a dinar i després ja enviaràs el telegrama —va dir el camarada de Mauthausen.

El vaig seguir pels passadissos. L’ascensor no funcionava. Vam baixar per les escales, una gran escalinata coberta amb una catifa vermella, i em va dur al menjador.

Després d’instal·lar-nos a taula el camarada de Mauthausen va dir-me: “Espera’m. Ara et porto el plat.” Realment devia fer pena. Estava asseguda enmig del menjador ple de gent, perduda, més perduda que mai. No gosava alçar els ulls cap a la gent de les altres taules. Molts semblava que es coneixien, xerraven, s’interpel·laven d’una taula a l’altra, en un xivarri en què no es distingia res. Veia rostres embolicats en una boira que els feia llunyans i indesxifrables. El camarada de Mauthausen va tornar amb els plats i me’n va oferir un. “Menja, que tens gana.” Em va servir un got de vi. “Beu, que això t’animarà.” El vi era dolent, almenys m’ho va semblar. La sopa... Em sembla que era sopa. O pasta, potser. Ja no ho sé. Vaig menjar sense fixar-m’hi. Hauria volgut plorar, refugiar-me en les llàgrimes. Pensava en plorar. Hi pensava com en una cosa molt dolça. Si pogués plorar... Des que vaig deixar la Dédée allà que no he tornat a plorar. ¿Tu plores? Quantes llàgrimes hauria pogut vessar, tanmateix, després que es morís la Dédée. Per la mort de la Viva, de l’àvia Yvonne, per la mort de totes les de Bordeus, les que havien estat empresonades amb la Dédée i amb mi des del principi. I per la Berthe, quan la Lulu, la Carmen, la Viva i tu la vau portar morta tornant dels aiguamolls, al vespre. Les llàgrimes són una gràcia que també se’ns nega.

El camarada de Mauthausen parlava. Feia preguntes. S’interessava per mi, volia ajudar-me. “Menja pa. És bo, el pa, després de tot el que acabem de passar.” ¿És bo, el pa? Ja no tenia gana. Volia plorar i notava que se’m crispaven els llavis com quan estàs a punt de plorar. M’esforçava a accentuar la crispació dels llavis amb l’esperança que les llàgrimes seguirien. Però les llàgrimes no brollaven.

Per postres hi havia melmelada. “Agafa la meva si vols”, vaig dir al camarada de Mauthausen, que es va alegrar de sentir-me parlar finalment. Per sort, no esperava que li fes preguntes. Era dels Baixos Pirineus. “Ah, quan has dit que eres de Bordeus! Som paisans... Mira, si el telegrama que espero arriba a temps... No sé si el meu germà és a Biarritz o a Pau; s’havia de mudar; sovint anàvem amunt i avall durant l’ocupació. Estic esperant un telegrama per saber si he d’agafar un bitllet per Pau o per Biarritz... Si el meu telegrama arriba a temps, viatjarem junts.” De sobte vaig tenir ganes de marxar de seguida. Era amable, ell. Les seves preguntes traspuaven amistat, no xafarderia. No sabria dir si era jove o vell, alt o baix, no el vaig veure. Només vaig notar la presència i les ganes d’ajudar-me. La veu era molt llunyana, com una veu que t’arriba a través de la boira. Tot estava entelat per la boira. Jo mateixa estava immersa en aquella boira que m’havia fet perdre totes les referències.

—¿Has acabat? Vine. Anem a enviar el telegrama.

Em va dur a un taulell. Hi havia una pila de formularis. El camarada em va donar un llapis que s’havia tret de la butxaca. Ho tenia tot molt ben organitzat. Em vaig quedar mirant el formulari amb el llapis a la mà. Em sentia buida, amb el cap emboirat. No trobava cap paraula. “Au! Escriu l’adreça. Aquí...” L’adreça... Ja no sabia el nom del meu pare, el meu cognom. El camarada em va agafar el llapis i el formulari. “Ja t’ho escric jo. ¿Com es diu, el teu pare?” Vaig poder articular el nom, l’adreça.