Leila Slimani: El país dels altres

Dos dies més tard, es van instal·lar a la casa de Berrima. En els carrerons de la vella ciutat, la Mathilde es va aferrar al braç del seu marit, tenia por de perdre’s en aquell laberint on una munió de comerciants s’amuntegaven, on els venedors de verdures vociferaven la seva xerrameca. Darrere la pesada porta tatxonada de la casa, la família l’esperava. La mare, la Mouilala, estava dreta al mig del pati. Duia un elegant caftà de seda i els cabells coberts amb un fulard verd maragda. Per a aquella ocasió especial, havia tret el seu cofre de cedre on guardava les seves joies d’or: braçalets de turmell, un fermall gravat i un collar tan pesat que el seu cos dèbil quedava una mica vinclat cap endavant. Quan la parella va entrar es va llençar sobre el seu fill i el va beneir. Va somriure a la Mathilde, que li va agafar les mans entre les seves i va contemplar aquell bell rostre morè, aquelles galtes lleugerament enrogides. «Ella diu benvinguda», va traduir la Selma, la germana petita, que acabava de complir nou anys. Estava davant de l’Omar, un adolescent prim i taciturn, que va romandre amb les mans a l’esquena i els ulls abaixats.

La Mathilde es va haver d’acostumar a aquesta vida dels uns sobre els altres, a aquesta casa on els matalassos estaven infestats de xinxes i paràsits, on no es podien protegir dels sorolls del cos i dels roncs. La seva cunyada entrava a la seva habitació sense avisar i es llançava al seu llit repetint algunes paraules en francès que havia après a escola. A la nit, la Mathilde sentia els crits del Jalil, el germà més petit, que vivia tancat al pis de dalt amb l’única companyia d’un mirall que no perdia mai de vista. No parava de fumar sebsi, i l’olor del kif s’estenia pel passadís i la marejava.

Tot el dia, exèrcits de gats arrossegaven els seus perfils esquelètics pel petit jardí interior, on un bananer cobert de pols lluitava per no morir. Al fons del pati havien obert un pou en el qual la minyona, una antiga esclava, extreia aigua per rentar. L’Amine li havia dit que la Yasmine venia de l’Àfrica, potser de Ghana, i que Kadour Belhaj l’havia comprada per a la seva dona al mercat de Marràqueix.

En les cartes que escrivia a la seva germana, la Mathilde mentia. Afirmava que la seva vida s’assemblava a les novel·les de Karen Blixen, d’Alexandra David-Néel, de Pearl Buck. En cada missiva, componia aventures en les quals es posava en escena, en contacte amb les poblacions indígenes dòcils i supersticioses. Es descrivia amb botes i barret, altiva a lloms d’un pura sang àrab. Volia fer engelosir la Irène, que patís a cada paraula, que es morís d’enveja, que s’enrabiés. La Mathilde es venjava d’aquesta germana gran, autoritària i rígida, que l’havia tractada tota la vida com una nena petita i que tan sovint havia fruït humiliant-la en públic. «Mathilde la descerebrada», «Mathilde la desvergonyida», deia la Irène sense tendresa i sense indulgència. La Mathilde sempre havia pensat que la seva germana havia fracassat en l’intent de comprendre-la i que l’havia mantingut presonera d’un afecte tirànic.

Quan havia marxat al Marroc, quan havia fugit del seu poble, dels veïns i del futur que l’esperava, la Mathilde havia experimentat un sentiment de victòria. Primer va escriure cartes entusiastes en què descrivia la seva vida en una casa de la medina. Insistia en el misteri dels carrerons de Berrima, exagerant la brutícia dels carrers, el soroll i l’olor dels ases que transportaven els homes i les seves mercaderies. Va trobar, gràcies a una de les religioses del pensionat, un llibret sobre Meknès que reproduïa uns gravats de Delacroix. Va posar sobre la tauleta de nit el llibre de fulls esgrogueïts i va intentar inspirar-se. Es va aprendre de memòria passatges de Pierre Loti, que li semblava ben poètic, i es meravellava pensant que l’escriptor havia dormit a pocs quilòmetres d’allà, que havia contemplat les muralles i l’estany de l’Agdal.

