Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

La moral, sota la qual incloc també la política, no compta gairebé per a res en l’educació europea; l’única moral que s’ensenya als cristians és aquesta moral exaltada, impracticable, contradictòria, incerta, que veiem continguda a l’Evangeli, que només aprofita –crec que ho he demostrat– per degradar l’esperit, per tornar la virtut odiosa, per formar esclaus abjectes, per destruir l’energia de l’ànima; o bé, si se sembra en esperits ardents, només engendra fanàtics turbulents, capaços de destruir els fonaments de les societats. Malgrat la inutilitat i la perversitat de la moral que el cristianisme ensenya als homes, els seus partidaris gosen dir-nos que sense religió no es poden tenir bons costums. Però, que és tenir costums, en el llenguatge dels cristians? És pregar sense aturador, és freqüentar els temples, és fer penitència, és abstenir-se dels plaers, és viure recollit i retirat. Quin bé resulta per a la societat d’aquestes pràctiques, que hom pot observar sense tenir una ombra de virtut? Si costums d’aquesta mena condueixen al cel, són ben inútils a la terra. Si això són les virtuts, cal reconèixer que sense religió no hi ha virtuts. Però, d’altra banda, es pot observar fidelment tot allò que recomana el cristianisme sense tenir cap de les virtuts que la raó ens mostra com a necessàries per al sosteniment de les societats polítiques. Cal, doncs, distingir bé la moral religiosa de la moral política: la primera fa els sants, l’altra els ciutadans; l’una fa uns homes inútils o fins i tot perjudicials per al món, l’altra ha de tenir per objecte formar membres útils per a la societat, actius, capaços de servir-la, que complesquen els deures d’esposos, de pares, d’amics, d’associats, independentment de quines siguen les seues opinions metafísiques, les quals –per més que diga la teologia– són força menys segures que les regles invariables del seny.

De fet, és cert que l’home és un ésser social, que en totes les coses busca la felicitat, que fa el bé quan hi troba el seu interès, que només és dolent tan sovint pel fet que sense ser-ho es veuria obligat a renunciar al seu benestar. Admès això, que l’educació ensenye als homes a conèixer les relacions que existeixen entre ells, i els deures que deriven d’aquestes relacions; que el govern, amb ajut de les lleis, de les recompenses i de les penes, confirme les lliçons donades per l’educació; que la felicitat acompanye les accions útils i virtuoses; que la vergonya, el menyspreu i la punició castiguen el crim i el vici: llavors els homes tindran una moral humana, fonamentada en la seua pròpia natura, en les necessitats de les nacions, en interès dels pobles i d’aquells que els governen. Aquesta moral, independent de les nocions sublims de la teologia, potser no tindrà res en comú amb la moral religiosa, però la societat no perdrà res amb aquesta darrera moral, que, com s’ha provat, s’oposa a cada moment a la felicitat dels estats, al repòs de les famílies i a la unió dels ciutadans.

Un sobirà, a qui la societat ha confiat l’autoritat suprema, té a les mans els grans mòbils que actuen sobre els homes; té més poder que els déus per establir i reformar els costums. La seua presència, les seues recompenses, les seues amenaces..., què dic? Una sola mirada seua és molt més poderosa que tots els sermons dels capellans. Els honors d’aquest món, les dignitats, les riqueses, actuen molt més fortament sobre els més religiosos dels homes que totes les esperances pomposes de la religió. El cortesà més devot té més por del seu rei que no pas del seu Déu; és, doncs, el sobirà qui ha de predicar, és a ell a qui correspon reformar els costums: seran bons quan el príncep siga ell mateix bo i virtuós, quan els ciutadans reben una educació honesta, que, inspirant-los de bon començament uns principis virtuosos, els habitue a honorar la virtut, a detestar el crim, a menysprear el vici, a témer la infàmia. Aquesta educació no serà infructuosa, des del moment que continuats exemples provaran als ciutadans que és gràcies als talents i a les virtuts que s’atenyen els honors, el benestar, les distincions, la consideració, el favor, i que el vici només condueix al menyspreu i a la ignomínia. És al capdavant d’una nació criada en aquests principis que un príncep il·lustrat serà realment gran, poderós i respectat. Les seues predicacions seran més efectives que no les d’aquells capellans que, des de fa tants segles, declamen inútilment contra la corrupció pública. 3 3 Quintilià diu: «Quidquid principes faciunt, praecipere videtur». Els prínceps sembla que ordenen de fer tot allò que ells mateixos fan. 4 Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res.

