Gwenaël David - Kid i la Cimera dels animals

Conec bé la Kid. Anàvem al mateix institut i el 2030 vam coincidir a la mateixa classe. Em sembla que fèiem sisè, però no he tingut mai tanta memòria com ella. Sempre hem estat bones amigues i, tot i que tenim vides molt diferents, hem aconseguit veure’ns sovint. Si l’hagués de definir, diria que la Kid té braços de mico, un nassiró de mallerenga, potes d’ocapi dins dels seus pantalons de la sort i fins i tot un pessic d’ADN de virus.

No fa pas gaire, durant l’enèsima tempesta magnètica, la llum se’n va anar mentre xarrupàvem te del Labrador en una tassa. L’avaria elèctrica va durar unes quantes hores. Va ser una estona meravellosa. L’obscuritat va il·luminar, en la Kid, el record d’aquell any 2030.

En aquell temps, la humanitat travessava un període estrany. Tothom sabia que alguna cosa s’acabava d’esfondrar, que als oceans, als boscos, als camps, a les ciutats, als núvols, a les pluges, a les pedres, als animals, als rius i a les plantes se’ls acabava l’alè. Algunes criatures se n’anaven, ens deixaven sols, unes altres anunciaven la partença imminent. Insectes, ocells, amfibis, mamífers, mol·luscs, peixos... seguien la decadència de les plantes, que seguien la dels territoris afectats, que ara eren només a les nostres mans, a les dels humans. Tothom sabia que corríem perill i que es cometia una terrible injustícia cap als altres éssers vius del planeta, gairebé tots n’érem conscients i estàvem preocupats, tristos o desanimats, mentre els poderosos acabaven de destruir el que quedava, tranquil·lament, per treure’n profit. La Kid ho explicaria millor que jo, ella no parava mai de recordar-nos a tots que cada ésser viu es mereix el seu lloc, que és el dret fonamental dels ocupants de la Terra.

Va ser un període estrany, difícil, però sens dubte necessari per aconseguir canviar i que el món d’avui per fi fos possible. Hi va haver massa destrosses, hi vam perdre molt, però vam saber reaccionar i, finalment, vam veure les coses d’una altra manera. Encara hi ha feina per fer, però avui els éssers vius respiren molt millor i, de retop, nosaltres també.

Aquell vespre, l’avaria elèctrica va afectar tota la ciutat. No brillava ni una espurna, tan sols les tasses fosforescents decoraven amb una lluor tènue el fum del te calent. Després de fer-ne un bon glop, la Kid va somriure d’orella a orella, com acostuma a fer, i va deixar anar que, aquells dies de juliol del 2030, havien estat els més extraordinaris de la seva vida.

Amb els ulls brillants en la foscor, em va oferir el relat precís dels quatre dies que va durar la primera Cimera de les Espècies, també coneguda com a Cimera dels animals, una trobada sorprenent en la qual va participar. El professor de ciències havia inscrit la classe a un concurs nacional de periodisme, i la Kid, en representació nostra, havia guanyat amb un article sobre el llenguatge dels animals. En aquella època presumia de saber l’idioma de les llebres, les guineus i tantes altres bestioles. Ho demostrava a força de crits, xiulets, d’esgargamellar-se i de proferir gemecs, cosa que de vegades ens deixava amoïnats pel seu estat mental, però gairebé sempre ens feia petar de riure. A tall de premi, havia guanyat la plaça, molt cobejada, de reportera de la primera Cimera de les Espècies. La tasca consistia a seguir aquell congrés d’un dia, redactar-ne un informe i fer-lo arribar a les classes i als instituts que ho sol·licitessin.

Tothom estava molt excitat, era la primera vegada que s’organitzava una cimera com aquella, una mena de gran reunió mundial amb representants de nombroses espècies d’animals. L’objectiu era demostrar que, malgrat tot, la humanitat es preocupava pels animals i estava disposada a escoltar allò que les altres criatures terrestres volguessin dir o esperessin les unes de les altres. La idea no havia agradat a tothom, és clar, uns es morien de riure i uns altres, de ràbia. Imagineu-vos-ho... animals! Però aquella primera Cimera prou que va tenir lloc. El 2030. Al juliol. A París. I la Kid hi era.

Ella se’n recordava i, durant les tres hores que va durar la tempesta, m’ho va explicar. Evidentment, tots havíem llegit i aplaudit el seu informe, però era la primera vegada que la sentia parlar del que realment havia viscut, del que havia experimentat i de tot el que no havia pogut o volgut posar a l’informe.

Prepareu-vos una xocolata desfeta i fiqueu-vos al llit, perquè tot plegat em sembla tan esbojarrat que també tinc ganes de relatar-vos-ho. La Kid no s’ho prendrà malament.

La Kid està a la lluna, amb els ulls fixos al sostre, per on es belluga una aranya curiosa. Els seus onze anys ja són rics en aventures i experiències, però cap no arriba ni a la sola de la sabata de la que viurà demà. S’imagina asseguda al costat d’un panda, d’una girafa o d’una àguila. Es gira de costat i aparta el cobrellit amb un gest ample de l’espatlla. La marmota, el coiot i el calau s’han unit al somieig i, de cop, hi ha massa gent. El neguit substitueix l’excitació. Es torna a girar i es cargola sota el cobrellit. Per què va votar-la a ella, tota aquella gent que no la coneixien de res? Com és que professors i alumnes d’instituts de tot França van decidir que ella era la millor? Va ser perquè un bon dia va escriure un text sobre l’idioma dels animals, que s’ha convertit en periodista i en la persona més apta per cobrir aquella cimera? A més, hi havia una pila de candidats que s’haurien sentit orgullosos de poder-se fer els espavilats i els fatxendes fins a l’infinit, més que no pas ella. Com és que totes aquelles persones que l’havien escollit no s’havien adonat que no és bona en els dictats, que no li agrada la informàtica ni l’anglès, que ni tan sols és bonica? Si es va inscriure al concurs no va ser per guanyar-lo. El professor la va empènyer a fer-ho, a ella tant li feia. La Kid s’estremeix, després intenta relaxar-se amb una respiració profunda.