Leila Slimani: El país dels altres

Ella plorava massa, reia massa o malament. Quan s’havien conegut, havien passat tardes estirats a l’herba, a la riba del Rin. La Mathilde li explicava els seus somnis i ell l’encoratjava, sense pensar en les conseqüències, sense jutjar-ne la vanitat. Ella li feia gràcia, ell que no sabia riure ensenyant les dents, que sempre es posava les mans davant de la boca com si trobés que l’alegria era, de totes les passions, la més vergonyosa i la més impúdica. Després, a Meknès, tot va anar per un altre camí i les comptades vegades que la va acompanyar al cinema Empire, va sortir de la sessió de mal humor, empipat amb la seva dona, que cloquejava i havia intentat cobrir-lo de petons.

La Mathilde volia anar al teatre, escoltar música abraçats, ballar al salonet de casa. Ella somniava a tenir bonics vestits, organitzar recepcions, berenars amb ball inclòs, festes sota les palmeres. Volia anar al ball del dissabte a la tarda al Cafè de França, a la Vall Feliç el diumenge i convidar els seus amics a prendre el te. Recordava, amb una complaença nostàlgica, les recepcions que muntaven els seus pares. Tenia por que el temps passés massa ràpid, que la misèria i la feina s’eternitzessin i que, quan per fi arribés el temps de descansar, ja seria massa vella per als vestits i l’ombra de les palmeres.

Un vespre, quan acabaven d’instal·lar-se a la granja, l’Amine va travessar la cuina en vestit de diumenge davant la Mathilde, que preparava el sopar per a l’Aïcha. Ella va alçar els ulls cap al seu marit, desconcertada, dubtant entre alegrar-se o enfadar-se. «Surto, va dir. Uns antics companys de guarnició són a la ciutat.» Es va inclinar sobre l’Aïcha per fer-li un petó al front quan la Mathilde es va redreçar. Va cridar la Tamo, que netejava el pati, i li va endossar la nena als braços. Amb veu segura va preguntar: «M’he de vestir per sortir o no cal?».

L’Amine es va quedar palplantat. Va mormolar alguna cosa com ara que era una trobada entre companys, que no era convenient per a una dona. «Si no és convenient per a mi no veig per què ho ha de ser per a tu.» I sense comprendre què havia passat, l’Amine es va deixar seguir per la Mathilde, que havia llençat el davantal sobre una cadira de la cuina i es pinçava les galtes per realçar el cutis.

Al cotxe, l’Amine no va badar boca i va mantenir un posat taciturn, concentrat en la carretera, furiós contra la Mathilde i la seva pròpia feblesa. Ella parlava, somreia, feia veure que no s’adonava que feia nosa. Estava convençuda que a força de lleugeresa aconseguiria destensar-lo i es va mostrar dolça, entremaliada, desimbolta. Van arribar a la ciutat sense que ell hagués afluixat els llavis. L’Amine va aparcar i es va precipitar fora del cotxe, caminant molt ràpid cap a la terrassa del cafè. Qualsevol hauria dit que covava l’esperança de perdre-la pels carrers de la ciutat europea, o que simplement no volia patir la humiliació d’arribar amb la seva dona de bracet.

Ella el va atrapar tan ràpid que no va tenir temps de fornir una explicació als convidats que l’esperaven. Els homes es van alçar i van saludar la Mathilde amb timidesa i deferència. L’Omar, el seu cunyat, li va oferir una cadira al seu costat. Tots els homes anaven ben elegants, s’havien posat jaquetes i portaven els cabells engominats. Van demanar begudes a un grec jovial que feia vint anys que portava el local. L’únic cafè de la ciutat on no es feia cap mena de segregació, on els àrabs bevien alcohol a la taula dels europeus, on dones que no eren prostitutes venien a animar les festes. La terrassa, situada a l’angle entre dos carrers, estava protegida de les mirades alienes per alts i frondosos tarongers. T’hi senties sol al món i en seguretat. L’Amine i els seus amics van brindar però van parlar poc. Es van produir llargs silencis entretallats de rialletes discretes o de l’explicació d’alguna anècdota. Sempre transcorrien igual, però la Mathilde ho ignorava. No es podia creure que les vetllades entre homes de l’Amine s’assemblessin a això, unes vetllades que sempre l’havien fet sentir gelosa i a les quals tantes voltes havia donat. Pensava que era culpa seva si la festa s’havia torçat. Va voler explicar alguna cosa. La cervesa li va donar coratge i va evocar, amb una veu tímida, un record de la seva Alsàcia nadiua. Va titubejar una mica, li va costar trobar les paraules i la seva història va revelar-se sense interès, a banda que no va fer riure ningú. L’Amine la va mirar amb un menyspreu que li va partir el cor. Mai s’havia sentit intrusa fins a aquell punt.