Va descriure els brodadors, els calderers, els torners de fusta asseguts amb les cames creuades en les seves botigues excavades sota terra. Va descriure les processons de les confraries a la plaça El-Hedim i la desfilada de vidents i guaridors. En una de les seves cartes va retratar en diverses pàgines la botiga d’un curandero que venia cranis de hienes, corbs dissecats, potes d’eriçó i verí de serp. Va pensar que això causaria una forta impressió a la Irène i al seu pare, Georges, i que, des dels seus llits, a la primera planta de la seva casa burgesa, l’envejarien per haver sacrificat l’avorriment per l’aventura, la comoditat per la vida novel·lesca.

Tot en el paisatge era inesperat, diferent del que havia conegut fins aleshores. Li haurien calgut noves paraules, tot un vocabulari alliberat del passat per poder anomenar els sentiments, aquella llum tan forta que havien de viure amb els ulls semiclosos, per descriure l’estupor que es va apoderar d’ella, un dia rere l’altre, davant de tant de misteri i bellesa. Res, ni el color dels arbres, ni el del cel, ni tampoc el gust que el vent deixava sobre la llengua i els llavis, li era familiar. Tot havia canviat.

Durant els primers mesos al Marroc, la Mathilde es va passar molta estona darrere del petit escriptori que la seva sogra havia instal·lat a la seva habitació. La vella dona li professava una deferència commovedora. Per primer cop en la seva vida, la Mouilala compartia casa seva amb una dona instruïda i, quan veia la Mathilde abocada sobre el seu paper de cartes marró, experimentava per la seva nora una immensa admiració. A partir d’aquell moment, va prohibir que fessin soroll pels passadissos i va obligar la Selma a deixar de córrer entre els pisos. També es va negar que la Mathilde es passés el dia a la cuina, perquè pensava que no era lloc per a una europea capaç de llegir els diaris i de girar els fulls d’una novel·la. Aleshores la Mathilde es tancava a la seva habitació i escrivia. Rarament hi obtenia plaer perquè, cada vegada que es llançava a la descripció d’un paisatge o l’evocació d’una escena viscuda, el seu vocabulari li semblava limitat. Ensopegava constantment amb les mateixes paraules, feixugues i avorrides, i aleshores s’adonava, de manera confusa, que el llenguatge era un camp inabastable, un terreny de joc sense límits que li feia basarda i l’atabalava. Hi havia tantes coses a dir que li hauria agradat ser Maupassant per descriure el groc que cobria les parets de la medina, per copsar el formigueig dels joves que jugaven pels carrers on les dones lliscaven com fantasmes embolicades en els seus haiks blancs. Aleshores convocava un vocabulari exòtic que, n’estava segura, plauria al seu pare. Parlava de ràtzies, de fellahs, de djinns i de zelliges de tots colors.

Però el que realment li hauria agradat és que no hi hagués cap barrera, cap obstacle en la seva expressió. Que pogués anomenar les coses tal com les veia. Descriure els marrecs amb el crani afaitat a causa de la tinya, tots aquells vailets que corrien d’un carrer a un altre, que cridaven i jugaven, es giraven quan ella passava, s’aturaven, i amb una mirada ombrívola, una mirada més vella que ells, l’observaven. Un dia va ser ximple i va fer lliscar una moneda en la mà d’un nen petit amb pantalons curts que no devia tenir ni cinc anys i que portava un turbant massa gran per al seu cap. No era gaire més alt que els sacs de jute farcits de llenties o sèmola que l’adroguer posava davant de la seva porta i en els quals la Mathilde sempre havia desitjat submergir el braç. «Compra’t un globus», li havia dit, i s’havia sentit inflada d’orgull i satisfacció. Però el petit havia cridat i de tots els carrers adjacents havien sorgit nens que s’havien abalançat damunt la Mathilde com un eixam d’insectes. Invocaven el nom de Déu, deien paraules en francès, però ella no entenia res i va haver de córrer, davant dels ulls riallers dels vianants, que pensaven: «Així aprendrà a no fer caritat a la babalà». Li hauria agradat observar aquesta vida sublim de lluny, ser invisible. La seva alçada, la seva blancor, el seu estatus d’estrangera la mantenien al marge del cor de les coses, d’aquest silenci que fa que ens sentim a casa. Assaboria l’olor del cuir en l’estretor dels carrers, com la del foc de fusta i de la carn fresca, l’olor barrejada de l’aigua estancada i les peres massa madures, de les tifes dels ases i les serradures de fusta. Però no tenia paraules per a això.