Gwenaël David - Kid i la Cimera dels animals

Uns efluvis insòlits li omplen els narius, però no és capaç d’identificar-los. Potser és olor de menjar que prové d’alguna de les portes tancades que deixa enrere cada deu passes? No sent gaire bona olor, però no és pitjor que la del bufet lliure de l’institut. Com més avança, més forta i complexa és l’olor, impossible evitar-la. La Kid ensuma un parell o tres de vegades amb insistència, amb el nas alçat per inspirar tot l’aire que li passa per damunt del cap. Li sembla identificar la ferum de la suor del gimnàs de l’insti, les xinxes dels gerds del jardí de l’avi, també la del gos Scott, xop després de la pluja. A mesura que l’olor s’intensifica, l’aire és cada vegada més difícil de travessar. També el perfum dels pets del Kevin, l’agitador i animador de la seva classe, després la flaire d’un ramat de vaques a punt de ser munyides. La Kid s’estremeix a cada perfum especiat i salvatge. Li sembla que podria arribar a vomitar. Li arriben sons estranys a les orelles: sons greus que fan vibrar les parets, pics aguts, planys melancòlics i refilets apressats.

Un últim revolt, en l’aire carregat, i la Kid per fi pot veure la porta enorme. Té els narius i les orelles saturats, però ja no hi para gaire atenció perquè el cor li batega fort dins del pit.

Una hostessa pàl·lida, a punt d’asfixiar-se i visiblement marejada, s’inclina lleugerament per llegir-li l’acreditació i li torna a demanar el cognom, com exigeix el procediment. Finalment, la porta s’obre i la Kid es queda petrificada davant l’espectacle que se li ofereix al davant.

La immensa sala està plena d’animals. Les files de seients dibuixen semicercles que baixen fins a l’escenari, on conviuen les bestioles i els micròfons. La part de davant de la tarima, on normalment hi ha el fossat reservat als ballarins o a l’orquestra, ha estat transformada en una piscina per on xipollegen cetacis i per on les criatures aquàtiques borbollegen com si fos un jacuzzi. Per tot arreu, contra les parets i pels racons, els seients han estat substituïts per bigues i pilars, prestatges amb aquaris i pots lluminosos, muntanyes de terra i fusta morta, sovint foradades per galeries profundes que acullen el món animal.

Les butaques estan principalment ocupades per mamífers i rèptils. La Kid amb prou feines entén tot el que veu. No sembla que hi hagi cap tipus d’organització, els animals no estan agrupats per famílies, estan dispersats per tot arreu. Tampoc no estan agrupats per orígens, africans amb africans o americans amb americans. Un caracal, que de seguida identifica perquè l’ha vist dissecat a la Gran Galeria de l’Evolució, està arrupit sota el seient d’un uombat, entre un marabú sorneguer i una iguana amb cresta. Els ulls de la Kid no arriben a abastar-ho tot, reboten per sobre els éssers vius sense aconseguir extreure una imatge prou clara del conjunt. Unes butaques estan buides, unes altres, plenes fins al capdamunt. Sorpresa per l’espectacle esbalaïdor, es diu a si mateixa que, un caos com aquell, no el deu desitjar ningú, i que els organitzadors per força devien haver previst un ordre més coherent abans que els animals es posessin còmodes i comencessin a fer el que els donava la gana. Aquell desordre l’atabala, en primer lloc perquè és desordre i no li agrada que tothom vagi a la seva, i en segon lloc perquè no entén la lògica del lloc i se sent indefensa i exclosa. La Kid encara no s’ha bellugat, amb prou feines si aconsegueix respirar. El dit de l’hostessa assenyala un lloc buit al bell mig de la sala. La Kid encara dubta, però una empenta ferma a l’esquena, just abans que la porta es tanqui, l’obliga a moure’s. S’empassa una gran alenada d’aire saturat i comença a obrir-se pas per entremig de la gernació. «Disculpi», «perdoni», va dient ella, i com a resposta obté grunys, rugits, esgarips, brams, raucs, cloqueigs i xiscles.

Un cop ha aconseguit arribar fins a la seva butaca, s’hi deixa anar i es queda quieta durant uns quants minuts. Al principi, només mou els ulls dins del cos immòbil, després se li estabilitza el pols, torna a obrir els pulmons i deixa de prémer la mandíbula. Què redimonis hi fa, allà? No hauria hagut de fer mai cas als altres alumnes de l’institut. De cop, el cicle de pensaments negatius s’interromp perquè alguna cosa li acaba de palpar el cap per la banda dreta. Quan s’atreveix a girar-se, descobreix un gibó que li acarona amorosament els cabells. L’animal és bufó, se’n refia, de moment decideix no enretirar aquella mà previnguda. La confusió desapareix i, des del seu punt de vista, la sala acaba tenint certa coherència: és una reunió d’animals, n’hi ha per tot arreu, asseguts, drets, estirats, penjats de qualsevol lloc; és així de simple i així ha de ser. Ara que té un lloc per a ella i un seient al qual pot aferrar-se, l’ordre ha deixat d’importar-li tant. Animada per aquest pensament i sentint-se més lliure d’aprofitar l’enrenou, treu les coses de la motxilla i les posa sobre la pala de la cadira. Hi posa la llibreta d’espiral en forma d’estrella de mar, el bolígraf-goma, els xiclets de síndria i la cantimplora. Una altra mirada a la sala, una mà de gibó als cabells i la Kid torna a sentir un nou impuls d’alegria. Primer somriu, i ben aviat esclafeix a riure. Alliberada, al mig d’aquella sala, entre altres criatures, emet el crit de la seva espècie, que s’uneix al rebombori general.

Com que està ocupada escrivint les primeres paraules a la llibreta, la Kid no sent l’esbufec que creix. No alça el cap fins que sent l’espetec provocat pel cop de cua de la beluga a la superfície de la piscina. Quan l’onada que el cetaci ha aixecat amb la cua ja ha caigut a terra, la paret del fons de l’escenari, situada just darrere de la piscina, s’il·lumina i s’hi veu, projectat, un enorme planeta blau i verd. Una música sense ànima se sobreposa al brogit. A sobre del faristol hi ha un ocell secretari. Mentre espera que hi hagi silenci, l’ocell llisca d’una banda a l’altra del moble —un desplaçament que, evidentment, no estava previst. La Kid està impressionada per la llargada de les seves cames i s’aixeca de la cadira per admirar-lo. Quan s’incorpora, s’adona que hi ha algú altre de l’espècie humana a primera fila. En distingeix la calvície incipient i els flocs de cabells grisos que dos caputxins histèrics, vinguts de part de la delegació de l’Amazònia, li esbullen. No l’ha vist entrar, segurament ja hi devia ser quan ella ha arribat. L’home, nascut al segle XX i representant dels humans a la Cimera, es venta amb els fulls de paper per fer-se una mica d’aire. S’empipa amb els seus dos fans i sacseja el cap amb moviments bruscs. Mentre somriu, la Kid pensa que si no els atura el seu discurs acabarà pels aires. La música s’interromp i el rapinyaire es torna a posar al mig del faristol d’un salt i plega les ales al voltant del cos. Deixant de banda l’inevitable rau-rau de panxa dels mamífers, el silenci és gairebé total.

—Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però cadascú té deu minuts com a màxim. Respectar el torn de paraula serà la prova de la nostra bona voluntat.