Leila Slimani: El país dels altres

Quan la Mathilde va preguntar de què havia mort aquest sogre que no havia conegut, l’Amine es va tocar l’estómac i va acotar el cap en silenci. Més tard, la Mathilde va descobrir el que havia passat. Kadour Belhaj patia, des que havia tornat de Verdun, de mals de ventre crònics, i cap guaridor marroquí o europeu havia aconseguit curar-lo. Ell, que presumia ser un home de raó, orgullós de la seva educació i del seu talent per a les llengües estrangeres, s’havia arrossegat, avergonyit i desesperat, fins al soterrani que ocupava una chouafa. La bruixa havia intentat convèncer-lo que estava embruixat, que algú li volia mal, i que aquest dolor era obra d’un enemic poderós. Li havia lliurat un full de paper plegat en quatre que contenia un polsim de color groc safrà. El mateix vespre s’havia begut el remei dissolt en aigua i havia mort poques hores després enmig d’uns dolors terribles. A la família no li agradava parlar-ne. Els feia vergonya la ingenuïtat del pare i les circumstàncies de la seva mort, perquè l’oficial venerable s’havia buidat al pati de la casa deixant la seva gel·laba blanca xopa de merda.

Aquell dia d’abril del 1947, l’Amine va somriure a la Mathilde i va apressar el cotxer, que fregava l’un contra l’altre els seus peus bruts i descalços. El camperol va fuetejar la mula amb un vigor renovat i la Mathilde va fer un bot. La violència del gitano la indignava. Feia espetegar la llengua, «Ra», i abatia el fuet contra el llom esquelètic de la bèstia. Era primavera i la Mathilde estava embarassada de dos mesos. Els camps estaven coberts de calèndules, malves i borratja. Un vent fresc agitava les tiges dels gira-sols. A banda i banda de la carretera es trobaven les propietats dels colons francesos, instal·lats aquí des de feia vint o trenta anys, i les seves plantacions s’estenien pels pendents suaus fins a l’horitzó. La majoria venien d’Algèria i les autoritats els havien concedit les millors terres i les superfícies més grans. L’Amine va estendre un braç i va posar l’altra mà en visera sobre els ulls per protegir-se del sol del migdia i contemplar la vasta estesa que s’oferia davant seu. Amb el dit índex, va mostrar a la seva dona una avinguda de xiprers que vorejava la propietat de Roger Mariani, que havia fet fortuna en el vi i la cria de porcs. Des de la carretera, no es podia veure la casa principal ni tampoc els arpents de vinyes. Però a la Mathilde no li costava imaginar la riquesa d’aquest pagès, riquesa que l’omplia d’esperança sobre la seva pròpia sort. El paisatge, d’una bellesa serena, li recordava un gravat penjat damunt del piano, a casa del seu professor de música a Mulhouse. Va recordar les seves explicacions: «Això és la Toscana, senyoreta. Un dia potser anirà a Itàlia».

La mula es va aturar i es va posar a pasturar l’herba que creixia a la vora del camí. No tenia cap intenció de pujar el pendent que tenia al davant i que estava cobert de grans pedres blanques. Furiós, el cotxer es va redreçar i va descarregar una pluja d’insults i cops sobre la bèstia. La Mathilde va sentir com les llàgrimes li pujaven a les parpelles. Va intentar contenir-se i es va arrapar al seu marit, que va trobar la seva sensibilitat fora de lloc.

«Què et passa?», va preguntar l’Amine.

—Digues-li que deixi de pegar aquesta pobra mula.»

La Mathilde va posar la mà a l’espatlla del gitano i el va mirar com una criatura que intenta amansir un pare furiós. Però el cotxer va redoblar la violència. Va escopir a terra, va alçar el braç i va dir: «Vols tastar el fuet tu també?».

L’humor va canviar i també el paisatge. Van arribar al cim d’un turó de flancs pelats. Res de flors ni de xiprers, amb prou feines algunes oliveres que sobrevivien al mig del pedregar. Una impressió d’esterilitat total emanava d’aquell turó. Aquí no som a la Toscana, va pensar la Mathilde, sinó al Far West. Van baixar de la tartana i van caminar fins a una petita construcció blanca i sense encant, amb una teulada que consistia en un simple tros de planxa. No era una casa, sinó una rudimentària filera de petites habitacions, fosques i humides. L’única finestra, situada ben amunt per protegir-se de les invasions dels paràsits, deixava penetrar una llum tènue. A les parets, la Mathilde es va fixar en unes amples taques verdoses provocades per les darreres pluges. L’antic llogater hi vivia sol; la seva dona havia tornat a Nimes després d’haver perdut el seu fill, i ell mai s’havia plantejat convertir aquella casa en un lloc càlid, susceptible d’acollir una família. La Mathilde, malgrat l’escalfor de l’aire, es va sentir glaçada. Els projectes que l’Amine li exposava l’omplien d’inquietud.