A la vorera del davant, la llum d’un fanal es va posar a parpellejar i després es va apagar definitivament. La terrassa, amb prou feines il·luminada per algunes espelmes, va adquirir un encant nou i la foscor va calmar la Mathilde, que va tenir la impressió que s’oblidaven una mica d’ella. Temia el moment en què l’Amine voldria escurçar la vetllada, posar punt final al malestar, el moment en què li diria: «Som-hi». No s’estalviaria, això era clar, una escena, crits, una bufetada, el front esclafat contra el vidre. Mentrestant, va gaudir dels sorolls lleugers de la ciutat, va escoltar les converses dels seus veïns de taula i va tancar els ulls per sentir millor la música, al fons del cafè. Volia que allò encara durés una mica més, no tenia ganes de tornar.

Els homes es van relaxar. L’alcohol va fer el seu efecte i van començar a parlar en àrab. Potser perquè es pensaven que ella no els podria entendre. Un jove cambrer amb la cara coberta de grans d’acne va posar sobre la taula una gran font amb fruites. La Mathilde va mossegar un tros de préssec i després un tall de síndria. El suc li va caure al vestit i es va tacar. Va agafar una llavor negra entre el dit polze i l’índex i la va prémer. La llavor va sortir volant i va anar a aterrar a la cara d’un home obès que duia un fes i suava dins la levita. L’home va agitar la mà com si volgués espantar una mosca. La Mathilde va fixar-se en un altre home alt i molt ros, que havia estirat les cames a un costat i parlava apassionadament. Però va fallar el llançament i la llavor va anar a parar al clatell d’un cambrer que va estar a punt de tirar la safata per terra. La Mathilde va riure burleta i durant l’hora següent es va dedicar a metrallar els clients, que van començar a patir espasmes. Semblava que els havia agafat algun mal estrany, com aquelles febres tropicals que empenyen les persones a ballar i fer l’amor. Els clients es van queixar. El propietari va fer cremar bastonets d’encens per evitar la inoportuna invasió de mosques. Però els atacs no van cessar i aviat tots els bevedors van tenir mal de cap, a còpia de respirar encens i beure. La terrassa es va buidar, la Mathilde es va acomiadar dels amics i quan, un cop a casa, l’Amine la va bufetejar, ella va pensar que, si més no, havia rigut a gust.

Durant la guerra, mentre el seu regiment avançava cap a l’est, l’Amine pensava en la seva finca com d’altres somniaven en una dona o en una mare que havien deixat enrere. Tenia por de morir i no poder complir la promesa que havia fet de fecundar aquella terra. En els llargs moments d’avorriment que reservava la guerra, els homes treien jocs de cartes, piles de correspondència tacada, novel·les. L’Amine, de la seva banda, se submergia en la lectura d’un llibre de botànica o en una revista especialitzada que tractava sobre els nous mètodes d’irrigació. Havia llegit que el Marroc es convertiria en la nova Califòrnia, aquell estat americà ple de sol i tarongers, on els agricultors eren milionaris. Assegurava a en Mourad, el seu ajudant de camp, que el reialme es preparava per viure una revolució i sortir d’aquells temps foscos en què el pagès temia les ràtzies, en què la gent preferia criar ovelles que sembrar blat, perquè l’ovella té quatre potes i pot córrer més davant l’agressor. L’Amine estava decidit a donar l’esquena als mètodes tradicionals i convertir la seva granja en un model de modernitat. Havia llegit amb entusiasme el relat d’un tal H. Ménager, antic soldat també, que al final de la Primera Guerra Mundial havia plantat eucaliptus en la plana desfavorida del Gharb. L’home s’havia inspirat en l’informe d’una missió australiana, enviada per Lyautey el 1917, i havia comparat les qualitats de la seva terra i la pluviometria de la regió amb les d’aquest continent llunyà. Evidentment, s’havien rigut d’aquell pioner. Francesos i marroquins es mofaven d’aquest home que pretenia plantar fins a l’horitzó arbres que no donaven fruits i que tenien uns troncs que malmetrien el paisatge. Però H. Ménager va aconseguir convèncer l’Agència d’Aigües i Boscos, i aviat van haver de reconèixer que havia guanyat l’aposta: l’eucaliptus aturava els vents de sorra, havia permès sanejar els baixos fons on pul·lulaven paràsits i les seves arrels profundes anaven a cercar l’aigua fins a les capes freàtiques inaccessibles per als pagesos. L’Amine volia comptar-se entre aquests pioners per als quals l’agricultura era una recerca mística, una aventura. Volia seguir els passos dels que, pacients i savis, havien experimentat en aquells sòls ingrats. Tots aquells pagesos tractats de bojos havien plantat pacientment tarongers, des de Marràqueix fins a Casablanca, i es disposaven a convertir aquell país sec i auster en un jardí festiu.