Leila Slimani: El país dels altres

Leïla SlimaniNascuda a Rabat (Marroc) el 1981, als 18 anys va marxar a París, on va estudiar Ciències Polítiques i Periodisme. Amb la primera novel·la, Dans le jardin de l’ogre , va rebre el reconeixement unànime de la crítica. Va guanyar el premi literari més prestigiós de França, el Premi Goncourt, per Una dolça cançó (Bromera, 2017), que, traduïda a més de quaranta idiomes, va ser un autèntic fenomen mundial.

Actualment és la representant de França al Consell de la Francofonia.

Valèria Gaillard(Barcelona, 1973) És llicenciada en Filosofia i en Literatura Comparada. S’ha dedicat professionalment al periodisme cultural i la crítica literària en diversos mitjans. L’any 2018 va ser reconeguda amb el VII Premi Memorial Pere Rodeja. Ha traduït del francès Marcel Proust, Charlotte Delbo, Marceline Desbordes-Valmore i Émile Zola. Per Angle ha traduït Els anys i Memòria de noia , d’Annie Ernaux, i Jo acuso !, d’Émile Zola.

«Un dia de setembre del 1947, quan estava embarassada de set mesos, havia anat a passejar a l’avinguda de la República. Feia calor i tenia les cames inflades. Havia pensat que podia anar al cinema Empire o a refrescar-se a la terrassa del Rei de la Cervesa. Aleshores dues noies li havien clavat una empenta. La més morena s’havia posat a riure: “Mira aquesta. El bombo, l’hi ha fet un àrab”. (...) Si no hagués tingut aquell ventre, si la calor no hagués estat tan punyent, la Mathilde l’hauria perseguida. L’hauria estomacada. Li hauria donat tots els cops que ella havia rebut al llarg de la seva vida.»

El 1944 la Mathilde, una jove alsaciana, s’enamora de l’Amine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a l’exèrcit francès. Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès a l’interior del Marroc. Mentre l’Amine s’escarrassa perquè una finca de terra pedregós comenci a donar fruit, la Mathilde se sent més i més ofegada pels costums i el clima inclement del país: aïllada a la finca, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, per ser dona, per ser catòlica. Al llarg dels deu anys que abraça la novel·la, la tensió social i política anirà creixent subtilment, fins que al 1955 el Marroc està al caire de la independència.

Amb l’anterior novel·la, Una dolça cançó (Premi Goncourt 2016), Slimani va triomfar en més de cinquanta països. Ara, l’enorme ambició d’El país dels altres (primer volum d’una trilogia), la consolida entre els millors escriptors del planeta, amb una energia emotiva, una comprensió de l’ànima humana i una habilitat narrativa de primer ordre.

«És una gran novel·la sobre la descolonització, sobre la incomprensió i la intolerància.» — Patricia Martin, France Inter

«Una escriptura a flor de pell, emocionant i autèntica, servida per un innegable alè narratiu.» — Christian Desmeules, Le Devoir

«A El país dels altres l’autora reprèn els seus temes preferits: la maternitat, la sexualitat femenina i la llibertat en totes les seves formes.» — Marianne Bouchard, Nuit Blanche

«Amb la seva ploma fabulosament sensual, Slimani narra la insubmissió femenina que circula per les seves venes. Un èxtasi absolut.» — Lauren Malka

«La seva escriptura té un formidable poder d’evocació: veus la terra, la casa, la pols, la sang i l’orina que s’escolen, la brutícia sota les ungles, les pells colrades pel sol...» — Nathalie Collard, La Presse

«En aquesta novel·la captivadora i sovint molt emotiva, barreja de ficció i records, descobrim una dona que lluita per la seva independència» — Olivia de Lamberterie, Elle

«La gran novel·la de la descolonització que esperàvem. Sensual, esclatant i dura.» — Nelly Kaprièlian, Les Inrockuptibles

«Una formidable saga familiar.» — Grégoire Leménager, L’Obs

«N’esperem la continuació, amb autèntica impaciència.» — Jérôme Garcin, La Provence

Aquesta obra ha rebut un ajut a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport

Títol original: Le pays des autres, de Leïla Slimani

© 2020 Éditions Gallimard

© 2021 Valèria Gaillard, per la traducció

© Eliot Elisofon / Getty Images, per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: febrer de 2021

ISBN: 978-84-18197-67-3

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

A la memòria de l’Anne i l’Atika,

la llibertat de les quals no deixa d’inspirar-me.

A la meva mare adorada.

La condemna d’aquesta paraula, «mestissatge», cal inscriure-la ben gran en la pàgina.

ÉDOUARD GLISSANT, L’intention poétique

De tota manera, la sang no estava disposada a callar, a permetre-li la salvació. No pensava resignar-se a ser d’un color o de l’altre i permetre així la salvació del cos. Perquè, d’entrada, la sang negra l’havia portat a la cabana de negres. I després la sang blanca l’en havia fet fora, de la mateixa manera que havia estat la sang negra la que havia agafat la pistola, i la blanca, la que havia impedit que disparés.

WILLIAM FAULKNER, Llum d’agost (traducció d’Esther Tallada, Edicions de 1984)

El primer cop que la Mathilde va visitar la granja, va pensar: «És massa lluny». Un aïllament tan gran la neguitejava. En aquella època, l’any 1947, no tenien cotxe i havien recorregut els vint-i-cinc quilòmetres que els separaven de Meknès en una vella tartana conduïda per un gitano. L’Amine no prestava atenció a la incomoditat de la banqueta de fusta ni a la pols que feia tossir la seva dona. Només tenia ulls per al paisatge i es mostrava impacient per arribar a les terres que el seu pare li havia confiat.

El 1935, després d’anys de feina com a traductor a l’exèrcit colonial, Kadour Belhaj havia comprat aquestes hectàrees de terres cobertes de pedres. Havia explicat al seu fill que tenia l’esperança de convertir-la un dia en una explotació esponerosa que podria nodrir generacions de fills Belhaj. L’Amine recordava la mirada del seu pare, la veu que no li tremolava quan exposava els seus projectes per a la granja. Arpents de vinyes, li havia explicat, i hectàrees senceres destinades al conreu de cereals. A la part més assolellada del turó, caldria construir una casa envoltada d’arbres fruiters i algunes fileres d’ametllers. En Kadour estava orgullós que aquesta terra fos seva. «La nostra terra!» Pronunciava aquestes paraules no a la manera dels nacionalistes o dels colons, en nom de principis morals o d’un ideal, sinó com un propietari feliç del seu dret adquirit. El vell Belhaj volia ser enterrat aquí i que també hi fossin enterrats els seus fills, que aquesta terra l’alimentés i acollís la seva darrera llar. Però va morir el 1939, quan el seu fill estava enrolat a l’exèrcit dels espahís i lluïa amb orgull el barnús moresc i el sirwal. Abans de partir cap al front, l’Amine, el fill gran i ara cap de família, va llogar la finca a un francès originari d’Algèria.