Charlotte Delbo - La mesura dels nostres dies

—¿I el text?

—El text... no sé.

—¿Estàs segura que és a Bordeus, el teu pare?

—Si està viu, és a Bordeus.

—¿Prefereixes preguntar i esperar la resposta?

—No, me n’he d’anar de seguida.

—Aleshores agafa el tren de les quatre, encara hi ets a temps. Hi ha un tren a les quatre que arriba a Bordeus cap a mitjanit. Ho sé perquè tant si vaig a Biarritz com a Pau hauré d’agafar aquest tren.

Les quatre. Mitjanit. Aquella mateixa tarda. Ja. Vaig començar a tremolar. Estava realment decidit, aquell camarada. Jo ja no tenia ganes de marxar i no sabia quina raó donar-li.

—Potser no és una bona idea marxar a les quatre per arribar en plena nit si no estàs segura que hi haurà algú a casa. ¿I si marxes demà al matí per arribar de dia? ¿Està lluny, casa teva, de l’estació?

—Bastant lluny.

—Segurament no hi haurà taxis a Bordeus.

—Els tramvies deuen anar. Han anat durant la guerra. Agafaré el tramvia.

—Bé. Aleshores, escric: “Arribo Bordeus Saint-Jean demà dissabte...”

Sabia que l’endemà era dissabte... Realment estava ben organitzat, aquell home.

—“Arribaré demà dissabte a dos quarts de cinc. Petons.” Ja ho tenim. ¿Com signes?

—Gilberte.

—¿Vols que te’l llegeixi?

Li vaig fer que no. Va donar el telegrama a la senyora de darrere el taulell. “No cal pagar.” ¿Per què va haver d’afegir-ho? Jo no havia fet el gest de bus-car diners a la butxaca. No m’havia passat pel cap. Era un gest oblidat. No sabia que duia diners. Me’n vaig adonar a Bordeus. La prima de repatriació.

—I ara t’ensenyaré on has de recollir el teu passi. També és gratuït. —I em va dur a un altre taulell. Hi havia gent esperant. Ens vam posar a la cua.

—¿Tens el carnet de repatriada?

¿Quan deixarà de fer preguntes?... És un bon home, però ¿d’on treu tanta energia?

—¿Carnet de repatriada? ¿Què és això?

—Te’l devien donar quan vas arribar aquí.

—Aleshores deu ser a la meva habitació.

—Vés-lo a buscar mentre faig cua.

M’esverava tant la idea de separar-me d’ell, de trobar-me sola pels passadissos, de perdre’m pels passadissos, que vaig estar temptada de respondre-li: “No vull marxar.” El camarada esperava, pacient, amical. Li vaig dir: “No sé on és la meva habitació.” Devia fer cara d’esgotada. El camarada em mirava. Jo no parava de suar. La suor em gotejava pel front fins a les celles, s’hi aturava un instant, em lliscava per les galtes, em queia damunt la roba.

—Tens la 326. Just al costat de la meva. Si em dius on tens el paper, te’l vaig a buscar.

—No ho sé.

—Bé. Queda’t aquí. Ja el buscaré.

Se’n va anar. Em vaig sentir alleujada. Era massa enèrgic per a mi. Em sentia tan feble, tan cansada, que no podia suportar la seva empenta. Tenia la sensació que em sacsejava, que m’empenyia, que em forçava, quan en realitat era amable i s’havia convertit de seguida en el meu germà, ara me n’adono. Quan va tornar em tocava a mi. Em feia tanta por haver de parlar, de respondre, d’explicar, tanta por ara que havia de començar a executar el meu projecte, fer-lo inevitable, que hauria volgut fugir. Però el camarada de Mauthausen es va avançar: “Bordeus, per demà al matí”, va dir tot mostrant el meu paper. Jo no em movia, m’empetitia darrere seu de tant que m’espantava haver de respondre més preguntes.

—Aquí tens. És el teu passi de transport. No el perdis. Te’l poso aquí, a la butxaca, amb el teu carnet de repatriada —i plegava curosament els papers—. ¿No tens cap mocador per eixugar-te la cara? Estàs suada.

—No, no tinc mocador.

—Espera. El meu està net. —Em va eixugar la cara amb el seu mocador, suaument, amb delicadesa. Em sentia del tot estúpida. Al mateix temps, no em molestava gens mostrar-me estúpida amb aquell camarada.

—Ara hauries d’anar a descansar fins a l’hora de sopar.

—No sé com anar a l’habitació.

—És al tercer pis. T’acompanyo.