*

El mateix desconcert s’havia apoderat d’ella quan havia aterrat a Rabat, l’1 de març del 1946. Malgrat el cel desesperadament blau, malgrat l’alegria de retrobar el seu marit i l’orgull d’haver escapat al seu destí, tenia por. Havia viatjat durant dos dies. D’Estrasburg a París, de París a Marsella, i després de Marsella a Alger, on havia embarcat en un vell Junkers i pensava que es moria. Asseguda en un banc incòmode, enmig d’homes amb la mirada cansada d’anys de guerra, li havia costat no posar-se a xisclar. Durant el vol va plorar, va vomitar, va pregar a Déu. A la seva boca s’hi van barrejar el gust de la bilis i el de la sal. Estava trista, no tant per morir a l’Àfrica, sinó per la idea d’aparèixer al vestíbul d’arribades on l’esperava l’home de la seva vida amb un vestit estripat i tacat de vòmit. Finalment, va aterrar sana i estàlvia i l’Amine era allà, més atractiu que mai, sota aquell cel d’un blau tan profund que qualsevol hauria dit que l’havien rentat amb una gran quantitat d’aigua. El seu marit li va fer dos petons a les galtes, atent a les mirades dels altres passatgers. La va agafar pel braç d’una manera que era a la vegada sensual i amenaçadora. Semblava que la volia controlar.

Van agafar un taxi i la Mathilde es va arrapar al cos de l’Amine que sentia, finalment, tens de desig, afamat d’ella. «Aquest vespre dormirem a l’hotel», va anunciar ell adreçant-se al conductor i, com si volgués provar la seva moralitat, va afegir: «És la meva dona. Ens acabem de retrobar». Rabat era una petita ciutat, blanca i solar, d’una elegància que va sorprendre la Mathilde. Va contemplar embadalida les façanes art déco dels edificis del centre, i va adossar el nas contra el vidre per veure millor les dones boniques que baixaven per l’avinguda Lyautey, amb els seus guants a conjunt amb les sabates i els barrets. Hi havia obres per tot arreu, edificis en construcció davant dels quals homes en parracs anaven a demanar feina. Unes monges caminaven al costat de dues pageses que carretejaven uns feixos a l’esquena. Una nena, que duia els cabells tallats arran, reia sobre un ase que un home negre tirava. Per primer cop en la seva vida, la Mathilde respirava el vent salat de l’Atlàntic. La llum va atenuar-se, virant al rosa vellutat. Tenia son i es disposava a recolzar el cap a l’espatlla del seu marit quan aquest li va anunciar que havien arribat.

No van sortir de l’habitació durant dos dies. Ella, que tanmateix sempre sentia tanta curiositat pels altres i per l’exterior, no va voler obrir els porticons. No es cansava de les mans de l’Amine, de la seva boca, de l’olor de la seva pell, que —ara ho entenia— tenia a veure amb l’aire del país. Ell exercia damunt seu una autèntica fascinació i ella li suplicava que es quedés dins seu el màxim de temps possible, fins i tot per dormir, fins i tot per parlar.

La mare de la Mathilde defensava que era el patiment i la vergonya el que mantenia viu el record de la nostra condició d’animals. Però mai ningú li havia parlat d’aquell plaer. Durant la guerra, a les nits desolades i tristes, la Mathilde es donava plaer estirada al llit gèlid de la seva habitació, al primer pis. Quan sonava l’alarma que anunciava les bombes i es començava a sentir el bramul d’un avió, la Mathilde corria, no tant per la seva vida, sinó per sadollar el seu desig. Cada vegada que tenia por pujava a la seva habitació, amb la porta que no quedava del tot tancada, però a ella tant li feia que la sorprenguessin. Comptat i debatut, els altres preferien quedar-se tots junts en amagatalls o en els soterranis, volien morir plegats, com bèsties. Ella s’estirava al llit, i arribar a l’orgasme era l’únic mitjà que tenia per calmar la por, per controlar-la, per imposar-se a la guerra. Estirada sobre llençols bruts, pensava en els homes que per tot arreu travessaven les planes, armats amb fusells, homes privats de dones de la mateixa manera que ella estava privada d’homes. I mentre es premia el sexe, s’imaginava la immensitat d’aquest desig insatisfet, aquesta fam d’amor i possessió que s’apoderava de la terra sencera. La idea d’aquesta lubricitat infinita la submergia en un estat d’èxtasi. Tirava el cap enrere i, amb els ulls en blanc, s’imaginava que legions d’homes avançaven cap a ella, la posseïen, li donaven les gràcies. Als seus ulls por i plaer es confonien, i en els moments de perill, el seu primer pensament sempre era aquest.