Si els capellans han usurpat al poder sobirà el dret d’instruir els pobles, que aquest reprenga els seus drets, o almenys que no tolere que gaudesquen de manera exclusiva de la llibertat per reglamentar els costums de les nacions i per parlar-los de moral; que la monarquia reprimesca aquests mateixos capellans quan ensenyen màximes visiblement perjudicials per al bé de la societat. Que ensenyen, si els agrada, que el seu Déu es transforma en pa, però que no ensenyen mai que cal odiar o destruir aquells que refusen de creure aquest misteri inefable. Que en la societat cap inspirat tinga la facultat d’alçar els súbdits contra l’autoritat, de sembrar la discòrdia, de trencar els lligams que uneixen els ciutadans entre ells, de torbar la pau pública per les seues opinions. El sobirà, quan vulga, podrà contenir el mateix sacerdoci. El fanatisme és vergonyós quan es veu mancat de suport: el mateixos capellans esperen del príncep els objectes del seu desig, i la majoria d’ells estan sempre disposats a sacrificar-li els pretesos interessos de la religió i de la consciència quan consideren aquest sacrifici necessari per a la seua fortuna.

Si em diuen que els prínceps es creuran sempre interessats a mantenir la religió i controlar els seus ministres, si més no per política, fins i tot estant interiorment desenganyats, respondré que és fàcil de convèncer els sobirans per una pila d’exemples que la religió cristiana ha estat cent vegades perjudicial a altres semblants a ells, que el sacerdoci ha estat i serà sempre el rival de la reialesa, que els sacerdots cristians són per essència els súbdits menys submisos; respondré que és fàcil fer notar a tot príncep il·lustrat que el seu veritable interès és comandar uns pobles feliços, que és del benestar que ell els procura d’on dependrà la seua seguretat i la seua grandesa; en una paraula, que la seua felicitat està lligada a la del seu poble, i que al capdavant d’una nació composta de ciutadans honestos i virtuosos serà molt més fort que al capdavant d’un ramat d’esclaus ignorants i corromputs als quals és obligat enganyar per poder-los contenir, i als quals cal omplir de mentides per arribar al que hom pretén.

Així doncs, no perdem l’esperança que algun dia la veritat s’obrirà pas fins al tron. Si les llums de la raó i de la ciència troben tantes dificultats per arribar als prínceps és perquè els capellans interessats i els cortesans famèlics intenten retenir-los en una perpètua infantesa, els mostren el poder i la grandesa en quimeres i els desvien dels objectius necessaris per a la seua veritable felicitat. Tot sobirà que tinga el valor de pensar per ell mateix, veurà que el seu poder serà sempre inestable i precari, mentre únicament trobe suport entre els fantasmes de la religió, els errors dels pobles i els capricis del sacerdoci. Veurà els inconvenients d’una administració fanàtica, que fins ací només ha format ignorats presumptuosos, cristians obstinats i sovint turbulents, ciutadans incapaços de servir l’Estat, pobles imbècils, disposats a rebre els estímuls d’uns guies que els perden; veurà els recursos immensos que posarien en les seues mans els béns llargament usurpats a la nació per uns homes inútils, que sota pretext d’instruir-la, l’enganyen i la devoren. 4 4 Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res. En comptes d’aqueixes institucions religioses, de les quals el sentit comú s’avergonyeix, que només han servit per recompensar la peresa, per mantenir la insolència i el luxe, per afavorir l’orgull sacerdotal, un príncep ferm i savi establirà unes institucions útils a l’Estat, adequades per fer brostar els talents, per formar el jovent, per recompensar els serveis i les virtuts, per consolar els pobles, per crear ciutadans.