Em va costar pujar aquelles escales vermelles, no s’acabaven mai. El camarada de Mauthausen anava al davant. M’esperava a cada replà i un cop a l’últim pis em va donar la mà per ajudar-me. “Et passa com a mi. Ja no pots sofrir les escales.” Va dir-ho amb una mena de somriure. No vaig entendre per què ho deia. Segurament havia estat excavant l’escala de Mauthausen, però aleshores jo no sabia ni que a Mauthausen hi hagués una escala. Davant de la meva porta va dir: “És aquí. ¿Veus? 326.” No li vaig donar les gràcies. Em feia vergonya comportar-me com una idiota, m’hauria agradat dir-li alguna paraula amable d’agraïment. No em venia cap paraula al cap i tenia tantes ganes d’estar sola que, tot just passar la porta, el vaig deixar plantat i em vaig llançar damunt del llit, rendida.

Encara era de dia quan va venir a buscar-me per sopar. Sopàvem d’hora. Era el mes de juny i al menjador hi entrava molta llum. A la meva habitació, no. Encara no havia obert les cortines. El menjador estava tan animat com al matí. El xivarri em brunzia dins del cap. Hauria preferit quedar-me a l’habitació, però el camarada havia insistit i jo no tenia prou voluntat per negar-m’hi.

Durant el sopar va fer un volt per la sala i quan tornava em va dir en un to animat: “Hi ha més gent que agafa el mateix tren. Us portaran amb cotxe a l’estació. Hauràs de ser al vestíbul a les set en punt.” Jo reflexionava, o almenys ho intentava. Tot estava tan esfilagarsat dins del meu cap que no aconseguia formular una idea, ajustar una frase. Demà al matí, a les set en punt, al vestíbul. Era igual d’irrealitzable que un viatge a la Xina. ¿Com sabria que són les set? Vaig pensar que potser m’havia de quedar tota la nit al vestíbul, o bé quedar-me al llit, deixar passar l’hora i no marxar. El camarada de Mauthausen era organitzat i perspicaç. Va afegir: “Els diré que et vinguin a picar a la porta. N’hi ha dos al mateix pis que tu. Si hagués rebut el telegrama me n’aniria amb tu. L’hauria d’haver rebut avui. És estrany...”

¿Estava preocupat perquè no havia rebut el seu telegrama? Tant se me’n donava. No em fixava en res. Tot passava darrere d’una boira. Rere aquesta capa de boira sentia les preguntes del camarada: “¿I la teva mare? ¿No tens mare?” I jo em sentia respondre-li. La meva veu també sonava darrere de la capa de boira.

—La meva mare va morir quan va néixer la meva germana.

—Aleshores tens una germana...

—Va morir a Auschwitz.

—Ja —va dir el company—. Serà dura, la tornada.

El meu pare m’esperava a l’estació. No havia canviat. Només una mica ajupit, cansat. Em va fer un petó. No em va fer cap pregunta. Per unes de Bordeus que havien tornat abans que jo, s’havia assabentat que la Dédée no tornaria. El meu cor defallia i hauria volgut que el trajecte durés molt i molt.

A casa tot estava al seu lloc. Les coses de la Dédée escampades, la seva habitació, tot com abans. A mesura que es dissipava la boira els objectes anaven reprenent els seus contorns, el seu ús, el seu passat, les seves marques. Tot es feia tallant, amenaçador. No sabia com evitar el contacte amb els objectes que m’encerclaven, m’assaltaven, m’atacaven. ¿Com fugir, dissoldre’m, no ser presonera del passat, no topar més amb les parets, amb les coses, amb els records? Al mateix temps tot era irreal, com sense consistència. Sense consistència i tanmateix tallant. Tot eren nafres i, de fet, tenia la sensació que estava coberta de blaus, no hi havia ni un mil·límetre de pell que no em fes mal.

Després... ¿Què vaig fer? De vegades m’ho pregunto. No ho sé. El meu pare es va posar malalt. El vaig cuidar. Va morir quatre anys després de la meva tornada. ¿Casar-me? Sí, vaig pensar-hi una mica. Hauria estat per tenir un fill. Però mentre el meu pare estava malalt —necessitava atencions constants— no hi podia pensar seriosament. Després ja era massa gran per tenir un fill. Bé, vaig trobar que era massa tard. Em vaig haver d’instal·lar en una altra casa. Deixar la casa on havia nascut la Dédée, on jo l’havia criat, tot era un esqueixament. Instal·lar-me en un altre lloc... No em vaig instal·lar. Les coses estan posades aquí, no troben el seu lloc, no estan incorporades a la resta, relacionades entre elles. Estan posades, no han ocupat el seu lloc. Em sentia tan cansada.